La reconquista dels castors

Titubejants al principi però implacables després, les administracions van posar fil a l’agulla per acabar amb els castors il·legals. El motiu que van esgrimir és que es tractava d’una espècie al·lòctona, no nativa, que podia perjudicar les explotacions fusteres pròximes als rius, molt habituals en aquests trams de la conca de l’Ebre, i, a més, competir amb algunes espècies amenaçades, com la llúdria i el visó. Tot i que el castor europeu (‘Castor fiber’) figurava ja llavors com a espècie prioritària en les directives ambientals de la Unió Europea, les autoritats comunitàries van concedir una sorprenent moratòria al·legant que els animals en qüestió «no es trobaven dins del seu àmbit natural», cosa que va permetre la caça de 216 exemplars entre els anys 2008 i 2016. A punt van estar d’extingir-se per segona vegada.

Semiaquàtics, herbívors i nocturns

¿Per segona vegada? Així és. Aquests grans rosegadors semiaquàtics, herbívors, d’hàbits nocturns i molt espantadissos, coneguts popularment per la seva habilitat per talar troncs i crear dics per emmagatzemar aigua, «eren presents en bona part de les conques hidrogràfiques ibèriques, fins i tot al sud, des de temps remots», prossegueix Echegaray. D’això en donen fe diversos topònims, jaciments arqueològics (com a Calataiud-Bilbilis i Gavà) i fins a l’historiador i geògraf grec Estrabó, que en cita la presència a Hispània junt amb aus poc comunes com les avitardes. No poden presumir del mateix ni les daines ni les genetes, per exemple, dues espècies introduïdes pels humans que s’han assentat als nostres boscos i ara figuren sense discussió als catàlegs de fauna ibèrica.

«Va ser la caça per obtenir pells, greix, carn i falsos remeis mèdics, així com la pèrdua d’hàbitats propicis, el que va ocasionar l’inexorable declivi del castor», afegeix el consultor ambiental. A la zona d’alliberament de Navarra i La Rioja s’havien extingit cap al segle XVII, tot i que hi ha constància de la seva presència a la conca del Duero fins a principis del segle XIX.

La Comissió Europea va incloure el 2018 les poblacions ibèriques de castor dins la Directiva d’Hàbitats, dos anys més tard es va traslladar a la legislació espanyola i, finalment, l’espècie va quedar inclosa al Lespre, el catàleg de protecció especial, recorda el consultor ambiental. «El castor es troba ara en una situació anòmala. No es pot caçar perquè està protegit, però alhora Espanya contravé la legislació europea perquè no disposa de cap pla de recuperació», insisteix Echegaray.

Després de cessar les captures, els rosegadors van continuar sense problemes la seva expansió per l’Ebre. En els últims anys han sigut vistos en entorns tan humanitzats com la ciutat de Saragossa i han continuat per diversos afluents com el Zadorra –cosa que els ha permès arribar fins a Vitòria–, l’Aragó, el Gállego i el tram sud del Cinca, enumera des de la capital aragonesa l’educador ambiental i experimentat rastrejador Benjamín Sanz. També se n’han detectat indicis als voltants de l’embassament de Mequinensa, una barrera difícil de franquejar, «tot i que res es pot descartar si es té en compte que han sigut capaços de superar el gran embassament de Iessa», comenta Sanz. «Jo els vaig veure fa dos estius per Jaca», afegeix.

«Els castors no s’allunyen gaire dels rius –insisteix Sanz–. Més enllà de deu metres de la vora és excepcional». Per aquesta raó, potser el més sorprenent de la seva expansió és que han aconseguit endinsar-se a la conca del Duero després d’ascendir pel Xaló, un afluent de l’Ebre, i després creuar per les muntanyes fins a la ciutat de Sòria, on unes càmeres de fototrampeig van captar un exemplar a finals del 2021. Com mostren diversos albiraments molt recents, ja han avançat fins als Arribes i el Tormes, a la llunyana Salamanca. I possiblement ja estiguin «a la conca del Tajo a Guadalajara», vaticina Sanz

En qualsevol cas, precisa Echegaray, la detecció de castors a llocs remots, allunyats dels nuclis assentats de l’Ebre mitjà, no significa necessàriament que l’espècie cobreixi ja tot el territori: «Tenen exemplars migrants que busquen llocs favorables. Després s’assenten a les zones que més els convé i van omplint buits.

«La distribució no és homogènia, els rius no són iguals en tots els trams –considera el consultor ambiental–. La veritat és que no sabem quants castors hi pot haver en total. L’àrea de distribució sobreestima la població real».

Troncs rosegats a prop de Mequinensa

«De vegades imaginem els castors en llocs idíl·lics, però el cert és que poden viure en llocs bastant degradats, fins i tot en rieres petites. Ells es creen el seu propi hàbitat retenint aigua, es fabriquen les seves pròpies condicions», explica Arnau Tolrà, investigador en ecologia fluvial i doctorand a la Universitat de Barcelona (UB). Tolrà va detectar l’any passat troncs amb signes inequívocs d’haver sigut rosegats per castors molt a prop de Mequinensa, tot i que prefereix no revelar-ne el lloc exacte. Segons explica l’investigador de la UB, més que rius de curs molt ampli, el que busca el castor són afluents de menor mida i les riberes dels braços fluvials.

«No són animals especialment selectius. Excepte en cursos molt estacionals, completament secs a l’estiu, crec que poden progressar per grans territoris», insisteix en el mateix sentit Sanz, que dona per fet que els castors entraran aviat a Catalunya, possiblement pel Segre, «si no ho han fet ja». «L’hàbitat a Catalunya el té», sentencia Tolrà. Els agents rurals de la Generalitat ja tenen activat un avís per localitzar-ne possibles exemplars.

Els castors en el conjunt d’Europa van viure en segles passats un declivi similar a l’esdevingut a Espanya, tot i que hi va haver cinc enclavaments on mai va arribar a desaparèixer per complet: el curs baix del Roine (França), la conca de l’Elba (Alemanya), la província de Telemark (Noruega), les maresmes de Pinsk-riu Niemen (Bielorússia) i el Don a la regió de Vorónej (Rússia). La situació va arribar a ser tan precària, amb tot just un miler d’exemplars en el total continental, que el castor es va convertir a principis del segle XX en el primer mamífer que es va beneficiar d’un programa de conservació. La recuperació ha sigut sorprenent i ara s’estima una població pròxima al milió d’exemplars amb nuclis a pràcticament tots els països d’Europa.

Tot i que l’aïllament ha generat petites diferències entre les diferents poblacions, els moderns estudis genètics confirmen que es tracta de la mateixa espècie. «No té sentit oposar-se als castors de l’Ebre amb l’argument que no són exactament la mateixa població que hi va haver antigament –considera Echegaray–. Els ossos bruns que viuen actualment al Pirineu tenen un origen eslovè i no hi ha hagut problemes».

Echegaray descarta que els castors, que són inofensius per als humans, puguin ocasionar perjudicis més enllà dels possibles danys a pollancredes i altres plantacions fusteres pròximes als cursos, «però no es pot oblidar que aquestes es troben majoritàriament al domini públic hidràulic». També pot afectar cultius de fruiters, però «aquest problema s’arreglaria fàcilment instal·lant malles en zones sensibles», diu Sanz.

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Tampoc sembla previsible una superpoblació davant la falta de depredadors naturals com el llop. «Els castors no necessiten control demogràfic perquè, a més de ser poc prolífics –un part anual– i poc longeus –7-8 anys–, es regulen ells mateixos, sovint en duels que acaben amb morts. Són molt territorials», afegeix Echegaray. «No és un animal que molesti la gent», insisteix Sanz. Les seves principals amenaces, al marge de la degradació de l’hàbitat, són infraestructures com ara preses, sifons i canals d’irrigació. També s’ha registrat algun atropellament mortal.

«Lluny del que de vegades es pensa –conclou Tolrà–, els castors són molt beneficiosos per al medi i mantenen interaccions positives amb la resta de la fauna. A molts països d’Europa s’han recuperat. ¿Per què no també aquí? Els nostres rius són orfes del castor. Ja colpeja la porta per Aragó. A Catalunya hauríem de rebre’l com es mereix, sense reticències».