Aigua, el final de l’abundància

A finals de març, el sol assola la terra arrendada per Chantry com si fos estiu. A les hortes, on alguns llauradors ja treballen en màniga curta, es cultiven productes de temporada com cols, apis i l’emblemàtica carxofa del Prat. Aquí, com a bona part del litoral espanyol i d’extenses regions del sud de França i el nord-oest d’Itàlia, la sequera s’ha convertit en els últims anys en un maldecap quotidià que no dona treva ni a l’hivern. És un mal crònic i per això Chantry, un francès que es va instal·lar al Parc Agrari el 2012 per practicar l’agricultura ecològica, rega les seves hortes d’enciams per degoteig i evita llaurar la terra per dotar-la d’estructura i resiliència.

«Aquesta sequera és molt forta», diu, convençut que les escasses precipitacions i les temperatures anòmalament altes són el rostre més evident de l’escalfament global al Mediterrani, una de les zones més castigades d’Europa pels esdeveniments climàtics extrems.

A Chantry el preocupa ara el que pot arribar: un nou estiu de canícula rècord i absència de pluges que tensaria encara més el dèficit entre demanda i reserves. Aquesta preocupació s’estén a altres sectors econòmics, des d’indústries intensives en ús d’aigua fins al turisme, i ha portat els governs del continent a prendre les últimes setmanes mesures dràstiques per preservar un recurs essencial.

Itàlia i França davant un nou escenari de dèficit hídric

Itàlia i França davant un nou escenari de dèficit hídric«Tots vam viure l’estiu passat una situació absolutament terrible», va dir el president francès, Emmanuel Macron, dijous al presentar el seu pla de l’aigua, que, segons va explicar, prepara França davant «el pròxim estiu i els següents anys». L’estratègia nacional consta de 53 punts i estableix les bases per pal·liar la reducció de la disponibilitat de l’aigua que els científics preveuen per a França a meitat de segle (de -10 a -40% del cabal de rius i de -10 a -25% de pluges estivals).

Macron va apel·lar a un concepte que ha fet seu –el final de l’abundància– per explicar els nous pilars estratègics: reutilització, regeneració i inversió en infraestructures, per exemple evitant fugues en els sistemes de canalització, un mal que afecta moltes ciutats europees.

En el seu primer desplaçament fora de París en dos mesos, Macron va triar com a escenari el llac artificial de Serre-Ponçon, el més gran de França, per infondre solemnitat i sentit de la urgència al seu missatge. Localitzat al sud dels Alps francesos, va ser construït el 1959 per generar energia hidroelèctrica i irrigar terres agrícoles. El 2022 la sequera en aquesta regió enclavada entre la muntanya i el Mediterrani va provocar grans pèrdues econòmiques al sector turístic i agrícola.

Des d’aleshores, la sequera continua martiritzant el país gal. «La situació actual és pitjor que l’any passat per aquestes dates», va admetre fa uns dies el ministre francès de la Transició Ecològica, Christophe Béchu. Les dades així ho testifiquen: entre gener i febrer, França va passar 32 dies consecutius sense precipitacions significatives, una situació inaudita en més de sis dècades i, segons el servei meteorològic (Météo France), el país tanca el seu cinquè hivern «consecutiu marcat per un dèficit de precipitacions i de temperatures més altes del normal». És difícil anticipar què passarà a partir de juny, però la crisi hídrica amenaça el subministrament en centenars de localitats i suposa un repte també per al sector energètic, ja que el 12% de l’aigua que consumeix França s’utilitza per refredar les centrals nuclears.

Els Alps sense neu

De l’altre costat dels Alps, a la Itàlia industrial i acabalada del nord, la situació és igualment inquietant. La cara més visible de la sequera són les muntanyes pedregoses del vessant italià dels Alps, on el volum de neu és un 67% menys que la mitjana habitual. En aquesta terra en altres temps regada per generoses pluges i nevades, la sequera ha suposat un xoc de realitat per a la població. Una situació que tot apunta que esdevindrà crònica. Segons dades de l’Institut Superior per a la Protecció i la Investigació Mediambiental (ISPRA), un organisme públic italià, entre 1991 i el 2020 hi va haver una reducció del 20% dels recursos hídrics al conjunt del país. «Aquesta reducció, deguda en gran part a l’impacte del canvi climàtic, s’ha d’atribuir no només a la disminució de les precipitacions, sinó també a l’increment de l’evaporació i de la transpiració de la vegetació com a efecte de l’augment de la temperatura», diu un informe publicat per l’ISPRA el 22 de març, Dia Mundial de l’Aigua.

En aquest context, els camperols de la plana Padana, la food valley d’Itàlia, fan comptes. El 2022 la sequera ja va costar 6.000 milions de pèrdues a agricultors i ramaders, mentre la falta d’aigua va aturar les centrals hidroelèctriques i va obligar a recórrer als combustibles fòssils, una mesura que va encarir la factura entre un 20% i un 40% en alguns municipis, ja que gairebé una sisena part de la demanda italiana anual d’electricitat depèn que el volum d’aigua de rius i embassaments sigui capaç de moure les turbines generadores.

La primera ministra, Giorgia Meloni, va prometre nomenar un comissari extraordinari amb poders executius per posar en marxa una estratègia nacional de mitigació. Setmanes després va ser interpel·lada al Parlament pel diputat Angelo Bonelli, del partit Europa Verda, respecte a les incongruències que suposa defensar, com ella i els seus ministres, l’exploració de noves reserves de gas i després clamar contra la crisi hídrica. Bonelli va portar a l’hemicicle dues pedres que havia extret del llit sec del riu Adigio, un dels més importants del nord-est del país. Meloni va recórrer al seu àcid estil polític, va començar a riure i va replicar al diputat ecologista: «Suposo que no deu voler dir que en cinc mesos [de Govern] he assecat l’Adigio... Jo no soc Moisès». Els seus companys de grup aplaudien rabiosament. De moment, el país segueix sense comissari ni estratègia nacional.

La primavera serà crucial

La primavera serà crucialLa sequera cíclica és típica del clima mediterrani, però el que la regió afronta ara no és una sequera meteorològica, sinó hidrològica, és a dir, la caiguda del conjunt de recursos hídrics dels quals disposa un territori, que inclou partides estratègiques, com les aigües subterrànies. Aquest fenomen sí que és una conseqüència de l’escalfament global. «El canvi climàtic impacta en els recursos hídrics en combinació amb els vectors demogràfics i socioeconòmics», es llegeix en un informe científic del 2020 en el qual s’analitzen les alteracions que patirà la conca mediterrània en les pròximes dècades. Entre ells figuren la reducció de la recàrrega d’aqüífers subterranis, «creixents conflictes» per l’aigua (les guerres de l’aigua derivades dels transvasaments a Espanya i que ara planegen sobre Itàlia i França), i la degradació d’ecosistemes per la sequera. L’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) va documentar en un estudi recent «una progressiva expansió dels climes àrids» a Espanya durant les últimes tres dècades com a conseqüència de l’escalfament global.

La primavera serà crucial per determinar la rigidesa de les mesures aplicades contra l’escassetat, però des de la Toscana fins a la costa est espanyola passant pel Pirineu francès i la Costa Blava ja s’han decretat prohibicions de gran calat. A Siena, per exemple, les cases rurals (agroturisme) tenen prohibit utilitzar aigua potable per omplir piscines, una restricció que amenaça d’espantar desenes de milers de turistes en plena temporada alta; a Marsella, les autoritats han imposat restriccions a vuit dels 16 barris de la ciutat que prohibeixen el reg diürn d’àrees verdes. A Catalunya, on els embassaments són a penes al 27% de la seva capacitat, si els escenaris més desfavorables es compleixen i no plou forma significativa, a les prohibicions actuals –que afecten 6 milions de persones en 224 municipis a causa de 30 mesos sense pluges abundants– podrien afegir-se d’altres que afectin el subministrament d’aigua de boca.

Ramaders i agricultors senten tanta desesperació que en alguns municipis catalans han tornat, com durant l’aguda sequera del 2008, les misses i processons per demanar a la divinitat que plogui . El camp és el que es pot emportar la pitjor part, com els productors d’oliva espanyols, els arrossers italians i els viticultors del Beaujolais francès. En l’últim informe sobre la sequera publicat pel Centre d’Investigació Conjunta de la Unió Europea (JRC, per les seves sigles en anglès), datat del març i confeccionat amb dades del satèl·lit europeu Copernicus, s’adverteix que «la vegetació i les collites que es troben a l’inici de la fase de creixement no han sigut afectades encara significativament, però la situació pot esdevenir crítica en els pròxims mesos si les anomalies en la temperatura i les precipitacions persisteixen a la primavera».

Inacció política i resiliència

Inacció política i resiliència«Potser el que estem vivint no sigui ja l’excepció, sinó la norma. Per això hem d’actuar i ser conscients que el que està passant és el que preveien els informes de l’IPCC», explica Chantry, el pagès del Parc Agrari, amb referència al Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic. Chantry és molt crític amb el poder polític i la falta de planificació i compromís per la preservació del planeta. És difícil desarmar-lo d’arguments. Aquí tots evoquen la sequera històrica del 2004-2008 i les promeses incomplertes de la Generalitat d’invertir en resiliència. Tot i que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va dissenyar una estratègia per prevenir sequeres, entre el 2010 i el 2017 no va executar ni una sola inversió.

Aquesta indignació no fa que Chantry es quedi de braços creuats. De fet, planeja expandir la producció al seu terreny per fer créixer la seva empresa, que dona feina a tres llauradors a temps complet i factura 130.000 euros anuals subministrant verdures, hortalisses i fruites a menjadors escolars i a grups de consumidors que volen producte ecològic i quilòmetre zero. «Si tot va bé, podré arribar fins als 200.000 euros».

En algunes zones d’Europa, dels Estats Units i d’Àsia, produir més amb menys (una assignatura obligatòria per a un país que s’encamina cap als 9.000 milions d’habitants) adquireix forma d’hivernacles amb cultius hidropònics o hortes monitorades per drons que mesuren l’estrès hídric de les plantes i la humitat dels terres. És el miracle (o el miratge) de la hipertecnologia com a solució a problemes estructurals. Chantry no creu gaire en aquesta teoria.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Clava les pues de la forca que subjecta a la terra i n’arrenca de soca-rel un enciam. Agafa el bloc de terra color caoba que embolica el floc d’arrels i, sense esforç, l’esmicola. En queden exposats el sistema radicular i les restes de matèria orgànica. Cucs de cinc a set centímetres se li cargolen sobre el palmell de la mà. Ell no s’immuta.

«Aquesta arrel de planta –explica, amb referència a l’enciam–, en comptes de fer un bulb on s’ha treballat la terra, agafa una galeria de cuc que baixa a dos metres i va a buscar la vida a l’aigua que hi ha allà». Això només és possible perquè la terra, al no haver sigut llaurada, no està compactada, sinó que està estructurada com un puzle imperfecte. Per les cavitats i ranures que deixen les seves peces (fongs, matèria orgànica, arrels i cucs) es filtra l’aigua –la del Llobregat i la de la pluja, quan arribi– per retenir-la. «No és una metodologia perfecta, però jo crec que és el futur.»

---