Un de cada quatre presos a Catalunya no té vivenda al sortir de la presó

El 26,5% dels presos a Catalunya, prop de 2.700 reclusos, que avui compleixen condemna no tenen una vivenda a la qual anar quan surtin en llibertat. Són les dades més recents facilitades per la Conselleria de Justícia de la Generalitat a EL PERIÓDICO. «Si troben una llar, és molt precària: en condicions pèssimes, per exemple sense cèdula d’habitabilitat», explica Rosa Maria Martínez, cap del Servei de Medi Obert i Serveis Socials de la Direcció d’Afers Penitenciaris de la conselleria. En total, Justícia ofereix un centenar de places per als presos sensesostre. Les entitats que les gestionen assenyalen que són del tot insuficients i adverteixen que la manca de vivenda «condiciona la reinserció: és una doble condemna».

«Les persones que surten de la presó són en terra de ningú: la presó ja no se’n fa responsable, i els serveis socials tampoc perquè no estan empadronats enlloc. És un cercle viciós d’exclusió que no acaba mai», es queixa Betlem Román, treballadora social de la Fundació Obra Mercedària, una entitat amb més de 200 anys d’història atenent presos. Román treballa a la Llar la Mercè, un dels únics recursos a Catalunya per a presos sensesostre que ja són lliures.

Aquesta llar té 18 places, però només 6 estan ocupades. La Conselleria de Justícia en finança tres. La resta es cobreixen amb els donatius que aconsegueix la fundació. «L’any passat vam rebutjar el 51% de les sol·licituds que ens feien els treballadors socials de les presons», explica Román. «Hem d’escollir els casos menys greus, els més recuperables, perquè si no, no tindríem rotació», afegeix.

¿I els més greus on acaben? El silenci parla per si sol. «El problema és que no tenim diners per finançar-ho, ens falten molts recursos... però la necessitat existeix: molta gent surt de la presó i no té on anar i acaba al carrer. ¿Com vols que comencin una nova vida així?», lamenta la directora de l’entitat, Núria Ortín.

Tornar a la ‘mala vida’

Als mercedaris els arriben sol·licituds de tota mena que no poden assumir. El mateix li passa a la Fundació Sant Antoni Abat, que gestiona l’altre centre per a presos que ja han complert la condemna i no tenen vivenda. «Només tenim sis places... Cada vegada que dic que no a algú penso ‘¿on acabarà aquesta persona?’», lamenta Alba Vilà, treballadora social del centre. «Això no afavoreix la reinserció, és clar. Molta gent ha trencat amb la família o les seves xarxes de suport i només els queda l’entorn de la ‘mala vida’, que els va portar a consumir drogues, a delinquir. Si es veuen amb les mans buides no tenen cap altra opció que tornar-hi», explica. «És molt important que tinguin un lloc on puguin dormir, menjar... Nosaltres els ajudem amb les prestacions, a buscar feina, pis... això ajuda que puguin refer la seva vida de zero», remarca Vilà.

Segons expliquen les dues entitats, cada cas és complex, però hi sol haver dos perfils molt diferenciats. Un, joves migrants sense papers. «És un problema gravíssim. A la presó sí que treballen, però en surten i no poden accedir a una prestació social ni els poden fer un contracte. I la seva família és lluny», continua Vilà.

L’altre perfil és dels espanyols, que solen ser més grans de 50 anys, amb historial de consum de drogues, trastorns de salut mental i una família completament trencada que no en vol saber res. «El principal delicte que cometen són robatoris per consumir. El problema és que la paga d’excarceració és de menys de 500 euros al mes, i triguen uns quants mesos a cobrar-la. Tenen molts problemes per trobar feina i amb la burocràcia de les ajudes socials costa moltíssim, no els arriba per començar de nou», explica Román.

¿Qui n’és responsable?

¿Qui n’és responsable?La Conselleria de Justícia admet la situació. «Som molt sensibles i estem ampliant places», diu Martínez. Però considera que atendre els presos un cop són lliures no és responsabilitat seva. «Nosaltres estem elaborant programes, però en realitat no ens correspon. Els haurien d’atendre els serveis socials municipals. Són persones lliures vulnerables i el sistema les ha d’atendre com qualsevol altre ciutadà. Hi ha ajuntaments que no volen empadronar-los, i llavors tenim problemes», insisteix Martínez.

A Barcelona hi ha un conveni amb Justícia des del 2019 pel qual treballadors socials de les dues administracions treballen conjuntament per trobar una sortida cas per cas. «Hem atès 103 persones, però aquesta col·laboració s’ha d’ampliar a més municipis i territoris», remarca Sonia Fuertes, comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona. El Govern vol implantar aquest sistema de col·laboració amb més ajuntaments, a través de l’Estratègia Catalana de Sensellarisme, que fa anys que té sobre la taula el Departament de Drets Socials sense gairebé desplegar-se.

«Necessitem circuits institucionals. El que no pot ser és que l’Administració generi sensellarisme que després hem d’assumir els ajuntaments. Ens passa amb les presons, però també amb els centres de menors de la DGAIA i les altes dels hospitals», insisteix Fuertes.

La comissionada reconeix que la xarxa de col·laboració no arriba a tots els afectats. «És clar que tenim peticions, i és clar que veiem persones al carrer que acaben de sortir de la presó», afegeix Ferran Busquets, director de la fundació Arrels.

D'acord amb el seu cens, el 5% de les persones que dormen als carrers de Barcelona provenen d’un centre penitenciari. «Després de perdre la llibertat tornen a estar condemnats. Justícia té una responsabilitat amb ells, i la condemna continua quan es queden al carrer. Tenen dret a començar de zero amb plens drets», es queixa Busquets.

Pisos per a permisos

La Conselleria de Justícia sí que admet la seva plena responsabilitat en la gestió dels pisos per a permisos. Hi ha presos que tenen dret en el segon o tercer grau, a sortir de la presó alguns dies, però no ho poden fer perquè no tenen cap adreça on anar. Ara hi ha 90 places en pisos d’aquesta tipologia, però el Govern vol ampliar-les fins a les 100. I quan acaben la condemna només s’hi poden quedar tres mesos.

La fundació pel Suport Social Solidari gestiona una vintena de places d’aquesta tipologia a Tarragona. «Hem fet filigranes però hem pogut atendre tots els casos aquí», comenta Laura Andreu, treballadora social. «S’hi poden quedar tres mesos com a màxim... ¿i després què?», lamenta. Alguns troben una sortida. «Amb d’altres, fem el que podem, truquem a entitats socials, ajuntaments... És imprescindible que hi hagi algú que els ajudi, sinó és impossible», assenyala.

Càritas també gestiona dos pisos de permisos a Barcelona. «Tenim més temps fins que acaben la condemna, però el problema el veiem igual. Amb alguns aconseguim recuperar el vincle amb la família, però d’altres acaben en locals, habitacions sense condicions higièniques, en cases ocupes, cotxes...» explica Lourdes Ginesta. «Ells a la presó imaginen una vida en llibertat però topen de cara amb un món que no els ajuda gens», assenyala.

L’estigma

Notícies relacionades

«No hi ha futur per al meu fill, em preparo per a la seva mort»

Les presons catalanes provaran esprais i càmeres a l’uniforme dels funcionaris per evitar agressions

La Fundació Cedre, a Barcelona, està especialitzada a atendre joves, menors de 30, que compleixen condemna. «La majoria són migrants sense papers i això fa molt difícil la seva reinserció: els neguen tot, feina i ajudes socials. ¿Què vols que facin? ¡És clar que reincideixen, no hi ha cap altra alternativa!», exclama la gestora de l’entitat, Gemma Font. Sergi Fortià, de la cooperativa Suara, també veu el problema des d’un pis amb set places a Figueres. «El sistema els estigmatitza. Nosaltres els derivem als serveis per a persones en exclusió i alguns ens diuen que no», es queixa.

També apunta a les llistes d’espera per accedir a tractaments de salut mental, cites amb els serveis socials i vivenda social. «Jo no crec que això sigui competència de Justícia, sinó dels serveis socials: aquestes persones ja han complert la condemna, són com qualsevol altre ciutadà, però tenen un estigma que els perjudica i no hauria de ser així», assenyala.