«El 7% dels nens patirà abusos sexuals abans dels 18 anys, normalment a casa seva»

En l’acte de presentació d’aquest nou model d’atenció ha explicat que va idear la Barnahus a la cuina de casa seva prenent un cafè. ¿Com va sorgir? En els noranta jo era director general dels serveis socials locals i de vegades havia d’acompanyar nens a judici. Els jutges els demanaven que testifiquessin, tot i que l’agressor fos present. Vaig veure que nociu que era això per als nens. Vaig ser testimoni que havien d’anar als serveis socials, a la policia, als hospitals, al fiscal... Estaven traumatitzats per haver d’explicar-ho una vegada i una altra. Però, a més de l’impacte emocional, això també afectava el procés judicial.

¿Per què? Els professionals els feien preguntes comprometedores de forma hostil i degradant, i obtenien diferents relats del mateix nen. Quan el cas arribava a la taula del fiscal, et deien que no l’instruïen perquè el discurs era incongruent. Hi ha una cosa paradoxal: als nens abusats els diem que han d’oblidar els abusos per poder continuar vivint la seva vida, però els demanem que no s’oblidin de res perquè necessitem el seu testimoni per testificar en el judici. Viuen entre l’ansietat i el trauma. Respectem que l’acusat té dret a confrontar el nen, volem respectar el principi d’innocència, però no podem tractar el nen de forma irrespectuosa.

¿Com va canviar aquestes dinàmiques la Barnahus? Només s’entrevista els nens un cop, i qui ho fa està preparat per generar un clima afectuós. Si l’ambient no fa que es trobi bé, el nen no explicarà tota la veritat. Com més estrès li generis, menys informació obtindràs. Ens hem d’assegurar que el nen està en un ambient que ajuda a revelar tot l’abús perquè la seva narrativa és la clau de tot. A la Barnahus aquesta entrevista es grava i és la principal evidència perquè el cas es jutgi.

Vostè va implementar el model a Islàndia el 1998. ¿Va costar convèncer les autoritats? Ens va portar gairebé una dècada que els jutges l’acceptessin, amb els fiscals ens va costar menys. Estaven preocupats per no comprometre els principis jurídics. Creien que anàvem a favor del nen i en contra de l’acusat. Però això en realitat va de la relació i el tracte entre el nen i el fiscal o el jutge. Ho van acceptar quan van entendre que necessitem que el nen expliqui tota la veritat.

¿Com viu que el model Barnahus es vagin estenent per tot Europa? És fantàstic. N’hi ha a més de 20 països. Però estic fascinat pel projecte català, que es proposa estendre-les i fer-ne 13. M’impressiona la determinació de les autoritats catalanes. A Suècia, Noruega i Islàndia, les Barnahus tenen una cobertura nacional, però hi ha països que només compten amb una i no és obligatori utilitzar-la, com Hongria, els països bàltics o Xipre. D’altres, com França, Itàlia o Portugal, no en tenen. Ens queda camí. Estic convençut que Catalunya prendrà el lideratge de la resta d’Espanya en aquest tema. Moltes comunitats autònomes estan pendents del desenvolupament català.

Aquí va ser clau la intervenció de Save The Children. Crec que no hi ha cap altre país on Save The Children hagi sigut tan important en el desenvolupament com a Espanya. Han fet un treball fantàstic. Els tinc un respecte profund.

Ara a Catalunya tenim casos diàriament. Molts són abusos entre adolescents. ¿Hi ha més violència? A l’obrir una Barnahus es descobreixen més casos i arriben a les autoritats. Quan vam obrir la primera a Islàndia, esperava que es registressin 50 casos en un any. Però van ser 100. Després vam anar pujant fins als 400 a l’any en un país amb 80.000 menors. El 7% dels nens patiran abusos sexuals abans dels 18 anys. La violència sexual a la infància és més comuna del que podem imaginar i habitualment passen a casa, en la família. La Barnahus obre la caixa de pandora. Els pares i els professionals saben que poden confiar en el sistema perquè hi ha una intervenció professional, no se’ls traumatitzarà més, reben teràpia i tractament. Estem salvant cada vegada més nens.

M’imagino que també s’ha d’ampliar el personal... Absolutament. Així que augmenta la consciència, demanem respostes més diverses i individualitzades. L’impacte és diferent en cada nen. No només parlo del suport terapèutic: suport econòmic als pares, famílies d’acollida en alguns casos... Han de poder començar una nova vida.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

¿A això es referia quan ha demanat paciència als polítics catalans? Els visionaris que ho impulsen són impacients, i això significa que els agrada resoldre ràpid els problemes difícils. No és fàcil treballar amb treballadors socials, policies, fiscals, doctors... cada un amb la seva manera d’entendre-ho i amb nous mètodes. Si no són pacients, retrocediran.

Vostè és membre del comissionat de l’ONU pels drets dels nens. ¿La Barnahus s’ha d’estendre per tot el món? Sí, absolutament. Fa quatre anys que constantment estem recomanant a tots els països del món que implementin la Barnahus o altres formes d’intervenció amigables per als nens que han patit abusos sexuals.