Professora de Física i Química cerca institut accessible: «Necessito un centre on pugui anar en cadira de rodes»

Fa més de 30 anys que Ester Velasco treballa en un institut públic de Badia del Vallès (Vallès Occidental); un centre on s’hauria jubilat si no fos perquè, el desembre del 2021, el Departament d’Educació i l’Ajuntament de Badia del Vallès van decidir reorganitzar el mapa escolar del municipi i convertir el seu institut –etiquetat com de màxima complexitat– en un centre on a partir del curs 2024-2025 s’impartiran exclusivament cicles de formació professional. És a dir, esborrar del centre els estudis d’ESO i batxillerat, etapes educatives en què treballa aquesta entregada professora, catedràtica de Física i Química.

La diferència entre l’Ester i la resta de docents d’ESO i batxillerat d’aquest institut de Badia, que també hauran de ser traslladats, és que l’Ester necessita una cadira de rodes per moure’s per les seqüeles de la poliomielitis i la realitat arquitectònica del parc públic escolar de Catalunya és la que és, com va denunciar fa uns dies EL PERIÓDICO, amb almenys 250 escoles i instituts amb barreres arquitectòniques.

«L’únic de Badia»

«L’institut on he treballat tota la vida està totalment adaptat, tant el lavabo com l’ascensor, però és l’únic de Badia adaptat; cap altre ho està, i mira que tots tenen més de 40 anys, de manera que de temps per adaptar-los n’han tingut», apunta la catedràtica, que, després de digerir la notícia que hauria de canviar de centre, va decidir, junt amb el seu marit –professor al mateix institut–, optar al concurs de trasllats [s’organitza cada dos anys, i aquest 2023 ha tocat] i sol·licitar instituts a prop de casa, al districte de Nou Barris, a Barcelona.

Funcionària des de fa 32 anys, aquesta catedràtica de Física i Química, amb 266 punts –moltíssims–, va sol·licitar –a cegues, com la resta de docents, ja que el sistema està així muntat– els tres instituts més pròxims a casa seva on pogués acudir sense necessitat de cotxe i que sabés segur que estaven adaptats: «un, perquè és el centre on vaig estudiar; un altre, perquè és el centre on vaig fer les oposicions a la càtedra, i l’altre, perquè hi passo cada dia per davant i el veig». La reflexió no és fútil. L’Ester sap, com totes les persones amb mobilitat reduïda, que molts espais suposadament accessibles en realitat no ho són.

Finalment, l’Ester i el seu marit no han entrat a cap dels tres instituts del barri, ja que cap va treure places de la seva especialitat al concurs de trasllats (sí, el funcionari demana els centres sense saber si la direcció d’aquests traurà o no aquesta plaça fins després d’haver entregat la sol·licitud).

Silenci per resposta

Al quedar-se sense plaça, Velasco va presentar una reclamació. «Jo no puc concursar a tots els centres de la ciutat; si hi he d’anar amb cotxe, ¿què faig amb el cotxe? Necessitava un centre on pogués anar amb la cadira elèctrica», argumenta. En el moment d’aquesta entrevista no havia obtingut cap resposta per part del Departament d’Educació a la seva raonable i raonada queixa. Un silenci que també li molesta.

Més enllà del seu problema personal, la situació de Velasco posa en evidència la persistència de les barreres arquitectòniques als centres educatius catalans, fet que no només afecta centenars d’alumnes, sinó, també, docents com ella. «Només a Barcelona hi ha més de 30 centres inaccessibles, comptats aquesta mateixa setmana per mi mateixa, perquè en el decret del concurs de trasllat surt el grau d’adaptació marcat amb un número, i n’hi ha més de 30 que no ho estan, que no tenen cap número», afegeix la professora, a qui li crida l’atenció que «després no parin de parlar de la seva aposta per l’escola inclusiva».

Inacció

De moment, el curs que ve, que encara hi haurà ESO i batxillerat al seu centre, el matrimoni es quedarà a Badia. «Quan van fer l’anunci del canvi del mapa escolar, l’inspector em va dir que no em preocupés, que tots els centres del municipi estarien adaptats, però ha passat un any i mig i no han fet res», prossegueix molesta.

Notícies relacionades

La Plataforma per l’Escola Inclusiva denuncia l’«apatia» d’Educació i exigeix ja un pla de xoc

Criatures d’una escola de Barcelona es planten: no aniran a la piscina fins que pugui fer-ho la seva companya autista

Que el centre on fa tres dècades que aquesta professora treballa estigui completament adaptat no és casualitat. «Es deu a l’afany dels seus directors. Primer, d’Albert Pahissa, que va aconseguir, fa ja molts anys, la instal·lació de l’ascensor i, després, d’Ángel Padillo, que va fer l’impossible per adaptar el lavabo quan hi va haver un alumne que el va necessitar», reivindica Velasco, que es pregunta com pot ser que les universitats públiques estiguin molt més adaptades que les escoles i instituts, quan aquests haurien de ser universals.

La docent recorda una anècdota de fa ja molts anys que li va quedar gravada per sempre. Una frase de Maragall, Pasqual, quan era alcalde de Barcelona i va acudir una vegada al seu barri a inaugurar una rampa. «Va dir que era important assegurar l’accessibilitat de tothom, perquè aquella rampa no la disfrutarien només persones en cadira de rodes; que la utilitzarien també des de dones que tornen del mercat amb el carretó de comprar ple fins a mares amb cotxets de nadó. Quan un equipament es fa accessible, se’n beneficia tota la comunitat, no només les persones que anem en cadira de rodes», conclou convençuda.