Les assignatures pendents de Catalunya 13 anys després de l’última gran sequera

«La sequera va començar fa molts mesos, i tant les primeres mesures d’estalvi d’aigua com la pedagogia a la ciutadania podien haver arribat molt abans», explica Òscar Saladié, investigador sobre canvi climàtic i turisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV). Considera que el principal ara és reduir el consum d’aigua i insisteix que hem tardat massa a conscienciar la gent de la gravetat de la situació. «Hi haurà afectacions importants. Els ciutadans ho han de saber», adverteix, per la seva banda, Annelies Broekman, investigadora sobre aigua i canvi global del CREAF.

«Una sequera és molt més dura quan els rius i els aqüífers no estan en el millor estat», assenyala la investigadora del CREAF. Narcís Prat remarca que una gran majoria dels rius no compleixen l’estat ecològic requerit. Segons Broekman, el model de desenvolupament dels últims anys, després de l’última gran sequera, ha obviat la despesa d’aigua i ha deixat de banda els rius, quan s’haurien d’haver recuperat.

Els ajuntaments són els responsables de complir les restriccions que imposa l’ACA. Per la qual cosa també s’encarreguen d’evitar fugues als seus sistemes, garantir la qualitat dels seus pous o robotitzar al màxim el que es consumeix a cada edifici. En la majoria de casos, no s’ha arribat a aquesta digitalització en el seguiment del cicle de l’aigua. Els treballs per resoldre totes aquestes qüestions impliquen diners i de moment no s’han gastat la totalitat de les ajudes que ofereix l’ACA. Alguns consistoris ho atribueixen a un únic motiu: la subvenció no cobreix el total del cost. L’ecòleg de la UB critica el fet que l’aigua, en molts casos, sigui un negoci: «No es tracta com un bé, es tracta com un negoci, de manera que moltes vegades no surt a compte fer segons quina inversió costosa per millorar la infraestructura».

Alguns dels consultats critiquen que no s’hagin aplicat normatives com per exemple obligar que els edificis de nova construcció incloguin un dipòsit d’aigües grises. «Si existís, es podria reaprofitar l’aigua de la dutxa per estirar la cadena, perquè ens entenguem», concreta Saladié.

El mateix Prat opina que la regeneració d’aigua és una solució important, però que ha arribat tard. Es va començar a utilitzar entre el desembre i el gener passats. «La gent té por de l’aigua regenerada, i no hi ha res per témer», apunta aquest expert. L’aigua que surt de la depuradora del Prat de Llobregat es trasllada fins a més amunt i s’aboca sobre el Llobregat. Una vegada es barreja amb el cabal del riu, s’extreu per potabilitzar-la. «Això s’hauria d’aplicar a més llocs costaners», exigeix l’expert. José Luis Gallego, divulgador ambiental i consultor en sostenibilitat, també afirma que l’aposta per la regeneració ha arribat tard. «A més, encara enviem gran quantitat d’aigua que surt de les depuradores directament al mar. Això no té sentit», argumenta.

«En 14 anys, només s’han construït dues noves dessalinitzadores, impulsades a última hora quan ja estàvem al límit», denuncia Gallego. Des del punt de vista de Broekman, les dessalinitzadores haurien de ser un complement: «No es pot dependre d’una planta que consumeixi tanta energia». El Govern ha anunciat la creació de noves plantes. A Saladié, aquests projectes li generen dubtes: «¿Amb quina font d’energia funcionaran? I en cas que siguin eficients i es posin en marxa amb energia renovable, ¿l’existència de dessalinitzadores ens induirà a consumir més aigua?».

En aquest punt els quatre especialistes posen un suspens a les administracions. «L’aigua s’ha de gestionar sempre com si hi hagués sequera», diu Broekman. Les previsions climàtiques dibuixen sequeres cada vegada més llargues, per la qual cosa les polítiques d’estalvi haurien de ser les protagonistes habituals. Saladié afirma que l’eficàcia en els usos és el gran desafiament i el que permetrà utilitzar menys quantitat d’aigua. «Planifiquem sense tenir en compte que tot el que fem (augment del turisme inclòs) suposa un consum d’aigua important», adverteix Broekman. Prat hi està d’acord: «L’últim pla metropolità ni parla d’aigua. Amb l’energia ja ens comencem a preguntar d’on la traiem. Amb l’aigua, no».

«Les decisions polítiques i el diàleg entre administracions sempre han repercutit en la gestió de l’aigua», es lamenta Gallego. Prat coincideix que el ritme de la política no sempre ha tractat l’aigua com si fos un bé comú: «Un bon exemple és l’aturada en inversions entre el 2010 i el 2017».