Govern i autonomies busquen famílies per acollir 16.000 nens que viuen en residències

Les dades del Ministeri de Drets Socials (corresponents al 2021) indiquen que 18.455 menors ja viuen a Espanya amb famílies acollidores, però 16.177 encara estan en centres de protecció infantil: el 60%, espanyols i el 40%, estrangers. És adequat que alguns d’ells –per les seves circumstàncies, especialment els més grans– es mantinguin en aquests centres residencials. En canvi, molts altres podrien viure en llars d’acollida. El problema és que no hi ha prou sol·licituds. El nombre d’oferiments de famílies acollidores es manté entre 2.100 i 2.700 (del 2016 al 2021), de manera que el nombre de nens tutelats que viuen en entorns familiars manté una tendència descendent des del 2015.

Per revertir aquesta caiguda, el Govern, les comunitats autònomes i les entitats dedicades a la infància estan portant a terme accions de sensibilització i formació per fomentar la cultura de l’acollidaperquè abans del 2025 tots els menors de 6 anys tutelats visquin sempre amb famílies, segons han acordat l’Estat i les autonomies. Una tasca difícil, perquè el 2021 encara 1.039 menors d’aquesta edat vivien en centres de protecció, on el grup d’edat amb més nens està entre els 15 i els 17 anys (9.020 en total).

Tipus de famílies

Les dades catalanes estan més actualitzades i indiquen que a finals del 2022 hi havia 8.678 menors a càrrec de l’administració, més que en els dos últims anys, marcats per la pandèmia, però inferior al registrat el 2018 o 2019, quan hi va haver més de 9.000 nens tutelats per la Generalitat. Dels 8.678 menors, el 57% viu en centres i el 41% en llars familiars, sobretot en la modalitat denominada família extensa (el 65%), és a dir, que es fan càrrec del menor persones que hi tenen una relació de parentiu, com avis, oncles, germans grans, etcètera.

Aquesta possibilitat és la que prefereixen les administracions perquè permet als nens conviure amb persones pròximes i mantenir la seva identitat cultural i ètnica. No obstant, quan aquesta opció no és possible, es busca una acollida en famílies alienes que pot ser temporal (menys de dos anys) si la situació del menor fa preveure la seva reintegració en la seva pròpia família, o permanent, si així ho requereixen les condicions, a favor del benestar del nen.

Opció solidària

Cal destacar que l’acollida no vol satisfer el desig d’una persona de tenir descendència, sinó que és una opció solidària que prioritza, sempre que sigui possible, la reintegració del menor amb la família biològica. No obstant, en determinades circumstàncies el nen pot ser declarat adoptable i l’acollida acaba en adopció.

També existeix l’acollida d’urgència –especialment dirigida a menors de sis anys i que té una durada inferior a sis mesos– i laprofessionalitzada, la que duen a terme persones amb qualificació o experiència per cuidar menors amb necessitats especials. Així mateix, hi ha la possibilitat d’acollir un nen a partir dels 9 anys els caps de setmana i vacances. Totes les famílies reben una prestació econòmica per contribuir a les necessitats del nen. A Catalunya, el mínim són 650 euros mensuals.

Les campanyes

«L’acollida fa un bé enorme: dones al nen o adolescent una vida nova i fas un bé a la societat», assegura Josep María Forné, director general de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA). El Govern està fomentant l’acollida amb campanyes i està millorant l’acompanyament a les famílies que ja han fet el pas,perquè «són els millors altaveus per estimular altres persones», diversificant les fórmules i analitzant els perfils on és més difícil. Normalment, quan el menor té necessitats especials o algun tipus de discapacitat o trastorn de conducta. «Acollir significa un compromís fort, no és gens fàcil», admet Forné.

De fet, els nens que arriben al sistema de protecció perquè han sigut objecte d’abandonament, negligència, maltractament o altres circumstàncies traumàtiques, solen tenir dèficits afectius, dificultats cognitives o per relacionar-se i problemes d’aferrament. Per això en l’acollida intervenen molts actors i no es deixa les famílies soles, destaca Fabiola Espinosa, tècnica de la Fundació IRES, entitat que coopera amb l’ICAA en el procés d’acollida.

L’adopció

Notícies relacionades

Adoptar nens amb necessitats especials: «Mai hem volgut ser una família perfecta»

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

L’especialista explica que un dels «desafiaments» d’aquest tipus de criança és que els pares acollidors «respectin» la família biològica i permetin que no es trenqui la relació. Per això, quan els sol·licitants estan motivats per una «paternitat o maternitat no resolta», se’ls orienta cap a l’adopció. L’adopció nacional requereix temps d’espera d’uns cinc anys i la internacional una mica menys, però ha caigut un 260%, perquè els països d’origen prioritzen que els nens es quedin al seu territori.

Per això, una de les peticions del tercer sector és que les llistes de sol·licitants d’adopció i acollida siguin unitàries «per tenir en compte l’interès del menor, no el del sol·licitant». Així mateix, reclamen a les administracions que tots els menors de tres anys tutelats visquin en famílies, que les residències no estiguin massificades i que els cuidadors no canviïn de residència cada poc temps, exposa Benedicto García, vicepresident de l’Associació Atlas, que treballa a favor de l’adopció i l’acollida.