¿Per què ens maregem als cotxes (però menys als seients davanters)?

Entretenir els nens durant un llarg viatge amb cotxe no és una tasca fàcil. En aquests casos solem fer la situació més suportable deixant-los que llegeixin contes o que utilitzin la tauleta per jugar o veure pel·lícules.

No obstant, aquest moment distès es pot tornar una odissea quan algun dels passatgers empal·lideix i anuncia que se li està regirant l’estómac i sent nàusees. I és que mantenir la vista fixa en un punt mentre el vehicle es mou pot provocar, en algunes persones, una desagradable sensació de mareig. ¿Què la desencadena? ¿I per què no els sol passar al conductor ni a l’acompanyant, que ocupen els seients davanters?

Conjunció de sentits

Per entendre la sensació de mareig per moviment, anomenada cinetosi, hem de parlar dels mecanismes d’orientació espacial. És a dir, de com ubiquem la nostra posició a l’espai que ens envolta per distingir, per exemple, on és dalt i on és baix. Així podem mantenir la postura corporal, moure’ns i interactuar amb el nostre ambient.

En aquesta tasca hi participen principalment tres sistemes: el vestibular, el visual i el propioceptiu, dels quals ara explicarem més detalls.

Mantenir la postura corporal depèn principalment d’un sentit que, malgrat la seva importància, no està inclòs en la clàssica i incorrecta llista de cinc que tots coneixem. Es tracta del sentit de l’equilibri, mediat pel sistema vestibular. A més de mantenir la postura corporal i l’equilibri, duu a terme altres funcions importantíssimes, com permetre’ns fixar la vista en un punt.

El sentit de l’equilibri està localitzat a la nostra oïda interna i consta de dos components: els canals semicirculars, que detecten rotacions, i els otòlits, que capten acceleracions lineals, incloent-hi la gravetat. D’aquesta manera, el sistema vestibular ens faculta per determinar la nostra posició i saber quan ens estem movent.

No obstant, té les seves limitacions. Per exemple, si ens movem a una velocitat constant, llavors no hi ha acceleració i, per tant, el sistema vestibular no detecta aquest moviment. Això explica la sensació de mantenir-se immòbils mentre pugem o baixem en un ascensor.

La vista sí que enganya

D’altra banda, si estem veient que tot es mou al nostre voltant, el més segur és que siguem nosaltres els que ens estiguem desplaçant. Per tant, per mantenir la postura corporal també té un paper important la vista. Però el sistema visual tampoc és infal·lible, i de vegades l’escena que estem mirant es mou malgrat que nosaltres ens mantinguem quiets.

Un exemple és estar parat prop d’un vehicle gran, com un autobús, que de sobte es mou, i ens fa la sensació que som nosaltres els que ens desplacem. Això passa perquè l’autobús ocupa una gran part del que estem veient.

Per tant, el sistema vestibular i el visual es complementen i fan que la nostra orientació espacial sigui més precisa, i hi ha altres sistemes que també hi contribueixen. Un és el sistema propioceptiu, que utilitza sensors als músculs, als tendons i a les articulacions per saber la força i la posició generades pels nostres propis moviments.

Informacions en conflicte

L’ús de diferents estratègies fa que la nostra orientació espacial funcioni molt bé en la majoria dels escenaris. No obstant, durant la història més recent, els invents dels humans han creat noves situacions que suposen un desafiament per a la nostra orientació espacial.

Els parcs d’atraccions, per exemple, són un espai creat a fi de portar aquesta orientació a l’extrem. També els mitjans de transport creen una alteració de les condicions que han modelat aquesta capacitat de situar-nos a l’espai al llarg de l’evolució. I el cotxe no n’és una excepció.

Quan llegim o veiem una pel·lícula dins d’un vehicle en marxa, el nostre sistema visual es concentra en un punt. Mentre que el sistema propioceptiu ens indica que estem asseguts immòbils dins del vehicle, el vestibular ens avisa que ens trobem en moviment. És a dir, al nostre cervell arriben informacions contradictòries a través d’aquests tres sistemes.

Així mateix hi pot haver conflicte quan veiem per la finestreta passar objectes a gran velocitat, ja que, al veure’s borrosos, el cervell no aconsegueix interpretar aquesta informació. Això també ajuda a marejar-nos.

Al fer-nos grans, ja podem conquerir el seient davanter, on gaudim d’un camp visual molt més ampli i podem observar l’horitzó llunyà movent-se lentament a través del parabrisa. Aquest lloc privilegiat resol el conflicte entre el sistema visual i el vestibular perquè el cervell rep informació similar de la direcció i de la velocitat del moviment a través de les orelles i els ulls.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Una altra solució a aquesta guerra entre sistemes és mantenir el cap recolzat i ben recte per no alterar encara més el sistema vestibular. Tot i que, sens dubte, la millor opció és parar el vehicle de tant en tant i fer un petit passeig per reestablir l’equilibri entre els sistemes.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu-ne l’original.