Famílies d’acollida denuncien «desprotecció total» dels nens amb discapacitat al complir els 18

L’acollida que protagonitza Cristina Núñez va començar fa 13 anys. Ella i la seva parella es van apuntar amb «entusiasme» al primer programa d’acollida de nens amb discapacitat destinat a professionals que, per la seva formació, estan més capacitats per ocupar-se de la cura de menors tutelats i amb algun tipus de discapacitat. La Cristina és psicòloga. Quan els seus tres fills van créixer, «es va emocionar» amb la idea d’acollir nens vulnerables.

Anna Ollé, en canvi, tenia un enorme desig de ser mare quan va descobrir que el fill d’un familiar llunyà, nounat, era en un centre de menors. Era l’any 2004. «Em van dir que era l’única parent viable perquè el nen sortís a una llar i vaig acceptar», explica.

En el cas de Cristina Núñez, l’experiència ha sigut agredolça. D’una banda, ha sigut «meravellós» poder cuidar-se de l’Eloi i el Pau, dos germans que va acollir amb 5 i 4 anys, com dos membres més de la seva família. Però quan el Pau n’ha fet 18, malgrat tenir una discapacitat del 70%, la Generalitat «s’ha rentat les mans» i l’ha deixat «tirat a la seva sort», es queixa.

Per a Anna Ollé tampoc ha sigut un camí de roses. «Com que som família extensa, em van donar una ajuda de 284 euros al mes que no t’arriba ni per a bolquers ni per descomptat per a fisios, teràpies, ulleres, estudis», es queixa la dona, ja acostumada a demanar diners a familiars i amics. Quan el petit tenia 3 anys, va arribar el diagnòstic: autisme, TDAH, dislèxia i una dependència de grau 2 (severa). «Jo no reclamo diners per a mi sinó per cobrir les necessitats del nen», insisteix la dona.

La carta als 17 anys

Hi va haver un moment, a més, que la Generalitat va perdre l’expedient d’Ollé per un canvi de domicili. «És escandalós, durant cinc anys no vam existir per a ells», critica. Quan el xaval en va complir 17, els va arribar una carta. «Ja per començar ell té un problema molt greu de comprensió lectora», explica la dona. «En l’escrit es deia que s’havia de començar a espavilar», afegeix. La mare va reclamar que el noi tingués el seguiment durant tres anys que ofereix l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat, amb una prestació de 600 euros al mes. «Van venir a casa meva a dir-me que no feia falta ni que la demanés. És una discriminació flagrant. A més, li van preguntar al nen si volia continuar vivint amb mi... Ell va estar mesos sense poder dormir per por que el fes fora de casa», explica Ollé.

Disparitat entre germans

El cas de Cristina Núñez és paradigmàtic. L’Eloi, el germà gran, sí que disfruta d’aquesta ajuda d’extutelat, però el Pau no la pot sol·licitar perquè té una discapacitat molt elevada. Es considera que no pot ser autònom. Té un retard cognitiu que s’evidencia sobretot en la parla i en l’adquisició de coneixements. «Parla amb dificultat i li costen operacions simples com restar», explica la Cristina.

El Pau acudeix a una escola d’educació especial concertada, necessita un psicòleg i un sexòleg, i està apuntat a extraescolars com muntar a cavall, que és la seva gran passió. Però aquestes despeses, més el menjar o la roba, han de ser sufragades ara per la família d’acollida, que fins ara invertia íntegrament els 1.100 euros que atorguen la Generalitat a les despeses del Pau. Ara estan tramitant una pensió no contributiva que ascendeix a uns 450 euros, però no tenen gens clar que els la concedeixin. Al seu torn, a Anna Oller li costa pagar l’escola d’educació especial del seu fillol.

A aquesta situació s’ha arribat malgrat les advertències de la família d’acollida del Pau, que ha mantingut fins a tres reunions amb l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) a la recerca de la millor opció. En les esmentades trobades, la Generalitat va assegurar que el Pau mantindria la prestació, però que ho faria a través d’una fundació tutelar. No obstant, quan n’ha fet 18, l’ajuda s’ha esfumat i l’única oferta per part del Govern és traslladar el Pau a una residència. «Al·lucino que prefereixin pagar la seva estada allà, que pot costar uns 4.000 al mes, en lloc de donar-nos una prestació de menor quantia a nosaltres i que continuï vivint amb la seva família, on li donem el carinyo i el suport que necessita», lamenta la Cristina.

Ajuda en els tràmits

Ollé, en canvi, ja és la tutora legal de l’Oriol, i està intentant tramitar la prestació per discapacitat permanent, que arriba als 500 euros al mes. «Et diuen: ¡ja t’espavilaràs! A mi m’hauria agradat que la Generalitat li hagués preparat una espècie de maleta amb tots els tràmits fets, o almenys iniciats», es queixa. Aquesta mare ha demanat l’ajuda d’orfandat per al seu fill acollit a través d’una demanda judicial. Núñez, en canvi, està trobant moltes complicacions a causa dels «milers» de requisits que necessita.

Notícies relacionades

Pares d’acollida: «Si el nen torna amb la seva família biològica, ho assumirem i pensarem que ho hem fet bé»

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La Generalitat no ha volgut donar detalls dels dos expedients d’aquests casos. Assenyala que no deixa cap noi sense prestacions i explica que proposa les opcions més adequades per a cada cas, en funció de la situació dels menors i les famílies. «Valorem cada perfil i quines necessitats cal cobrir, tant des de la DGAIA com des de la direcció de Prestacions Socials», responen fonts de la Conselleria de Drets Socials.

Prova d’això, afirmen, són els 267 nois amb discapacitat que, malgrat haver complert la majoria d’edat, estan sent atesos per la DGAIA. «No desatenem els nois i noies extutelats amb discapacitat», insisteixen. Afegeixen que «sempre s’ofereix l’opció més avantatjosa per al jove» i que «orientem les famílies acollidores perquè sol·licitin la prestació no contributiva, que és per sempre». Les entitats socials, per la seva banda, denuncien que el sistema d’atenció té flaqueses sobretot quan es tracta de menors amb discapacitats més lleus que no tenen ningú a qui acudir.