Ventres de lloguer: un negoci milionari que converteix els nadons en "objectes comercials"

Els defensors de la paternitat i la maternitat mitjançant gestació subrogada pretenen edulcorar el que realment significa “llogar l’úter d’una dona mitjançant un contracte”. Així comença 'Vientres de alquiler' (editat per Lo que no Existe), assaig firmat per Núria Gonzalez, advocada especialitzada en drets humans i bioètica. El llibre és un repàs implacable d’un negoci deshumanitzat i milionari en què els pares són “contractants” i els nens, un “objecte comercial”.

Si els pares contractants no ho veuen oportú, aquests nens i nenes mai sabran qui són les seves mares i, per tant, perdran una part important de la seva identitat. Els nadons, a qui se’ls nega el dret a la lactància materna, són abruptament separats de les dones que ells reconeixen com les seves mares per l’olor, el batec i el to de veu. Poden tenir problemes de salut, com ara estrès, ansietat i síndrome de l’abandonament. L’assaig recorda que a Espanya una sentència del Tribunal Suprem del 2014 va prohibir la inscripció de qualsevol nadó que provingués d’un contracte de ventre de lloguer. Però una instrucció del 2014 de la Direcció General dels Registres i del Notariat va establir una política favorable al registre d’aquests nens. En ple debat polític i social a Espanya després dels últims esdeveniments a Ucraïna, repassem algunes de les (duríssimes) conclusions de ‘Vientres de alquiler’.

Eufemismes

Alicia Mirayes, portaveu de la plataforma No Somos Vasijas, n’escriu el pròleg i el primer que destaca és la manipulació del llenguatge, la manera d’edulcorar la (trista) realitat. La maternitat subrogada no és tal, sinó ventres de lloguer, úters que es contracten. Els pares comitents són, en realitat, pares contractants. I el producte acabat, nadons cosificats i mercantilitzats. L’anomenada ‘donació’ o ‘compensació’ és el pagament del preu estipulat. L’assaig deixa clar que la gestació subrogada es ven com una cosa natural en què totes les parts surten beneficiades: els pares “compleixen un somni” i les mares gestants són “àngels altruistes”. La veritat, conclou l’autora, és que hi ha una nova classe social, nascuda a l’auspici de l’hipercapitalisme: tu pots comprar un fill.

Agències de contractació

El llibre repassa les cinc primeres agències instal·lades a Espanya i les qualifica d’“autèntiques multinacionals que generen un mercat global”.Utilitzen una estratègia que implica la utilització del neollenguatge per fer que el seu missatge sigui científic, sofisticat, aspiracional i no generi rebuig en termes morals o socials. Califòrnia està considerada el bressol del negoci. Els pares contractants acudeixen a l’estat més ric dels EUA no tant per l’elevat cost del procés (uns 100.000 dòlars), sinó per la seguretat jurídica que els brinda, ja que tenen tots els drets assegurats sobre el nadó des del quart mes d’embaràs.

L’origen, als EUA

El primer cas de ventre de lloguer es va donar el 1976 a Califòrnia i es va fer a través d’una inseminació finançada per l’advocat Noel Keane, creador de la primera agència dedicada a aquest negoci, la Surrogate Family Service Inc. No obstant, el primer cas mediàtic, conegut com a ‘Baby M’, es va donar el 1985 a New Jersey. La dona gestant, Mary Beth Whitehead, va firmar un contracte en què es comprometia a tenir un fill per a William i Elizabeth Stern. Va rebre 10.000 dòlars d’un total de 25.000 que la família Stern va pagar al centre. Mary Beth Whitehead (inseminada amb el semen de Stern) va decidir no entregar la filla al matrimoni. Van anar als tribunals, que van decidir atorgar la custòdia del nadó al pare biològic i permetre a la mare biològica visitar-lo.

Ucraïna, capital de la gestació subrogada

Notícies relacionades

BOMBA | Ana Obregón, mare d’una nena als 68 anys per gestació subrogada

Crítiques a Ana Obregón després de ser mare per gestació subrogada als 68 anys: «Comprar un nadó és sinistre»

Totes les agències intermediàries recomanen encaridament que el ventre de lloguer sigui d’una dona ucraïnesa, remarca González, que estima que uns 300 nadons inscrits a Espanya són fruit dels contractes de lloguer a Ucraïna. Les raons de l’èxit que apunta l’advocada són diverses. Primera: el cost és dos o tres vegades inferior que als EUA o el Canadà. Segona: les lleis recolzen els pares contractants, que firmen clàusules en les quals es pot concretar el dret a l’avortament sobre la mare gestant o abandonar el ‘producte nadó’ si no compleix les seves expectatives. Fins i tot hi ha contractes que donen dos o tres oportunitats d’embaràs, independentment de l’estat de salut de la mare. Tercera: el perfil caucàsic. I quarta: el monitoratge 24 hores al dia en ‘residències’, que moltes vegades es converteixen en granges humanes.

Els passos enrere de l’Índia

El primer cas de contracte de ventre de lloguer a l’Índia es va produir el 1994. Es va iniciar una campanya oficial per promocionar el turisme reproductiu. El volum de dones que accedien a aquesta pràctica i tota la indústria que estava generant –deixant gairebé sense professionals de la medicina d’altres especialitats– va fer que el 2012 el Govern publiqués una ordre per exigir visat mèdic a les persones que desitgessin viatjar a l’Índia per contractar la maternitat subrogada. El 2013, es va prohibir l’accés als ventres de lloguer a estrangers, homosexuals i persones provinents de països on estigués prohibit, i el 2016 va entrar al Parlament una proposta per prohibir la pràctica. També el Nepal va començar a delimitar el mercat el 2015. I Tailàndia, especialment després del cas Baby Gammy: una parella australiana va descartar el nadó nascut per ventre de lloguer per tenir síndrome de Down i es va emportar la seva bessona, que no tenia aquesta afectació genètica. La mare gestacional va haver de quedar-se a càrrec del nadó rebutjat.