Col·lectiu trans

Vuit mesos per canviar el sexe del DNI: «Ara no em fa por buscar feina»

Gairebé un any després d’iniciar els tràmits, Adela Capella, una dona trans de 22 anys, ha pogut canviar el nom i el sexe del seu DNI

A1-163466876.jpg / RICARD CUGAT

L’abril del 2022, Adela Capella es va presentar a les oficines del Registre Civil de Barcelona per demanar un canvi en el seu DNI. Volia oblidar el nom d’home i el sexe masculí que li van posar al néixer. El tràmit havia de trigar tres mesos, però es va demorar fins als vuit. El seu cas és excepcional, el seu expedient es va traspaperar. «El problema és la falta d’informació que tenim, el no saber què cal fer i on recórrer», assenyala.

El nou DNI ha suposat un canvi important per a ella. «Quan ho aconsegueixes i veus el nou DNI és una satisfacció enorme, una victòria del moviment trans i una botifarra contra les transexcloents, com Carmen Calvo», diu. Adela explica que ara ja no li fa por buscar feina. «Em diran pel meu nom i estaré més segura davant l’assetjament laboral», explica.

Malgrat la seva curta edat –té 22 anys–, l’Adela és una activista trans de cap a peus mal que li pesi. «Jo no vull ser activista trans, jo vull ser música, cantant, comunista... als trans ens estan sempre encasellant», lamenta.

L’inici de la seva història es remunta al 2015, quan cursava tercer de l’ESO i va sortir de l’armari com a noi gai. «Bé, es el que em va fer fer la gent amb qui anava a classe, que sempre m’insultaven al crit de ‘maricon’», puntualitza. «El problema de moltes persones trans és que mai ham volgut ser trans. Teníem referents estereotipats als quals no ens volíem assemblar», segueix. Fins que va començar a militar en col·lectius LGTBI i es va adonar que hi havia altres maneres de ser trans.

El 2017, poc abans de començar Batxillerat, l’Adela es va dirigir a la unitat de Trànsit, especialitzada en l’atenció sanitària de les persones trans. «Vaig anar a informar-me, però ja d’entrada em van apuntar per a l’operació de vaginoplàstia. Les llistes d’espera són llarguíssimes, van argumentar, i quan arribés el moment d’operar-me podria decidir». Aquest moment, el de la intervenció, va arribar fa escasses tres setmanes, sis anys després. «I vaig dir que no», puntualitza.

Després d’aquella primera visita, l’Adela es va deixar el cabell llarg, es depilava i va canviar d’escola. «Volia canviar cares, començar de nou... però va ser un horror. L’assetjament no acaba mai», explica. «La depressió, l’ansietat, el consum de cànnabis... tinc amnèsia d’aquells anys i crec que està molt relacionat amb l’assetjament i l’assenyalament que patia», afegeix. L’incident més greu va ocórrer durant un concert. «Em van tirar a terra i em van donar puntades de peu. Allà vaig aprendre que els trans hem d’anar sempre de tres en tres».

Perdre el pare

Després d’aquells dos anys, va deixar els estudis i va començar a interessar-se pel món de la música. Amb un altre company trans, va néixer el projecte Faggot Hunters, un grup de música rap dissident. També va venir el moment d’explicar-ho a la família. «Les meves dues germanes sempre m’han recolzat. La meva mare ho va entendre i ho va explicar a tot el seu entorn, em va posar les coses fàcils. El meu pare, en canvi, va decidir perdre’m per sempre. Vivim junts però ja no tenim relació», explica.

El 2019 va deixar el seu antic nom, el mateix que el del seu pare i el seu avi, i va optar pel d’Adela. «És d’una cançó de Manel que comparteixo amb la meva mare», afegeix. El 2020 va iniciar el procés d’hormonació amb estrògens supervisat pels metges de Trànsit. «Vaig deixar de fugir dels miralls. Em sentia més a gust amb el meu cos... i vaig decidir estudiar música».

El febrer del 2022 va voler fer el salt final. Amb l’antiga legislació del 2007 necessitava ser major d’edat, un diagnòstic psicològic i estar en un tractament hormonal per demanar el canvi del DNI. La cita en el registre civil va ser a l’abril. «Una hora i mitja de nervis, ansietat i paperassa», recorda. Després van arribar els mesos d’incertesa, «esperant la resposta», afegeix. Va ser al novembre quan es va posar en contacte amb l’administració i li van demanar disculpes per la tardança. Al desembre, finalment, va arribar la cita amb la Policia Nacional i el document expedit.

Vergonya a ‘bizums’ o un contracte

Notícies relacionades

«Podré registrar al meu nom els drets d’autor de les meves cançons, he canviat el meu compte bancari i no em fa vergonya demanar Bizums, el diploma dels meus estudis musicals estarà al meu nom...», afegeix. «Ja no em fa por anar a buscar feina. De fornera, de repartidora... del que sigui. El meu cap em dirà Adela, al meu contracte posarà Adela i cap company posarà en dubte qui soc. Tampoc la Policia. Això em dona molta seguretat», segueix.

Assumeix que el nou DNI no és la panacea. «Això no és el final definitiu, em passaré la vida sortint de l’armari. Ara tinc el DNI que diu que soc dona, però hi ha dones que m’acusen d’acabar amb elles», afegeix. Agraeix que quan s’aprovi definitivament la nova llei trans no farà falta cap dels documents mèdics que ella va haver d’aportar. «Però no és una victòria total. El DNI no hauria d’encasellar en el gènere, tots som persones. I aquesta llei s’ha retallat: oblida les persones migrants o intersex. El meu DNI és una victòria, però no és la victòria absoluta», conclou.