Dones paletes: tirant a terra envans i prejudicis

Ara mateix està estudiant primer (amb les notes més bones, destaquen els professors) d’aquest cicle de grau mitjà que ofereix l’IES Politècnic en col·laboració amb la Fundació Laboral de la Construcció. El curs que ve li tocarà fer les pràctiques al món real. «Segurament hi haurà algun comentari de ‘¿què fa aquesta aquí?’», preveu, «però si demostres que tu pots i vols fer-ho, no tenen res més a dir, és qüestió de demostrar i que callin».

El pare de la Rokaya ha treballat al sector i ella comenta coses amb ell. A casa seva estan molt contents de veure que està fent una cosa que li agrada (i que a més té unes xifres d’inserció laboral altíssimes).

Abans de la Rokaya, Dahiana Hernández va ocupar el lloc d’‘única alumna en el cicle de Construcció’. També té una vinculació amb el sector per la via paterna: «Des de petita el meu pare m’ha portat a fer treballs de maçoneria i jardineria», narra la jove en un vídeo gravat per la Fundació, sempre m’ha agradat més el treball manual que anar amb la meva mare a netejar, soc molt activa i necessito fer alguna cosa que m’apassioni». Avui la Dahiana cursa l’FP superior d’Edificació al Politècnic i el seu desig és constituir la seva pròpia empresa d’aparelladors i «tocar molta obra». 

 A més del cicle de tècnic en Construcció, amb predomini masculí, a les Balears també s’ofereix el d’Obres d’Interior, Decoració i Rehabilitació i aquí les noies fins i tot superen els nois. 

Moltes hi arriben atretes per la paraula ‘decoració’ que inclou el nom, pensant que és una cosa més vinculada al disseny d’interiors. Algunes l’abandonen al veure que el cicle implica fer reparacions, col·locar pladur i rajoles, omplir juntes... però a d’altres els enganxa el tema i continuen endavant, com li va passar a Laura Alguacil, que avui cursa segon i ja està fent les pràctiques en una empresa: «Vaig decidir continuar perquè és una cosa que s’ha de saber, tothom que treballa en l’obra hauria de tenir aquestes nocions». Entén que «és molt estrany» veure una dona en una obra i creu que el món de la construcció en general pot ser «molt masclista», però en el seu cas la seva experiència està sent molt positiva i els seus companys «són increïbles».

María Belén Pascual va aterrar en aquesta formació per interès propi, per poder ser autosuficient: «Per quan tingui una vivenda vull poder fer jo les coses». Ara que ja està a segon, i després d’«aprendre un munt», creu que «segurament» aquest serà el seu futur laboral. Sap que és un sector ‘d’homes’ però no li preocupa i la seva experiència amb les pràctiques d’empresa està sent molt bona. «Tot és qüestió d’actitud», opina, «crec fins i tot que a les dones ens tenen més respecte, no sé per què; entre ells hi ha més testosterona i els costa menys discutir».  Pascual i la resta dels seus companys de segon van anar fa unes setmanes a la seu de la Fundació Laboral de la Construcció al polígon de Can Valero per explicar als de primer com els anaven les pràctiques. «Les noies, ¿heu notat alguna diferència en el tracte?», els va preguntar Juanan Rodríguez, un dels professors. Totes van dir que no, tret d’«algun comentari sobrat», va indicar una. «Sempre hi ha algun tonto dispers per allà», va lamentar una altra rient.  

Núria Carrió està molt contenta amb la seva feina a l’obra. Assegura que a ella mai li han posat traves ni li han fet cap comentari fora de lloc, tot i que sí que és cert que al principi, quan s’havia de pujar un carretó o moure peces pesades, li deien: ‘deixa, ja ho faig jo’. Ella replicava: «Deixa’m intentar-ho i si no puc ja et demano ajuda». Assumeix que no té tanta força com els seus companys homes, però de primeres ella vol intentar-ho tot i, vista la seva capacitat, ara ja ho fa tot.

El tema de la força és una de les barreres mentals que troben. «És un error continuar pensant que la força és imprescindible», raona Claudio Calleja, cap del departament a l’Institut Politècnic, que recorda com s’ha mecanitzat la feina i ressalta a més que elles sobresurten en capacitat organitzativa i a «fer servir la traça». 

Un altre fre és la manca de referents, considera Alicia Leal, una de les professores, una qüestió en què s’ha millorat, creu, però que ella mateixa ha viscut, explica. Rememora per exemple un curs de soldadura en el qual amb prou feines eren tres noies.  

Elles són l’11% del sector

L’11% dels treballadors del sector són dones, segons un informe elaborat per la Fundació el 2022 i les Balears és la cinquena comunitat amb més dones ocupades en aquest camp. La xifra va creixent any rere any (el 5% respecte al 2021), però continua sent baixa i la gran majoria de treballadores es continuen concentrant als llocs administratius i de cara al públic i en els altament qualificats (arquitectes, topògrafes...). 

L’entitat percep que la identificació de les dones amb el sector és «molt minoritària» i que no és una sortida laboral que se’ls recomani a les noies (una cosa lligada al tema de la força física i «la creença de la duresa de les condicions de treball», assenyala l’informe). 

Notícies relacionades

Dels ‘kikos’ als bunyols d’anís, els xefs catalans innoven amb nous ingredients pels torrons d’aquestes festes

La música com a llengua comuna

L’estudi també revela que la incorporació de dones a feines de manteniment i rehabilitació «generava desconfiança en el client final» pel prejudici que elles «no estan prou capacitades» (malgrat despuntar respecte als companys de classe masculins, com assenyala el gerent de la Fundació a les Balears, Mario Guillén: «Les empreses ens demanen noies»).  

La Rokaya creu que potser li tocarà esforçar-se més que la resta, per demostrar la seva vàlua i eliminar suspicàcies, però està més que disposada a embrutar-se les mans, aixecar parets, manejar maquinària, tirar a terra envans i demolir prejudicis.