«Els úters no poden estar a la venda»: els debats ètics de la gestació subrogada d’Ana Obregón

«A Espanya aquests contractes són nuls, perquè suposen desprotecció del menor, lucre per a les agències i explotació per a les dones», recorda Itziar Lecuona, de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona. «El terme de ‘gestació per substitució’ és un eufemisme que elimina tot l’element humà d’un embaràs. A més, en molts casos s’ofereix com una tècnica més de reproducció assistida, cosa amb la qual no estem d’acord», afegeix aquesta especialista en dret i bioètica. «La gestació per substitució produeix una instrumentalització o cosificació de la dona –afegeix l’especialista– i no tota relació humana pot ser absorbida per la dinàmica del mercat, ja que també és molt qüestionable l’autonomia de les dones que s’ofereixen a gestar» quan aquestes decisions van lligades en la majoria dels casos a necessitats econòmiques.

Contractes

Vanesa Rodríguez, de la plataforma Stop Ventre de Lloguer, dona alguns detalls dels contractes als EUA: «No es paga pel procés, sinó pel ‘producte’, sense criatura no s’efectua el pagament, i per això es converteixen en embarassos molt medicalitzats –assegura Pujades–. Es realitzen moltes proves, se solen programar els parts –s’estableix una data de recollida– i es prescriu un tractament mèdic –com l’hormonació, que facilita la gestació– a dones que no ho necessiten per a la seva pròpia salut, cosa que és molt qüestionable des d’un punt de vista ètic».

I més enllà de les pràctiques del mercat, ¿hi ha casos en els quals es podria plantejar que una dona gestés una criatura per a altres persones? Segons un escrit de l’Observatori de Bioètica, arribat el cas, hauria de ser sota control judicial i de forma gratuïta. Isabel Muntané, especialista en igualtat i coordinadora del Màster de Comunicació i Gènere de la Universitat Autònoma de Barcelona, apunta una mica més enllà. «Potser ens hauríem de començar a preguntar si, ja que la realitat existeix, es poden regular aquest tipus de situacions des d’un punt de vista ètic perquè les dones precaritzades no quedin desprotegides».

Vanessa Rodríguez recorda que, tot i que hagi sigut la portada de l’‘¡Hola!’ d’Ana Obregón la que ha portat la gestació subrogada al ‘timeline’ de la jornada, la majoria de clients d’aquest mercat són parelles heterosexuals amb problemes per concebre. No obstant, sí que és cert que el cas d’Obregón llança algunes preguntes pertinents sobre si hi ha una edat per criar i per què, més enllà dels ventres de lloguer, l’edat que es critica en les mares sovint és tractada com un trofeu –allà són des de Mick Jagger fins a Richard Gere– en el cas dels pares.

Dones i edat

«Les dones sempre estem més vigilades, encara se’ns diposita la responsabilitat de la cura de les criatures i se’ns critica si no parim entre els 25 i els 35 anys –apunta Isabel Muntané–. No obstant, sí que crec que la maternitat no és un dret i que, tant en el cas de les dones com en el dels homes, hi ha una edat per criar, perquè els nens tenen dret a tenir uns progenitors amb capacitat física i emocional».

Per a la sociòloga Marina Subirats, tenir un fill als 68 anys, sigui home o dona, és un «autèntic disbarat». «L’horitzó vital de la criatura passa per tenir un pare o mare dependent en pocs anys», afirma Subirats, que considera que massa sovint estem «prostituint la paraula ‘llibertat’».

I aquí toquem os, perquè una de les realitats que remarca el cas d’Obregón és que, amb diners, un pot anar als Estats Units, contractar una dona gestant –cosa que a Espanya no es pot fer– i tornar amb una criatura que finalment podrà inscriure al Registre Civil. «En el cas concret d’Ana Obregón, està clar que no ha sabut o no ha pogut elaborar el procés de dol pel seu fill mort i que, d’alguna manera, ha tingut el caprici de substituir-lo d’aquesta manera», afirma la psicòloga social Gemma Altell.

I tot i que l’‘¡Hola!’ parla amb una èpica del cas que resulta si més no xocant –«la nena que li ha tornat l’alegria de viure», «el gir de 180 graus», «la clau de judo a la fatalitat»–, per a Altell la maternitat d’Obregón llança algunes preguntes pertinents sobre qui paga els desitjos de les classes privilegiades, alhora que abona la idea que, realment, «els diners ho poden comprar tot». «És reproblable que tot pugui estar a la venda, també els úters –qüestiona Marina Subirats–. ¿Què pot ser el següent? ¿Que algú vengui un òrgan per necessitat i que diguem que ha sigut lliure per fer-ho i que qui som els altres per interferir en aquesta decisió?».