Trasplantaments infantils: 16 mesos a l’uci pediàtrica esperant un cor

La filla de Batllosera, la Beth, encara no ha fet dos anys, però ha viscut una vida molt intensa pràcticament des que va néixer. Als cinc mesos li van diagnosticar bronquitis i, a partir d’allà, els metges van descobrir que tenia una cardiopatia al cor. «Amb el temps s’ha vist que la causa és genètica, però no sabem si ja ho tenia de naixement o se li va desenvolupar a partir de la bronquitis».

El pronòstic no era bo, necessitava un trasplantament de cor i la van afegir a la llista d’espera. Va aguantar vuit mesos, però després va necessitar una assistència ventricular externa. És a dir, el seu cor ja no donava més de si i va haver de connectar-se permanentment a una màquina que substituïa l’òrgan. A causa de la gravetat de la situació, la Beth va estar ingressada a l’uci 16 mesos fins que va rebre el trasplantament. «Era molt arriscat marxar a casa, podia patir una aturada cardíaca en qualsevol moment... De fet, els metges ens van dir que cap altre nen havia estat tant temps ingressat a l’uci pediàtrica», explica la seva mare.

Trasplantament al març

Durant tot aquell temps, Sara Batllosera i la seva parella es van bolcar amb la seva filla i pràcticament «es van aïllar» al seu costat. «No fèiem vida social, ens limitàvem a veure la família més pròxima i ja està, ja que la Beth no tenia defenses i havíem de vigilar molt». A prop del Hospital de la Vall d’Hebron, on estava ingressada, hi ha la casa Ronald McDonald, residència per a famílies que tenen fills ingressats de gravetat, i és on vivien els pares de la Beth durant aquest temps.

Notícies relacionades

Espanya realitza un pioner trasplantament cardíac a un nadó incompatible amb el donant

Implanten a un nen de tres anys el cor artificial número 100 a Espanya

Finalment, després de la llarga espera, el cor va arribar i li van fer el trasplantament a finals de març. L’operació va anar bé, el cos no va rebutjar l’òrgan i fa pocs dies que són a casa. «Som conscients que, com a mínim, hauran de fer-li un altre trasplantament, perquè sabem que no duren tota la vida, però esperem que sigui d’aquí molts anys. Mestrestant, haurà de prendre medicació per procurar que duri el màxim temps possible», explica la seva mare.

Ja a casa, la Beth s’acaba de recuperar i està aprenent a caminar i parlar. «El fet d’estar tant de temps ingressada ha retardat alguns aspectes motors. El que més costa és que mengi sola, però almenys tota la part cognitiva està bé; per tant, hem de tenir paciència i, d’aquí uns mesos esperem que pugui anar a l’escola i, a la llarga, que pugui portar una vida amb la màxima normalitat possible», conclou.