THE CONVERSATION
Intolerància a la gravetat: aquesta és l’última hipòtesi sobre la síndrome de l’intestí irritable
Prefereixo no provar aquest nou restaurant. ¿Què tal si ens quedem a casa aquest cap de setmana? Sembla que tinc molèsties una altra vegada. ¿Deu ser una altra crisi? Aquesta situació em descol·loca, no puc controlar-ho... Marxo a casa.Aquesta mena de pensaments els solen experimentar aquelles persones que pateixen síndrome de l’intestí irritable. Potser és el seu cas o coneix algú amb aquesta espasa de Dàmocles en la seva vida, perquè és un dels problemes que més gent porta a la consulta del gastroenteròleg.
I tot i que encara es desconeix la causa exacta que el produeix, una nova hipòtesi, relacionada amb la força de la gravetat, podria donar llum sobre l’enigma i canviar la manera d’enfrontar-nos-hi.
Ampli ventall de símptomes
Clínicament, la síndrome de l’intestí irritable es defineix com un trastorn crònic funcional (és a dir, que no es pot explicar per alteracions morfològiques, metabòliques o neurològiques) de l’intestí gruixut. Entre els nombrosos símptomes que produeix cal esmentar dolor abdominal, inflor, restrenyiment, diarrea i canvis en els moviments intestinals.
A més, aquestes molèsties s’acostumen a solapar amb altres afeccions intestinals i digestives, com el restrenyiment funcional, la dispèpsia i la pirosis o acidesa gàstrica funcional.
La seva prevalença sembla que difereix bastant entre països: des de menys de l’1% de l’Índia fins al 10% d’Espanya i més del 20% dels Estats Units i de Croàcia. Una recent metaanàlisi publicada a la revista The Lancet Gastroenterology and Hepatology ha establert la forquilla entre el 3,8% i el 9,2%, segons els criteris utilitzats.
Aquest estudi ha determinat també que el pateixen més les dones que els homes (un 12% davant el 8,6%) i que és una de les causes d’absentisme laboral més importants.
Al classificar-se com a trastorn funcional, hi ha molts factors que propiciarien la seva aparició: episodis de pànic o estrès, esdeveniments traumàtics, inflamació lleu o diferents factors psicosocials poden desencadenar les molèsties. Diguem que la síndrome de l’intestí irritable s’ha considerat sempre com una espècie de «calaix de sastre» de símptomes abdominals.
Una conjectura de pes
En definitiva, no existeix un sol origen per a la síndrome de l’intestí irritable i just per això és tan difícil d’afrontar. Però ara el panorama podria aclarir-se: com hem apuntat abans, s’ha presentat a The American Journal of Gastroenterology la poc convencional teoria que hem de buscar el seu origen en una mala adaptació dels nostres sistemes gastrointestinal, musculoesquelètic, cardiovascular i vestibular (responsable de l’equilibri i l’orientació espacial) a la gravetat.
En paraules de Brennan Spiegel, director d’Investigació de Serveis Sanitaris del Centre Mèdic Cedars-Sinaí (Los Ángeles) i autor de l’estudi, «si aquests sistemes no poden controlar l’arrossegament de la gravetat es poden produir dolors, rampes, marejos, sudoració, taquicàrdia i problemes d’esquena, símptomes de la síndrome de l’intestí irritable. Fins i tot pot contribuir al creixement excessiu de bacteris a l’intestí, un problema també relacionat amb aquesta síndrome».
La rellevància de la hipòtesi de Spiegel és que connecta les diverses explicacions de la síndrome de l’intestí irritable amb la gravetat com a fil conductor. Les anormalitats en els mecanismes de resistència a l’estrebada gravitacional del tracte gastrointestinal (com un mesenteri –plec de membranes que uneix l’intestí amb la paret abdominal– poc desenvolupat o feble) generarien un col·lapse d’òrgans abdominals que provocaria els símptomes propis de la síndrome de l’intestí irritable.
Més sensibilitat al dolor
Una altra conseqüència seria la proliferació anòmala de bacteris a l’intestí a causa d’un lent trànsit intestinal, que al seu torn implicaria un augment de la permeabilitat intestinal, inflamació i una sobreproducció de serotonina. Aquest neurotransmissor no només té un paper clau en la salut mental, sinó que està relacionat amb la motilitat intestinal i la funció cardiovascular, a més de ser un potent sensibilitzador del dolor.
La columna vertebral, la caixa toràcica, el diafragma i els lligaments actuarien conjuntament com a «xassís» estabilitzador de les vísceres de la cavitat abdominal. Si aquesta estructura no fos capaç d’aguantar la força g (l’acceleració que produeix la gravetat terrestre en un objecte), es produiria un estirament i una inflamació que activarien les neurones sensorials de manera contínua.
Llavors apareixeria la «sensibilització perifèrica», que faria sentir dolor al pacient en nivells molt baixos. Fins i tot sense cap estímul aparent.
L’autor del treball assegura que la presència de tots aquests factors podria generar una emissió de senyals de dolor d’alta intensitat i freqüència al cervell i que aquest modificaria la conducta i l’estat psicològic de la persona per compensar l’estat alterat.
L’existència d’un eix intestí-cervell integra els dos sistemes, però la seva desregulació donaria lloc a un cercle viciós de sensacions viscerals (dolor, rampes, inflor, pessigolleig...) i hipervigilància. Això empitjoraria, al seu torn, els símptomes gastrointestinals i la preocupació per aquestes molèsties, que es coneix com «ansietat visceral». Si la hipervigilància dura molt temps, la persona pot arribar a una situació d’esgotament vital.
Factors de risc
Per tant, la susceptibilitat a la síndrome de l’intestí irritable estaria determinada per tres factors:
La resistència de les nostres estructures de suport gastrointestinal a la força g.
La nostra capacitat de detectar la tensió visceral provocada per la gravetat.
La circumstància de mostrar més o menys vigilància respecte a aquesta tensió.
Així, una persona amb poca resistència mecànica, amb un sistema nerviós perifèric molt sensible a aquestes tensions i que a més està constantment alerta per protegir el cos contra una tensió gravitacional –existeixi o no–, tindrà més risc de desenvolupar la síndrome de l’intestí irritable.
Després de llegir aquest treball podríem preguntar-nos si els astronautes pateixen algun tipus de trastorn gastrointestinal durant els seus vols espacials en condicions de microgravetat. La resposta és que sí: solen experimentar reflux àcid, dispèpsia, distensió abdominal, diarrea, restrenyiment i fins i tot canvis en la seva microbiota intestinal.
Notícies relacionadesLa idea que la síndrome de l’intestí irritable sigui conseqüència de la intolerància a la gravetat obriria un camí sense precedents tant en la percepció que tenim de la síndrome com en el seu tractament. Per fi podríem organitzar tots els factors o peces d’aquest gran trencaclosques anomenat síndrome de l’intestí irritable que fins ara, malgrat els grans esforços, no hem pogut resoldre. Noves investigacions consolidaran o frustraran aquesta fascinant hipòtesi.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu-ne l’original.
