Sara Desirée Ruiz, orientadora familiar: «No jutgis ni la roba ni el cabell ni les amistats de la teva filla adolescent»

L’adolescència –l’etapa més complexa de la vida humana– porta pel camí de l’amargura molts pares i mares que miren perplexos els seus fills de 13, 14, 15 o 16 anys i es pregunten, sorpresos, on és el seu petit, aquest ésser tendre que no fa gaire els inundava a petons. ‘Te necesita aunque no lo parezca’ (editorial Grijalbo) és el suggerent títol del nou llibre de Sara Desirée Ruiz, diplomada en Educació, especialitzada en persones adolescents i autora d’‘El día que mi hija me llamó zorra’. La divulgadora i orientadora ofereix una sèrie de recomanacions per al dia a dia, tot i que recorda que «res és fàcil» i que «cada família fa el que pot».

A les llibreries hi ha infinitat de manuals de criança, però realment on es necessita ajuda i orientació és en l’adolescència. ¿Per què estem tan despistats els pares i les mares? És una etapa complexa en què habitualment passen coses que no esperem. En la infància, tot passa d’una determinada manera i les etapa es van complint. L’adolescència té canvis complexos i imprevisibles. No sabem com se sentiran les nostres filles i què faran, com reaccionaran. Podem pronosticar per on anirà la cosa, però vagament. És important que les famílies es preparin.

Recomana desterrar missatges com «ets bruta», «ets gandula», «no estudies» o «quina música escoltes». ¿Per quines altres frases les substituïm? La normalitat és que el dormitori d’una persona adolescent no estigui ordenat. Passa igual en la infància, però llavors no ens molesta. La seva habitació és l’expressió de la seva identitat, que ara mateix és un caos. No hi posis etiquetes. Dona’ls motius perquè ordenin. I si no volen ordenar, tanca la porta. Això sí, no netegis tu. Ni tampoc els posis la roba a rentar. Les normes de convivència de cada casa cal transmetre-les i respectar-les.

Els pares deixem de ser els seus referents, lloc que ocupen els seus amics. Si alguna amistat no ens agrada, ¿què hi podem fer? No parlis d’aquestes persones sinó de les seves conductes. La meva experiència confirma que quan els diem «no m’agrada tal o tal amic» ens rebutgen i fan el contrari del que els estem dient. Les adolescents s’estressen i es posen més a la defensiva.

¿Com podem quedar-nos al seu costat sense envair el seu espai? Imagina’t que la veus aparèixer amb certa roba que et desplau o amb un pentintat que no t’agrada. Evita els comentaris lletjos. Pregunta-li si se sent còmoda. Però no jutgis ni critiquis. Reflexiona amb ella.

¿Quan hem d’entrar en acció? Si la teva filla adolescent sempre fa comentaris negatius, com «soc lletja», «no aprovo mai», «soc tonta», has de recollir el que diu. Et pots asseure amb ella i assegurar-li que, efectivament, ha de ser dur el que està sentint. Després l’hi has de tornar. És a dir, donar perspectiva, que ella vegi noies grasses meravelloses, diferents models i buscar referents. Si veus que s’amaga rere la roba o que té comportaments rars, demana ajuda professional. Tant de bo normalitzem anar a psicoteràpia. 

Ens recomana abraçar-los, però sense esperar-ne res a canvi. Que dur. És duríssim, sí. De vegades qui necessita ajuda no és l’adolescent, sinó la mare o el pare. Tenim el record de la seva infància i fa molt mal que ara ens mirin amb cara de fàstic. Ens ha de quedar clar que tot això és temporal. El meu missatge és: sigues allà. Presència, presència, presència. Ets la persona que li dona seguretat. No perdis el nord per no rebre el que t’agradaria rebre. L’adolescència no és el moment en què perdràs la teva filla, només és una etapa de canvis.

Notícies relacionades

Exalumnes i víctimes insten la fiscalia a investigar l’encobriment de l’orde

Catalunya activa la alerta de vientos del plan Ventcat

¿Què implica escoltar activament, un altre dels consells que ens dona en el seu llibre? L’escolta activa no depèn només del que et diuen, també del que veus. Va més enllà de les paraules. Observar la teva filla és escoltar-la activament. Ella ha de sentir que l’escoltes. Implica mirar als ulls, ser allà, mostrar interès pel que t’expliqui tot i que a tu et sembli una xorrada.

Cal continuar marcant límits i línies vermelles, ¿no? Per exemple, si jo no vull que es faci un tatuatge, ¿l’hi he de prohibir? Jo recomano no dir que no d’entrada. Sempre pots deixar anar la frase de «fes-ho quan tinguis 18 anys». Però obres el camp per a diverses coses: enfadar-se, que s’ho faci d’amagat o que tan bon punt compleixi els 18 sigui el primer que faci. El meu consell és que abans de prendre’n la decisió, busquem informació juntes. Que sàpiga que un tatuatge és una ferida que necessita cures.