Llistes d’espera i escàs suport: les cinc traves amb què topen els menors tutelats amb discapacitat als 18 anys

«Fa més de 25 anys que hi ha un circuit per a aquests casos», respon Josep Treserras, gerent de Som Fundació Catalana Tutelar i expert en protecció jurídica de les persones amb discapacitat intel·lectual de la fundació Dincat. «Quan la Generalitat detecta un menor tutelat al voltant dels 17 anys, s’obre un expedient per decidir si és necessari sol·licitar al jutge que li delegui un assistent que es faci càrrec d’ell, cosa que abans enteníem per incapacitació o assumpció de tutela», explica Treserras.

Una comissió d’experts en la Direcció d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) decideix expedient per expedient, elegeix quina entitat és la més idònia per assumir la seva tutela i l’hi comunica al jutge. «A nosaltres ens truca el jutjat per confirmar si acceptem el cas», segueix Treserras. La fundació tutelar, doncs, passa a fer-se càrrec de les necessitats del jove adult. Per exemple, tramita ajudes socials o li busca una vivenda. «Parlem dels casos en què la seva autonomia és molt complicada i necessiten assistència de per vida per prendre decisions», afegeix Treserras. També poden assumir aquesta tutela les famílies d’acollida.

«Quan compleixen els 18 anys, la Generalitat busca una plaça de forma urgent per als joves amb discapacitat, normalment en residències de persones amb discapacitat», explica Treserres. Parla pels casos dels nois tutelats per la seva fundació, que no poden tornar amb la seva família biològica ni tenen un lloc al qual anar. «La llista d’espera sol ser bastant llarga, i els nois poden arribar a quedar-se més de tres anys als centres de menors esperant la plaça per a la residència, però lloc en tenen, no es queden al carrer», segueix l’expert. Ho confirma l’associació ASPASIM, que gestiona un centre de menors tutelats amb discapacitat del 85%. «Trobar un recurs adequat per a persones amb necessitats tan particulars és complicat. Quan no hi poden accedir perquè no n’hi ha cap de disponible, es queden uns mesos, fins i tot anys, amb nosaltres, fins que accedeixen a la seva plaça definitiva més adequada. En cap cas es queden en ‘terra de ningú’», expliquen des de l’entitat.

El problema està amb els nois més autònoms que no compten amb aquest suport extern, segons el parer de Marta Ruiz, treballadora social de la fundació Maresme, que acull aquests joves. «Alguns acaben en residències amb persones de 50 o 40 anys, i aquest no és el lloc per a ells. I coneixem casos de nois que han acabat al carrer o en pisos ocupes perquè es queden sense cap acompanyament i no volen anar al lloc que els proposen», explica Ruiz. «Seria necessari que poguessin accedir a pisos assistits amb una vida independent el màxim possible, però no hi ha prou recursos», es queixa.

«Necessitem continuïtat en els recursos i no n’hi ha. Alguns van als pisos d’autonomia de la Generalitat, però si troben feina els fan fora... És un pedaç», insisteix la treballadora social. També assenyala que no hi ha pisos d’urgència social per a aquests joves. «És terrible, queden desprotegits», lamenta. «A ningú el sorprèn que no hi hagi prou recursos residencials especialitzats per a majors de 18 anys amb discapacitats més lleus. Crec que la voluntat de la Generalitat és créixer en aquest àmbit», explica Ferran Rodríguez, president de la Federació d’Entitats amb Projectes i pisos Assistits (FEPA). També corrobora aquesta demanda històrica Rita Grané, directora de Punt de Referència.

Els que tenen una discapacitat superior al 65% poden accedir a una prestació per incapacitat permanent, que se situa en els 500 euros al mes. Les fundacions tutelars les tramiten per als nois que estan sota la seva assistència. «Tot i que el tràmit pot trigar diversos mesos», reconeix Tresserra. Una altra vegada el problema està en els que no tenen aquest suport.

Si la Generalitat veu viable la seva emancipació, accedeixen a l’ajuda per a joves extutelats. Són 600 euros al mes durant tres anys, gestionats per l’Àrea de Suport al Jovent Extutelat (ASJET). Rodríguez també afegeix que els terminis no hi ajuden. «De vegades disposem de molt poc temps per avaluar la discapacitat, la burocràcia s’eternitza i arribem als 18 sense els deures fets», reconeix. Tot i que assumeix que també hi ha casos d’èxit en aquest model.

«No obstant, hi ha altres casos amb els quals no es veu viable aquesta emancipació i es queden sense res, han de fer ells els tràmits, els centres de menors que ho haurien de fer no saben ni per on començar.... Estan desprotegits econòmicament», es queixa Ruiz. «Nosaltres ens hem queixat perquè al final acabem corrent amb les seves despeses de roba, activitats... Ni la DGAIA ni ningú se’n fa càrrec», explica Ruiz, sobre els nois que viuen als seus pisos o residències. Per la seva banda, la Conselleria de Drets socials respon que no es deixa cap jove sense prestació. «Sempre s’ofereix l’opció més avantatjosa per al jove», mantenen.

Els que sí que poden treballar quan són adults es troben una doble dicotomia, segons el parer de les entitats socials que els atenen. D’una banda, hi ha llargues llistes d’espera per poder accedir als Centres Especials de Treball, que poden ser una alternativa per a molts joves. «És una molt bona solució per als nois que han de sortir sí o sí dels centres de menors, però no sempre hi ha places», explica Ruiz i confirma Rodríguez.

Però alhora, els que sí que reben la prestació d’extutelat, quan aconsegueixen una ocupació, han d’abandonar els pisos assistits i perden tots els suports de l’ASJET. «Perquè es considera que ja han aconseguit l’emancipació», segueix Ruiz. Explica el cas d’un jove que podria quedar-se al carrer perquè ha aconseguit un contracte. «Sabem que no en té prou per pagar un lloguer, però l’estan obligant a abandonar el pis on està vivint: és un drama sense cap sentit», afegeix.

«Aquests nois necessitaran un suport de per vida vida, sempre que el jove vulgui, perquè pateix certes limitacions i no té família al seu costat», assenyala Rodríguez. «Visqui on visqui, hem de garantir un referent: poden tenir crisi, daltabaixos o problemes d’habilitats per afrontar el que els passi», insisteix Rodríguez. La FEPA, amb fons Next Generation, està impulsant un projecte pilot d’aquest tipus. «A veure si som capaços que les administracions ho repliquin», aventura.

El president de la FEPA també recorda que, una vegada els nois són majors d’edat, fa falta que la xarxa existent els doni alguna resposta. Recorda, per exemple, les llistes d’espera per als centres de salut mental o el dret a la vivenda, que va més enllà de la DGAIA. «Implica tota la Generalitat, tots els departaments i administracions», assenyala.

«Necessitem continuïtat, no pot ser que tot acabi quan arriben a l’edat adulta», reclama Ruiz. Opina que els CRAES, els centres on viuen aquests nens, no tenen prou formació. «No tenen clara l’orientació de com abordar els tràmits i a quines prestacions poden accedir. Els nens han de sortir del centre amb tots els tràmits i gestions fetes, i això no passa», lamenta la treballadora social.