Violència política de gènere: la més tolerada (i desconeguda) de les violències contra les dones

Insults, amenaces de violació, assetjament de la família, difamació, torpedinament de la seva participació pública i fins i tot feminicidi... Hi ha una violència de gènere específica que s’acarnissa amb les dones per acabar amb les seves carreres polítiques i dissuadir la resta d’entrar en la vida pública. Invisibilitzada, acceptada i normalitzada a Europa, a Espanya se n’ha començat a parlar en aquesta legislatura. Amèrica Llatina, avantguardista en aquesta lluita, pot mostrar-nos el camí per combatre-la.

Els exemples són innombrables. Diputades, alcaldesses, ministres, líders, màximes mandatàries i candidates de tots els partits són blanc d’atacs diaris. Ho hem vist fa poc amb Sanna Marin, els insults a la diputada socialista Laura Berja o les barbaritats abocades contra la ministra Irene Montero en seu parlamentària.

Una problemàtica generalitzada

Moltes persones justifiquen aquests comportaments com el cost que s’ha de pagar per ser en la primera línia política. S’accepta, és ‘normal’, una cosa que sempre passa.

L’experta en violència política de gènere i assessora de l’ONU Dones en aquesta matèria, Laura Albaine, explica a EL PERIÓDICO DE ESPAÑA que aquesta violència és «un problema de drets humans que impacta en la qualitat de la democràcia», una «problemàtica generalitzada» que requereix una «atenció immediata» perquè la meitat de la població «està sent violentada quan intenta exercir els seus drets polítics i electorals de forma plena».

Persegueix disciplinar les dones, deixar-los clar que estan transitant per un espai hostil, un lloc on només hi poden ser els homes. Adopta múltiples formes, fins i tot l’assassinat, com desgraciadament saben a Llatinoamèrica.

«La violència política utilitza tipus de violència de gènere legalment reconeguda, com poden ser la violència psicològica, la simbòlica, l’econòmica i fins i tot, a Amèrica Llatina, hem tingut feminicidis motivats per violència política de gènere», afirma Albaine, doctora en Ciències Socials i llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat de Buenos Aires.

El ‘cost’ d’estar en política va ser el més alt possible per a l’hondurenya Berta Cáceres, la boliviana Juana Quispe i la brasilera Marielle Franco. Les tres dones van ser assassinades per exercir els seus drets polítics.

Preservar l’statu quo

Aquesta violència, assevera l’experta, «busca obstruir o impedir l’exercici dels drets polítics i electorals de les dones pel mer fet de ser-ho. Preservar l’statu quode la política com un espai gairebé exclusiu per als homes, un espai masculí de dominació. Sabem que més enllà de tots els avanços que hem aconseguit en matèria legal, fins i tot amb la paritat, persisteixen aquestes pràctiques discriminatòries i violències cap a les dones», remarca Albaine.

La humiliació, apagar-li el micròfon mentre parla, dir-li que té la regla o és menopàusica, anomenar-la bruixa, o grassa, o prima, suggerir que ocupa el càrrec per favors sexuals, escrutar-li la vida privada, comentar-ne la vestimenta, disseminar notícies falses masclistes, la ridiculització, l’assetjament... Comportaments exacerbats per l’ús de la tecnologia.

A les xarxes socials, les polítiques són controlades i atacades per turbes que busquen que abandonin aquest espai, apaivagar la seva veu. Moltes tanquen els comptes, d’altres deixen la seva carrera pública. Les seves trajectòries polítiques es veuen afectades per la violència, que impacta en el nombre de dones candidates, en les aspiracions de les que persisteixen, i també els causa un greu perjudici psicològic.

«Viem, especialment en el cas d’Amèrica Llatina, que quan aquest tipus de situacions no s’atenen des de les institucions poden escalar a nivells més alts», adverteix la politòloga.

Té el missatge, implícit o explícit, que les dones no han de participar en l’àmbit polític, on solen ser violentades, així que és millor que es quedin en l’àmbit privat. «Cal treballar molt a identificar aquesta problemàtica, a desnaturalitzar-la perquè la societat tampoc l’aconsegueix veure», precisa l’experta.

Amèrica Llatina va començar a anomenar i reconèixer la violència política fa gairebé 30 anys, en la Convenció do Belém do Pará. Dotze països llatinoamericans compten ja amb legislacions en la matèria (alguns dins de les lleis contra la violència de gènere, d’altres en les normes electorals, alguns amb específiques) i, a escala regional, es va impulsar la llei model interamericana sobre violència política contra les dones (que inclou des de la definició i les manifestacions a les sancions i mesures de reparació) i un protocol model destinat als partits polítics.

L’aval social

A Espanya, amb prou feines es comença a parlar de violència política contra les dones. La titular d’Igualtat ha començat a utilitzar aquest terme, que ha definit com una estratègia que tria l’adversari «per intentar destruir personalment les companyes que temporalment són al capdavant i disciplinar amb això totes les altres» i frenar avanços democràtics.

L’exvicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega va explicar el 25 de novembre, dia contra la violència sobre les dones, que és necessari barallar-se perquè la meitat de la població continuï exercint la política sense que les anihilin, les insultin, les violin o les deixin sense espai. Llavors va recordar la violència que van patir ella, Leire Pajín i Bibiana Aído al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Laura Albaine destaca que aquesta qüestió s’ha d’instal·lar en el debat com a pas necessari per a l’empenta institucional.

«Al reconèixer el problema apareix la possibilitat de denunciar i és necessari que les instàncies de denúncia siguin efectives. [...] Imagini’s que hi ha dones que han de denunciar el seu propi líder», assenyala l’experta. Perquè no només els oponents polítics i ideològics exerceixen violència, l’hostilitat també pot ser dins de la mateixa organització, on no només no hi ha suport, sinó que es porta les dones a un límit que les fa abandonar la seva activitat.

Una altra clau per combatre aquesta violència, aclareix, és apel·lar a estratègies de sororitat entre les polítiques, amb independència del partit o la ideologia en els quals es moguin. I és important comptar amb aliats homes que denunciïn i rebutgin aquesta violència, en un context en el quals líders polítics i els partits la toleren o minimitzen, cosa que dificulta que es legisli per combatre-la.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Les xarxes socials poden ajudar a protegir les dones i a desterrar l’odi i la violència contra elles. A l’Argentina, per exemple, ONU Dones va posar en marxa un manual per ajudar les líders a utilitzar-les de forma segura, evitar que els arribin comentaris ofensius i lluitar contra l’assetjament.

Per acabar, i això és essencial, la societat ha de rebutjar aquestes manifestacions repudiables de violència, no passar-les per alt. «Hi sol haver com una celebració quan es violenta una dona. L’aval social ha d’acabar», conclou l’experta.