El racisme a l’escola: l’eterna assignatura pendent

Igual que en ple segle XXI, les criatures continuen cantant amb esborronadora naturalitat «don Federico, mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso en la sartén», en la cosmopolita Barcelona es continuen explicant acudits com aquest:

–Tenia cinc pomes i me n’han robat dos. ¿De quin color és qui me les ha robat?

–¡Negre!

–¡No! ¡Si fos negre me les hauria robat totes!

I no només continua passant, sinó que, en el segon cas –en el primer, tot i que estigui lluny d’estar resolt, gràcies a la lluita feminista s’ha avançat enpolítiques públiques i consciència social– aquest racisme estructural en el qual creixen els xavals no està tan problematitzat.   

Les escoles i instituts són petites societats queno són alienes a tot el que passa fora. Mestres expliquen que no són estranys comentaris aparentment inofensius, com que un tutor digui en un claustre «m’ha sorprès molt que aquest xaval marroquí hagi tret tan bones notes» [pressuposant que, pel seu país d’origen, havia de ser mal estudiant] o fins i tot arribar a fer broma –en privat, però dins del centre–, sobre el tret físic d’alguna criatura i, al cridar-li algun l’atenció, respondre amb un «ja no es poden fer acudits de res».

Efecte Pigmalió

Un estudi antropològic recent elaborat per professionals del Centre d’Estudis Africans (CEA) i encarregat per la Fundació Guné amb treball de camp fet a Vic, Terrassa i Mataró apuntava com «la mirada negativa i les baixes expectatives» que sentien que el professorat posaven sobre elles afectava negativament en les alumnes d’origen senegalès (el col·lectiu estudiat en aquest cas). El treball insisteix en el gran perjudici que causa el conegut com a Efecte Pigmalió, com els estudiants d’origen migrant no només no senten el suport per part dels seus professors per anar a la universitat, sinó que, en no poques ocasions asseguren que els conviden a no fer-ho. No es tracta de generalitzar –òbviament no tots– ni d’assenyalar als professors, remarquen, sinó de posar sobre la taula un problema sistèmic.

Des de la Coordinadora d’Associacions Senegaleses de Catalunya (CASC) fa temps que van detectar aquest problema.  Per intentar revertir la situació –un fracàs escolar d’entre un 30 i un 40% entre les criatures de la comunitat– van crear el programa Senexcelencia. «La idea era erradicar aquest sentiment que tenen moltes criatures, i al final les seves famílies, que ells no serveixen per estudiar, una cosa que es nota molt més a secundària», apunta Abdou Mawa Ndiaye, president de la CASC, convençut que és des de l’escola des d’on es podran canviar aquestes dinàmiques.

«Hi ha molts professors que són militants antiracistes, però no tots, és clar. És necessària l’autocrítica. No pot ser que s’animi els nois de segons quins orígens a estudiar només mecànica o perruqueria, fer-los creuen que no tenen alternatives», conclou. Aquesta situació, a més, no només impacta en els nens d’origen migrant, els principals afectats, per descomptat, sinó que també impacta en la mirada que la resta de nens tenen sobre ells.

Falta de visió estructural

A més de l’Efecte Pigmalió, Xoan Vázquez, professor de secundària que ha treballat durant anys la interculturalitat, percep també que en ocasions hi ha «molt judici i molt poca visió estructural de les coses»; «molt poc entendre que els xavals són súpers sensibles a la discriminació, a les mirades». I sobre els prejudicis, dins i fora de l’aula, recorda aquella frase de Morad que deia alguna cosa com que «si la societat em diu que he de ser un cabró, seré el doble de cabró».

«La falta de referents també impacta molt en els nois, pràcticament tots els professors són blancs», afegeix Vázquez, que insisteix que es tracta d’un problema estructural, sobre el qual, als seus ulls, no hi ha voluntat política d’actuar –«molts dels migrants no voten»–, ni tampoc una societat gaire conscienciada, una societat en la qual, a més, el racisme cultural és també molt present.

Desapareguts als llibres d’història

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Juan José Suárez és filòsof de carrera i compositor amb una llarga trajectòria lligada al món del teatre i des de fa uns mesos treballa com a promotor escolar al barri de Roquetes, a Barcelona, en el marc del Pla integral del poble gitano. «Al món gitano hi ha absentisme, n’hi ha, i contra això estem treballant molt, però hi ha un 75% d’alumnes gitanos que van cada dia a l’escola, i aquests no es veuen. Es posa sempre el focus en l’altre 25%, que en són menys», remarca. I posa sobre la taula una qüestió: mentre per a eradicar l’absentisme hi ha protocols i plans –una cosa que valora i molt–, a la part del currículum, el poble gitano està absolutament desaparegut. 

«Als llibres de text sembla que els gitanos no pertanyem a la història de la humanitat. No som a Europa, no patim la Segona Guerra Mundial... No es recull a l’àmbit institucional tot aquest bagatge, aquesta aportació», relata el filòsof, i aquest oblit impacta en el conjunt dels nens. En la mirada que tenen els nens gitanos sobre ells mateixos i en la mirada de la resta de nens cap a ells, també. «L’antigitanisme al centre s'està esmorteint per la gran feina dels professors: en els centres en els quals jo he treballat la feina dels professionals és irreprotxable, però després la realitat a fora és que hi ha antigitanisme, i el que passa fora es cola a les aules, pesa a la motxilla d’aquests nens. A més, cada dia més, amb la ultradreta avançant», diu per concloure Suárez.