De la cel·la al caixer: «Vaig sortir de la presó i em vaig ensorrar al veure’m dormint al carrer»

A la presó va aconseguir apartar-se de les drogues i estava convençut que s’allunyaria de la mala vida. Però el somriure es va esborrar al cap de poques hores de tornar a Barcelona. «Em vaig veure al carrer... em vaig enfonsar. Em va caure la moral a terra». Va passar dos mesos dormint al carrer. La sort, diu ell, el va portar a la llar La Mercè, un espai de la fundació Obra Mercedària on viuen cinc homes més en una situació similar. «Ens falten molts mitjans, no podem atendre totes les persones que ens necessiten. I sense una vivenda és impossible començar una nova vida», insisteix la directora de l’entitat, Núria Ortín.

M. té 54 anys i arrossega un historial de robatoris per poder punxar-se heroïna i esnifar cocaïna que l’ha portat a la presó tres vegades. «Aquest última cop em vaig dir; ja n’hi ha prou, vull tornar a començar», reconeix. Abans de sortir de la presó va decidir que s’instal·laria en una pensió del barri del Raval i buscaria una feina. «Tenia la il·lusió d’operar-me les dents», explica. La poca dentadura que li queda continua avui desencaixada. Amaga la mirada rere les seves ulleres, i amb la mà es pentina els pocs cabells que conserva, recollits en una cua. Els seus somnis es van truncar.

«De la presó se n’ha de sortir amb suport... i jo no en vaig tenir de cap tipus», reflexiona. Va arribar a Barcelona amb tren i es va dirigir fins a la pensió on tenia pensat instal·lar-se. «Estava tancada». Després, va picar a la porta de diverses entitats socials i albergs per a persones sense llar. «Estava tot ple, hi havia llista d’espera». Va aconseguir que una veïna li guardés les bosses a casa. «No em passava pel cap que em quedaria al carrer».

Al carrer per no tornar enrere

Encara recorda la primera nit. «Em vaig ficar en un bar fins que va tancar, però al sortir vaig agafar una bronquitis», diu. «Em vaig enfonsar, em va caure la moral a terra. Jo estava fent un esforç per no ficar-me en problemes. Podia ocupar, robar, lluitar... però no volia, no vull tornar a trepitjar la presó», insisteix. Aquells mesos de fred i por el van fer tornar als inferns. «És clar que vaig consumir... perquè no volia pensar».

Ell diu que va tenir una mica de sort. A través d’un conegut de la presó, va aparèixer una dona, Àngels, que el va salvar. Va trucar als serveis socials del Departament de Justícia i aquest març va aconseguir una plaça a la llar La Mercè, a Sant Feliu de Llobregat, de la fundació Obra Mercedària. «Aquí estic tranquil, puc pensar i m’ajuden molt», agraeix.

Permís per anar al lavabo

Hi viuen cinc homes més com ell. No es poden drogar i han de col·laborar i respectar els horaris. A canvi, reben suport per a tramitis burocràtics, els ajuden a buscar feina i també suport emocional. «El canvi de xip de la presó no és fàcil. Molts et demanen permís per anar al lavabo, et parlen de vostè... i no saben coses bàsiques d’internet, de cites prèvies o de com fer servir el mòbil», explica Pep Roma, educador del centre. En caben 12 més, però, a falta de finançament, l’entitat no pot allotjar tothom qui ho necessita.

Un altre dels usuaris és Alphonse Daudet. Fa dos anys que està en aquest recurs, després d’una condemna per revelació de secrets que el va tancar a la presó durant dos anys. De la seva història a la presó, de la seva detenció o de la seva arribada a Espanya, es podria escriure un llibre. És un jove camerunès que, després de travessar el desert del Sahel i el Mediterrani amb pastera, va ser acusat de violència de gènere, però finalment només se’l va condemnar per gravar un vídeo negant una violació que va sumar 20 milions de reproduccions. «Quan no tens papers tothom s’aprofita de tu», resumeix. El van detenir a Granada quan es volia empadronar i ha sigut a tres presons diferents. Les dues últimes, a Saragossa.

Una visita en dos anys

No va poder disfrutar de cap permís penitenciari perquè no tenia on anar. «La soledat la vaig passar amb l’esport», confessa. Quan es va acostar la seva llibertat, el nerviosisme se’n va apoderar. «Vaig preguntar a la presó: alguns em deien que ocupés un pis, d’altres que els cuidés casa seva... Hi ha qui torna a delinquir per tornar a entrar, almenys tens sostre i menjar».

Notícies relacionades

Més del 60% dels presos catalans tenen trastorns de salut mental

Vuit de cada 10 presos excarcerats no delinqueixen de nou

Va escriure cartes a totes les entitats socials que va poder. «No em deien res i ja ho donava per perdut», compte. El director de la presó, es queixa, tampoc el va deixar parlar amb la seva família al Camerun. «Es pensaven que era mort». Fins que un dia va rebre una visita. «Jo vaig pensar que era broma de mal gust. ¡En dos anys no m’havia vingut a veure ningú!», exclama.

Era un religiós de l’orde de la fundació, que li va facilitar un allotjament al sortir de la presó. «Vaig demanar anar a Catalunya. Em vaig esperar dues setmanes perquè no hi havia places i després vaig aconseguir entrar». Ara busca feina. «Però ningú em vol fer contracte i al cap de pocs mesos m’acomiaden», es lamenta. De moment, s’encarrega de cuinar la sagrada forma que es pren en la missa. «Jo no crec en la religió, però sí en Déu. La gent flipa que jo faci les formes, però bé, em fa molt feliç i hi poso tot el meu amor. De vegades, si ho intentes, les coses surten bé», agraeix.