THE CONVERSATION
Virus de Marburg, una amenaça pròxima, real i mortal
El 13 de febrer passat, Guinea Equatorial va confirmar el primer brot de la malaltia del virus de Marburg en la història del país. Fins al moment han sigut notificades 37 morts i 36 casos sospitosos a Guinea i Tanzània amb símptomes que inclouen febre, fatiga i vòmit i diarrea amb sang.
En relació amb aquest esdeveniment, el País Valencià va activar fa uns dies el protocol d’actuació davant un cas sospitós, el d’un home de 34 anys que presentava símptomes compatibles amb la malaltia i que va estar recentment a Guinea Equatorial. Per fortuna, les primeres proves van donar negatiu, i es va descartar definitivament el possible cas.
Parent de l’Ebola
El virus de Marburg és un virus d’ARN altament patogen que pertany a l’ordre Mononegavirals i, igual com el virus de l’Ebola, a la família Filoviridae. Causa la malaltia del virus de Marburg, una febre hemorràgica rara però greu i amb una alta taxa de letalitat (entre el 24% i el 90% en els brots recents), cosa que la converteix en un dels patògens més perillosos coneguts.
La malaltia és coneguda des del 1967, quan dos grans brots es van produir simultàniament a la ciutat de Belgrad, a Sèrbia, i a les ciutats alemanyes de Frankfurt i Marburg, d’on el virus va prendre el nom.
En els anys 1998 a 2000 va tenir lloc un gran brot entre els miners d’or de Durba (República Democràtica del Congo) que va involucrar 154 casos i 128 morts (taxa de letalitat del 83%). L’últim gran brot de la malaltia es va produir l’any 2005 a Angola, quan el virus va infectar 252 persones i en van morir 227 (taxa de letalitat del 90%).
La malaltia que provoca sol ser intractable en humans i en primats no humans. Està caracteritzada per originar febre hemorràgica i disfuncions orgàniques, com insuficiència hepàtica, infecció de la melsa, el cervell i els teixits renals, i problemes de coagulació a tot el cos.
Es transmet de persona a persona
La transmissió directa de persona a persona del virus de Marburg és possible per contacte amb sang, secrecions, fluids corporals i teixits de persones infectades o cadàvers. Sobretot es contagia pel contacte sense protecció en l’àmbit familiar o en els centres d’atenció mèdica. A l’Àfrica, les cerimònies funeràries, en les quals els malalts tenen contacte directe amb el cos del difunt, poden exercir també un paper important en la seva transmissió.
Malgrat la falta d’evidència de propagació directa per l’aire en humans, és possible que es pugui produir contagi a través del contacte de gotes infectades, secretades pel nas i la boca d’una persona infectada, amb les membranes mucoses d’individus sans, perquè els models animals han mostrat aquest tipus de transmissió.
El virus de Marburg també pot ser transferit per contacte sexual, i els estudis sobre altres filovirus, com el virus de l’Ebola, han revelat que l’ARN viral pot ser localitzat al semen fins a 407 dies després de la infecció.
Les persones infectades no són contagioses abans de l’aparició dels primers símptomes, que poden trigar entre 2 i 21 dies d’incubació. Després del període d’incubació, els individus afectats solen desenvolupar malalties sobtades amb símptomes vagues com febre, mal de cap, esgarrifances, miàlgia, diarrea i vòmits, seguits, per fallada orgànica múltiple.
Els ratpenats, reservori habitual del virus*
L’any 2008 van ser notificats dos casos independents de turistes infectats pel virus de Marburg després de visitar la mateixa cova. Els viatgers, un holandès i un altre nord-americà, van ser infectats després de visitar una cova d’un parc nacional a Uganda que estava habitada per colònies de ratpenats Rousettus. El turista holandès va morir a conseqüència de la infecció.
En efecte, originalment la infecció humana resulta de l’exposició prolongada a mines o coves habitades per colònies de ratpenats. L’espècie hoste reservori habitual del virus de Marburg és el ratpenat frugívor africà (Rousettus aegyptiacus), tot i que alguns estudis han demostrat que el ratpenat de Sundevall (Hipposideros caffer) i altres espècies de quiròpters també poden actuar com a fonts naturals d’infecció.
Els ratpenats frugívors infectats amb el virus de Marburg no mostren signes evidents de malaltia, però poden transmetre el virus als primats, inclosos humans, que desenvolupen una malaltia greu amb una alta mortalitat.
No hi ha vacuna ni tractament aprovat
Per desgràcia, encara no existeix vacuna contra aquest patogen ni un tractament específic per a la malaltia del virus de Marburg. Tot i que alguns medicaments antivirals com Galidesivir, Favipiravir i Remdesivir han mostrat resultats prometedors, amb una taxa d’èxit del 83% al 100% quan s’administren a certes dosis, la seva eficàcia no està completament provada contra una gran població. A més que cap organització autoritzada n’ha aprovat el seu ús.
Algunes vacunes candidates com cAd3-MARV, vectorizada amb adenovirus de ximpanzé recombinant tipus 3, estan en fase d’anàlisis clíniques.
A més, la vacuna Janssen, denominada Ad26.ZEBOV/MVA-BN-Filo, desenvolupada contra els Ebolavirus, podria ser eficaç. La vacuna conté dos components, un és denominat Zabdeno i està basat en un adenovirus tipus 26 (Ad26) que expressa la glicoproteïna d’un virus Ebola espècie el Zaire (ZEBOV) variant Mayinga (Ad26.ZEBOV). L’altre, anomenat Mvadea, es basa en un poxvirus vaccí Ankara modificat (MVA) que expressa glicoproteïnes del virus de Marburg, a més de glicoproteïnes dels virus Ebola espècies Zaire (ZEBOV), Sudan (SEBOV) i una proteïna nuclear del virus Ebola espècie Tai Forest (MVA-BN- tall).
De moment, en els afectats s’utilitza una teràpia hospitalària de suport, que inclou equilibrar els líquids i electròlits de l’afectat, mantenir l’estat d’oxigen i la pressió arterial, reemplaçar la sang perduda i els factors de coagulació, així com tractar qualsevol complicació derivada de la infecció.
L’atenció de suport primerenca millora la supervivència. Els supervivents de la malaltia pel virus de Marburg fins ara han experimentat diverses seqüeles, que inclouen esgotament, miàlgia, hiperhidrosi, descamació de la pell i pèrdua de cabells.
Notícies relacionadesTenint en compte els recents brots del virus de Marburg, resulta imprescindible realitzar un major nombre d’estudis epidemiològics que permetin explorar amb més precisió la naturalesa, la transmissió, els símptomes, el diagnòstic i el tractament d’aquest patogen.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.
