Hassan El Halloufi: «Vaig néixer a Santa Coloma, però quan et dius Hassan ets de fora»

Ara m’apassiona la docència i la pedagogia, però mai em vaig imaginar que m’hi dedicaria. Per sort, vaig conèixer un professor que em va animar molt, i en aquest institut em van formar molt bé. Aquest professor, primer em va animar a continuar estudiant i, després, un dia me’l vaig trobar pel carrer, per casualitat, i ho va tornar a fer. Em va dir que es jubilava aviat i em va animar a intentar substituir-lo, i aquí estic.

Quina història tan bonica.

Sí. A mi em feia molta vergonya, perquè soc dislèxic i de vegades confonc les paraules. Jo vaig estudiar primària en un centre públic al meu barri, a Santa Coloma, i a la meva classe només hi havia una persona d’ètnia caucàsica. Tots érem de fora: de l’Índia, el Pakistan, el Marroc, l’Amèrica Llatina...

Però vostè ha nascut aquí, no és «de fora».

Sí, però quan et dius Hassan, ets de fora; per tothom. Et presentes i dius ‘Hola, em dic Hassan’ i la resposta és automàtica: ‘¿Ah? ¿Ets marroquí?’ És com quan ets futbolista. Si ets molt bo, pots jugar amb Espanya, però si no ets gaire bo, ‘mira aquest moro’ ... Fins i tot per conèixer una noia. ‘¿Com et dius?’ ‘Hassan’. I et diuen: No, de debò. I jo: ¿Per què no em puc dir així? ‘Perquè no ho sembles...’».

Clixés a tot arreu.

Sí, i fins i tot aquí, a l’institut, els companys, per exemple, et pregunten si parles francès. I jo: ‘No, no, és que jo he nascut aquí’. I et diuen: ‘Bé, però els teus pares parlen francès, ¿oi?’ I jo: ‘Bé, la meva mare va néixer a Madrid...’. I et parlo de professors. ¡I no ho fan amb maldat, i ara! M’han acollit superbé, aquí.

¿Com és la reacció dels alumnes?

Jo tenia por, però em va encantar, perquè ho van encaixar molt bé, amb 16 anys que tenen. Sobretot perquè he tingut alumnes del Vietnam, el Senegal, el Marroc, Egipte, la Xina..., de tot arreu; i els xoca molt veure’m de ‘profe’, però els agrada.

És un referent.

Intento entrar en el terreny personal amb els nois. Els explico la meva vida; no hi ha gaire diferència d’edat entre nosaltres, i això els relaxa molt. Tinc alumnes que estan en centres de menors i fa un any o dos que són aquí i no coneixen la llengua, i jo sempre els obligo a parlar en català o castellà, però els faig alguna traducció de les coses més importants. ‘¿Ho has entès?’ I el més bàsic els ho tradueixo, si puc. De vegades s’obliga a parlar català a persones que acaben d’arribar i es col·lapsen.

Vostè els resulta molt més pròxim...

Bé, de vegades, no creguis. M’ha passat que en un descans entre classe i classe, parlant amb alumnes, m’han preguntat: ¿però tu ets noruec, oi? I jo ‘¿¡noruec!?’.

Un altre cop els clixés. Ens costa de creure que siguis un professor d’origen marroquí. 

El tema de la diversitat, des de les institucions es treballa molt des del punt de vista teòric, però jo noto que a l’FP és molt difícil d’introduir. Crec que és un error enorme que a l’FP no hi hagi assignatures com l’ètica. Al final les administracions donen un material molt ben elaborat en el pla teòric en temes d’igualtat i diversitat, per exemple, que és molt difícil d’aplicar. ¿Com introdueixo jo temes d’igualtat a l’aula, en un cicle d’Automoció, si no hi ha noies? I després, hi ha necessitats totalment diferents per part dels alumnes. Molts nois que animo a continuar estudiant em responen: ‘No, si jo no valc per estudiar, per això soc aquí’.

¿Els han fet creure que no valen?

Necessiten algú que els animi i els digui que sí que poden, com a mi em van dir al seu dia. Jo els responc que he estudiat FP i soc aquí. L’educació pública és el més important que tenim; és el que ha de fer que no importi d’on vens per poder estudiar. S’ha d’invertir més en educació; és la base de tot, de tot. 

Els experts parlen de l’efecte Pigmalió, que assenyala que als fills dels migrants no només no se’ls motiva, sinó que se’ls desmotiva a seguir estudiant.

Quan era a l’ESO em deien que no me la trauria, que fes un PFI, i no només me la vaig treure. Vaig fer aquí el grau mitjà d’FP, i vaig ser el primer alumne de la història d’aquest centre que vaig fer una estada a l’estranger. Vaig ser un mes a Finlàndia fent pràctiques i vaig aprendre moltíssim anglès en un mes, que jo no en tenia ni idea... I ara faig de profe aquí i estudiant a la universitat. Hi ha molts professors que prefereixen eliminar els alumnes disruptius abans que ajudar-los. L’orientació acadèmica és molt dolenta. Els que valen, cap al batxillerat; els que no, cap a FP, i no hauria de ser així.

Vostè va triar estudiar FP en aquest centre.

Sí, vaig triar aquest institut perquè volia sortir del barri, també. Per la cultura de casa meva, en àrab s’escriu en sentit contrari, jo, malgrat que no sé escriure àrab, no sé per què, de petit escrivia en sentit contrari. A primària em van posar a l’aula d’acollida, malgrat haver nascut aquí. Potser era un problema meu, però jo crec que moltes coses no es fan com s’haurien de fer. Als meus alumnes els dic: ‘Que ningú us digui tontos; aquí, tonto, no hi ha ningú, cadascú té les seves qualitats’. Necessiten voler continuar estudiant. Tu vas a Anglaterra, i el primer ministre és d’origen indi i l’alcalde de Londres té orígens pakistanesos. Aquí no tenim aquests referents.

¿Coincideix que sembla que als estudiants d’origen migrant se’ls demana un plus d’excel·lència? ¿Haver d’estar sempre demostrant? 

Els meus companys em diuen que he d’aprendre a dir que no, però necessito fer mèrits per consolidar-me, i assumeixo totes les responsabilitats que em demanen, també amb il·lusió i ganes. No sé si m’ho demanen perquè soc el més jove i el nou o perquè soc el de fora; vull pensar que és perquè soc el nou, el que acaba d’arribar. 

¡Però no és de fora!

Sí, ja; però si em digués Borja i digués que he nascut al Marroc, seria considerat d’aquí; però com em dic Hassan, soc de fora, això ho tinc gravat. De vegades em pregunten, ‘si juguessis a futbol, ¿amb qui aniries?’ Aniría amb el Marroc perquè, si tota la vida he sigut ‘el moro’, ara que soc el bo no seré el d’aquí.

Notícies relacionades

La victòria del Marroc davant Espanya des del barri de Morad: «L’Hospitalet ja és nostra»

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

¿El Mundial va ser un punt d’inflexió?

Va ser bonic veure els xavals orgullosos, però també és molt trist que només es vegin confiats per parlar dels seus orígens en aquesta situació; perquè si expliques que vens d’un país on els recursos són com són et tractaran de ‘pobret’.