Quan l’estatus migratori dificulta la protecció davant la violència masclista

Una de cada tres víctimes assassinades per violència de gènere a Espanya és estrangera, no obstant les dones migrants només representen el 5,8% del total de població. Una aliança d’associacions feministes migrants denuncia la «sobrerepresentació» de migrants en els feminicidis, resultat de brindar una menor protecció i de més traves en l’accés als recursos disponibles a les víctimes de violències masclistes estrangeres.

Més de dues dotzenes d’organitzacions migrants i feministes, entre elles l’Associació d’Investigació i Especialització sobre Temes Iberoamericans (AIETI) i Red Latinas, s’han unit per evidenciar aquesta vulnerabilitat i denunciar els «murs invisibles» que es troben les víctimes migrants de les violències masclistes, que l’estatus migratori és un llast per a elles.

Sobrerepresentació de dones estrangeres

«Denunciem que la violència de gènere és una vulneració dels drets humans de totes les dones, però al cos de les dones estrangeres l’estatus migratori condicionarà l’accés a recursos i protecció i això és una forma de discriminació de les dones migrants i racialitzades», ha explicat en roda de premsa la portaveu de Red Llatines, Lucy Polo.

Des del 2003, 1.195 dones han sigut assassinades per les seves parelles o exparelles a Espanya i, d’aquestes, 396 eren estrangeres, un 33%. Les impulsores de la iniciativa «Murs invisibles» han afirmat que entre elles, el percentatge de denúncia prèvia era set punts superior al de les víctimes mortals espanyoles.

Segons les organitzacions de dones migrants, el percentatge d’activació de la protecció policial és més alt entre les dones espanyoles (que xifren en el 50,4%) que per a les estrangeres (46,6%).

«La situació de precarietat de les dones migrants és una de les barreres més importants que els impedeixen sortir del cercle de la violència. L’alta representació de les dones migrades en les xifres de violència masclista no és casualitat, són dones que viuen situacions que les porten a caure amb més facilitat en la violència», remarquen les organitzacions. Discriminació, racisme, atur, economia submergida, manca de qualificació, falta de xarxes de suport, desinformació, dificultat a l’hora d’accedir a una vivenda...

Antonia Ávalos, en representació de Mujeres Supervivientes, ha assenyalat que el procés legal per obtenir una ordre de protecció o arribar a una sentència condemnatòria és «doblement dur» per a víctimes sense recursos, sense suport familiar o que no parli l’idioma.

La víctima perfecta

Els agressors utilitzen a més el recurs de la por amenaçant-les que seran deportades per evitar que els denunciïn. La llei contempla cursos de regularització per a les víctimes, però és necessari que denunciïn per a això i moltes ni tan sols estan informades d’aquest dret. Les organitzacions demanen que l’acreditació no impliqui denúncia policial.

Les impulsores de «Murs invisibles», que pretén visibilitzar les dificultats afegides que suposa per a una dona maltractada estrangera poder sortir de la violència, han indicat que les lleis contra les violències masclistes a Espanya responen a un estereotip de víctima ideal i no responen a les realitats que experimenten les dones migrades, els seus fills i filles.

Polo ha emfatitzat que continua vigent l’estereotip racista i masclista que considera que les víctimes estrangeres són «mentideres i manipuladores» i denuncien per aconseguir la documentació que els permeti mantenir-se a Espanya. Consideren un error condicionar la protecció d’aquestes dones a la denúncia, ja que moltes tenen por de ser deportades o que els treguin als seus fills si ho fan i, per tant, no fan el pas.

Hodan Sulaman, de Metges del Món, incideix que amb prou feines un 20% d’aquestes víctimes denuncia i que aquesta xifra és «pràcticament nul·la» en el cas de les dones africanes: «Forçar a denunciar no funciona, les dones migrants necessitem suport», afirma. I critica que no es doni prioritat a les peticions d’asil de dones que afirmen ser víctimes de violències masclistes.

La falta de personal especialitzat en multiculturalitat als centres de primera línia que atenen les dones i en la justícia i la policia agreugen aquesta situació, segons les denunciants.

«Hi ha racisme en els serveis socials i des de les organitzacions ho vivim cada dia. Ens mesuren amb un paràmetre diferent que a la raça blanca», destaca Sulaman.

Les organitzacions de dones impulsores de «Murs invisibles» consideren que no pot passar ni un minut més sense legislar contra la violència institucional contra les dones i sense donar una resposta específica a les víctimes i les supervivents migrants, en particular les que es troben en situació administrativa irregular.

Violència institucional que pot adoptar la forma d’incomprensió, falta d’empatia o rebuig per part de les persones que les han d’ajudar, o bé falta de perspectiva interseccional, falta de personal, descoordinació o lentitud en altres casos.

Propostes de polítiques públiques

Aquesta iniciativa proposa diverses desenes de mesures per acabar amb aquestes dificultats i erradicar aquesta «violència institucional». En primer lloc, que es modifiqui la llei d’estrangeria per no exigir denúncia a les víctimes com a requisit per poder obtenir un permís de residència, ja que n’hi hauria d’haver prou amb una acreditació dels serveis socials o sanitaris.

Notícies relacionades

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

També sol·liciten que es regularitzi fills i filles de les víctimes que es trobin en situació irregular, que es modifiqui la llei del només sí és sí per poder atendre víctimes de mutilació genital femenina que hagin patit violència sexual en altres països de trànsit o origen.

Consideren que cal garantir l’accés a la salut, donar formació especialitzada antiracista i interseccional a les operadores del 016 i a totes les persones que estiguin en contacte amb les víctimes i els seus fills i filles i que l’Estatut de la Víctima acrediti la figura de mediadores culturals i promotores comunitàries.