¿Què és ser mare el 2023? Entre el menysteniment, la culpa, la celebració i la tribu

Mare de dos fills, la periodista i autora de ‘Maternidades precarias’ (Arpa), Diana Oliver (Madrid, 1981) dedica la seva vida professional a col·locar la maternitat i la criança al lloc que li correspon.

«Ser mare avui és no ser res per a la societat i les institucions, que aparentment tenen en molt bon lloc la maternitat, però no hi ha rastre d’un suport que posi en valor el fet de portar fills al món. I criar-los».

«Ser mare avui és assumir que és probable la dificultat per tenir fills (retard de l’edat de la maternitat, dificultat per accedir a un salari digne, condicions laborals precàries, vivenda impossible...) i que, quan els tinguis, les úniques possibilitats que trobaràs per poder cuidar (si no tens recursos econòmics suficients per agafar una excedència o una flexibilitat significativa) seran unes irrisòries 16 setmanes que no donen ni per disfrutar d’una minimíssima lactància materna exclusiva i que t’empenyen a externalitzar la cura».

«Ser mare avui és patir violència obstètrica. Ser mare avui és descobrir que estem molt soles. Ser mare avui és prendre consciència que es cuida molt poc les mares i de la nul·la inversió en prevenció i acompanyament dels problemes de salut mental. Ser mare avui és enfrontar-se a una exigència social i personal enorme».

«Ser mare avui no és gens fàcil, tot i que ens hagin fet creure que ho tenim més fàcil que mai».

Experta en el fenomen de la sobreprotecció als fills i la hiperpaternitat, la divulgadora barcelonina dissecciona els orígens i els manaments de l’autodenominada criança amb afecció al seu nou llibre, ‘Madres mamíferas’ (Plataforma Actual).

«La meva impressió és que avui dia ser mare és una paradoxa: d’una banda hauríem d’estar més tranquil·les, ja que existeix més protecció per als fills. Hi ha vacunes, antibiòtics, seguretat social, escola pública... Els nens ja no moren de malalties infeccioses i l’educació és obligatòria. A més, els pares estan cada vegada més involucrats en la criança. A diferència de les generacions anteriors, avui canvien bolquers, cuiden, recullen, porten, juguen amb els fills... Tot i que queda molt per fer, el repartiment de tasques, la igualtat, és una reivindicació que per fi es pren seriosament».

«Tot això hauria de donar certa pau a les mares, però sembla que no és així: a les mares avui els assalten dotzenes de dubtes, inseguretats i, en especial, la culpa. Culpa per no complir uns ideals que inunden les xarxes socials. De mares suposadament perfectes i felicíssimes. ‘Mares aferrades’ i ‘respectuoses’ que tenen parts ‘naturals’ que duren dos dies i que presumeixen dels seus fills perfectes a Instagram. Les etiquetes inunden les maternitats actuals i també unes expectatives i una competència insanes».

«Sé que és difícil inhibir-se i seguir el camí de la criança d’una forma més calmada, confiant en tu mateixa i en els teus fills. Hi ha massa pressió i massa estrès en aquestes criances que jo anomeno ‘híper’, en les quals no tenir temps lliure s’ha convertit en un signe d’estatus. No obstant, per al benestar de tots dos és necessari baixar ritmes i parar aquestes criances frenètiques. Cal deixar que els nens siguin nens. La infància no és una competició, sinó una etapa preciosa i única que les mares mereixen viure sense culpa ni angoixa».

Begoña Gómez Urzaiz és autora de ‘Las abandonadoras’ (Destino), llibre en el qual barreja la seva experiència personal com a mare amb les històries de diverses dones que van abandonar la seva prole, com Ingrid Bergman, Doris Lessing i Mercè Rodoreda.

«Admeto que sempre m’ha generat especial esgarrifança i suspicàcia el Dia de la Mare. Quan era petita, a la meva família no se celebrava especialment (érem més de l’escola: «aquests dies se’ls inventa el Corte Inglés», tan vigent en ambients ‘progres’ als 80) i tinc la impressió que les xarxes i la resignificació de tot allò maternal que estem vivint en els últims anys ha donat a aquesta data una empenta que no era gaire necessària. Aquell dia, els perfils s’omplen de publicacions d’homenatge a mares i, tot i que el llenguatge ha canviat, al final es continua elogiant l’heroisme individual d’aquestes dones, la seva generositat sense límits.»

«El relat no és tan lluny del de la mare abnegada que celebrava el franquisme. A sobre, se li ha afegit una espècie de pàtina de brillantor: tothom ha de trobar la foto juvenil de la seva mare més sexi perquè doni bon rèdit».

«És difícil dir què és ser mare avui perquè, òbviament, no és el mateix per a una mare soltera migrant que per a algú de classe mitjana que pot participar en el ‘sistema maternal’ que ofereix el mercat. Sí que sé el que m’agradaria que fos. Una experiència de gaudi, compartida, no competitiva, optativa (¡sempre!) i desitjable».

«La maternitat em va buscar a mi, jo no la vaig buscar a ella. Me la vaig trobar i, sense saber-ne gaire, li vaig obrir la porta. Ho vaig fer de bat a bat, sense reserves ni condicions. No sabia que em travessaria d’aquesta manera», explica Victoria Gabaldón, directora de ‘Mamagazine’, revista trimestral i cultural per a mares.

«Si vas al diccionari de la RAE, descobreixes que la paraula mare té 18 accepcions simples. Mare és la dona que ha concebut o parit (és a dir, que hi ha mares sense fills). També és la dona que exerceix de mare (tot i que no hagi parit). És úter o matriu on es desenvolupa el fetus».

«Mare és autora, creadora o fundadora d’alguna cosa. Mare és curs i sèquia, però també claveguera. Mare és la fusta principal on tenen el seu fonament, subjecció o suport altres parts de certes carcasses. Mare és causa, arrel o origen. Mare, per ser, és fins i tot la mare pàtria».

«Mare és un abans i un després. Un després que mai torna a ser abans. Mare és la meva mare i és la teva i soc jo i potser ho ets tu també. Mare és la que va haver de renunciar a una criatura acabada de sortir del seu ventre (de lloguer) i la que va travessar l’oceà per guanyar-se la vida cuidant les filles d’altres, separant-se de les pròpies. Mare és la que renuncia, la que va renunciar o renunciarà i la que no. Mare és la glòria de moltes i la penitència d’altres»

«El món celebra les mares des de fa centenars de milers d’anys. Però potser les mares no volem que se’ns celebri: n’hi ha prou que se’ns respecti».

Diplomada en Educació Social i experta en persones adolescents, Sara Desirée Ruiz ha publicat ‘Te necesita aunque no lo parezca’ (Grijalbo), un manual per comprendre i acompanyar els fills i filles quan entren en l’adolescència.

«Ser mare avui és un repte, perquè educar és tot un repte. En una societat cada vegada més complexa en la qual moltes vegades no tenim temps ni espais on compartir, per respirar, per parar i per reflexionar, educar, que just requereix aquests tres components, temps, espais compartits i reflexió, es converteix en un repte que pot arribar estressar-nos molt».

«Si a això li sumem que l’adolescència ja ve amb una quota elevada d’estrès per les característiques d’aquesta etapa evolutiva, aconseguir aquell temps, espai i oportunitats per a la reflexió es fa imprescindible. La família experimenta un reajustament durant l’adolescència i ha de poder disposar de temps per acollir aquest nou moment del cicle vital, que ve carregat de sorpreses. Per tant, no seria mala idea disposar d’un permís de maternitat i paternitat durant aquesta etapa per poder dedicar temps a les persones adolescents de les seves vides i, d’aquesta manera, prevenir possibles riscos i acompanyar-la com necessita, ja que requereix més que mai de la seva atenció».