Eva Millet: «La lactància materna no fa que el teu fill sigui millor»

L’evidència científica demostra que atendre, abraçar, amanyagar i parlar al teu nadó és fonamental per a les seves connexions neuronals. S’ha d'estar per i per al nadó.

Per descomptat. Però això no significa que estiguis enganxada a ell les 24 hores. La teoria de l’afecció, que no és el mateix que l’autodenominada ‘criança amb afecció’, és inqüestionable. D’aquí a haver de carregar a sobre tot el dia el nen en una motxilla o un fulard (portament) i dormir amb ell (collit) perquè així ajudes al vincle... Igual que aquestes mares que es piquen i se senten fracassades perquè han tingut una cesària, han rebut l’epidural o no els ha funcionat la lactància. Hi ha dones que se senten tan malament per donar el biberó que pensen que és lleixiu. Sisplau.

La llet materna és el millor aliment que li pots donar al teu nadó.

El meu llibre en cap moment ho qüestiona. Però el pit no fa que el teu fill sigui millor. El problema és que els estudis que hi ha estan esbiaixats. Als països més desenvolupats, en general, la lactància la practiquen dones de classe mitjana alta i amb estudis. Lògicament, aquests nens són més sans i tenen millor rendiment acadèmic. Però per l’esfera social a què pertanyen. El primer any de vida, la lactància redueix la possibilitat d’infeccions estomacals. Hi ha estudis robustos que afirmen que s’han exagerat els resultats científics sobre els beneficis de la lactància en la salut del nadó a llarg termini. Les ‘lactivistes’ (activistes de la lactància materna) del segle XXI estan convençudes que la lactància és l’única manera vàlida d’alimentar el nadó i gràcies a aquesta s’aconseguirà un món millor. Vaig preguntar directament a l’Associació Espanyola de Pediatria: «¿Puc criar un nen sa i feliç amb biberó?». I em van contestar que sí. El que passa és que les recomanacions sobre lactància són cada vegada més agressives.

Al seu llibre esmenta la ginecòloga Amy Tuteur, que, tipa de veure mares que se sentien fracassades, va escriure un llibre el 2016. ¿A quines conclusions va arribar?

És de les primeres que s’ha atrevit a qüestionar els imperatius de la criança natural. Diu que el més important per a un nen és que sàpiga que els pares l’estimen, però que el mètode específic de naixement, alimentació i el nombre d’hores que ha sigut carregat és irrellevant. 

Vostè ha investigat els gurus de la criança natural. ¿Qui destacaria?

L’antropòloga Jean Liedloff, que va viatjar a una selva veneçolana per buscar pedres precioses i va acabar descobrint les bondats d’aquest tipus de criança. Va inventar el contínuum, una oda al món primitiu, les mares del qual són el model a seguir. Liedloff afirma que les mares modernes tenen traumàtics parts hospitalaris, canvien els bolquers dels nadons amb mirada freda i els porten en cotxets en lloc dels braços. Segons la seva opinió, els nens que no són criats segons els preceptes del contínuum –contacte físic constant, collit i lactància a demanda– són narcisistes, faltats de creativitat i rebutgen les seves mares.

Sorprèn descobrir que altres gurus d’aquest tipus de criança tenen unes fortíssimes conviccions religioses.

Com el pediatre William Sears i la seva dona, Martha, que als anys 90 van publicar ‘The baby book’. Estaven convençuts que la criança amb afecció era la manera en què Déu vol que els seus fills siguin criats. Les seves claus eren: estret vincle postpart, lactància prolongada i a demanda, portament, collit i resposta immediata al plor. Asseguraven que gràcies a això els nens serien «meravellosament especials». Com dius, sorprèn veure que aquest moviment que sembla tan rupturista té les bases en les teories d’homes blancs profundament conservadors i religiosos.

Grantly Dick-Read, doctor i pare de l’anomenat ‘part natural’, tenia tanta fe que va sospesar convertir-se en pastor.

Creia que les dones havien de parir com Déu havia planificat. Sense anestèsia, fòrceps i altres intromissions mèdiques. La llevadora Ina May Gasking, seguidora de la psicodèlia ‘hippy’, va publicar el 1975 el llibre ‘Partería espiritual’, en el qual apostava per parir utilitzant els recursos del mateix cos.

¿No podem parir com els animals?

No és viable comparar-nos amb els altres mamífers. El paleontòleg Juan Luis Arsuaga ho explica molt bé. La diferència és el canal del part, que en tots els mamífers és recte i nosaltres, que som una espècie caminant, el tenim doblegat i recargolat. Això dificulta l’expulsió del fetus, per això els nostres parts són dolorosos i complicats.

¿No creu que a moltes dones se’ls infantilitza quan donen a llum?

Sí, se’ns ha tractat com a criatures durant molt temps, però tampoc és certa aquesta idea que sempre hi ha violència obstètrica i que els metges et volen fer la cesària per anar-se’n el cap de setmana fora. El part ha de ser, sobretot, segur. No és cap broma. 

¿Per què ha calat tant el missatge de la criança natural?

És un exemple més d’hipermaternitat. Una maternitat intensiva que et promet fills millors.

Notícies relacionades

«Moltes doules actuen com una secta amb les embarassades»

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

Hi ha moltes dones que poden agafar-se excedències o reduccions de jornada i sou per estar més amb els fills. ¿Li sembla malament?

En absolut. Tu pots dedicar-te a la maternitat de forma plena, però has de continuar sent una ciutadana, has de continuar estant en l’esfera pública perquè el moment de la criança passa i després et quedes tu.