Tres ‘diògenes’ per setmana: així treballen les empreses que fan neteges traumàtiques

Les neteges traumàtiques són aquelles en les quals sol haver associat una síndrome de Diógenes (acumulació de residus) o una síndrome de l’Arca de Noé (acumulació d’animals de companyia). «Són casos de brutícia extrema», explica Valls. «A l’estiu detectem més casos que a l’hivern perquè la fetor es nota més», explica. A l’hivern, dos o tres al mes, per tota la geografia catalana. A l’estiu, tres a la setmana. No és estrany que en aquestes neteges es trobin persones mortes. «Els cossos, en estat de putrefacció, provoquen una olor insuportable que pot trigar fins a quatre dies a desaparèixer», detalla Valls.

Al llarg dels anys, ha vist casos de tot tipus. La setmana passada, un avi que tenia una casa de quatre pisos plena d’escombraries, amb vuit ruscos d’abelles vives incloses i una col·lecció de serps en formol. «Era com una pel·lícula de terror».

També ha buidat una nau industrial «amb columnes d’escombraries de sis metres d’altura», o un pis a Barcelona on un home vivia amb 15 gossos i els seus excrements. Explica Valls que és habitual que les persones acumulin bosses d’escombraries i ampolles plenes d’orina. «Fa dues setmanes vam netejar una casa amb un metre d’ampolles plenes de pixats», segueix.

De 40 a 60 anys, amb o sense recursos

Entre totes aquestes històries, veu elements comuns: gent que viu sola (i vol viure sola) i amb edats superiors als 50 anys. «Jo et diria que són de 40 a 60 anys», afegeix Felipe Lezcano, un altre professional del sector (Vaciados Lezcano). «Veure persones joves és estrany. Si n’hi ha és perquè hi ha altres patologies: alcoholisme, drogoaddicció, problemes psicològics...», apunta Valls. I després es divideixen entre els que són vius, o els que són trobats morts. «Són morts desateses, on de vegades també veiem acumulació de coses. És gent que està allà abandonada», resumeix Valls.

I aquest trastorn afecta tant persones amb recursos com aquelles que no tenen diners. «Fa poc ens va tocar un cas d’una senyora que tenia molts diners. S’havia gastat 20.000 euros comprant coses noves que no utilitzava. La casa era plena, no podíem ni obrir la porta. I estava tot intacte: la bossa, els tíquets de compra i les monedes del canvi», explica Lezcano, que també recorda un home que, malgrat tenir la casa plena d’escombraries, cada dia sortia en vestit i corbata a treballar. D’altres, amb menys ingressos, surten pel carrer i recullen tot el que troben al seu pas.

Impagaments d’ajuntaments

A aquestes empreses els casos els poden arribar per dues vies. «O ens truca la família de l’afectat o els serveis socials per a aquella gent que no té recursos ni ningú que se’n faci càrrec». Però a Valls ja no li agrada treballar amb els ajuntaments. «Paguen tard, i malament», segueix. Li va costar un any, diu, que els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i La Llagosta li paguessin una factura. En el cas dels familiars, la dificultat és que l’afectat, si encara viu, s’hi presti.

«Si la persona no vol, no podem fer-hi res», segueix Valls. «Els deixem un avís que hi ha risc d’humitats, plagues, incendi... perquè ho arreglin ràpid. És una bomba de rellotgeria», explica Valls, que assenyala que els afectats també es juguen una multa de l’ajuntament.

En alguns casos, es posen agressius. «Un avi la setmana passada ens deia que érem lladres». «Si l’afectat hi és present és molt difícil treballar: primer ho accepten, però quan ens posem a netejar es fan enrere, ho volen guardar tot i es posen violents: per ells les seves coses són una cosa molt important», opina Lezcano.

Infeccions i caigudes, la punta de l’iceberg

Valls explica que els familiars se les han d’apanyar per treure’ls de casa. En altres casos, diu Valls, els inquilins ja estan ingressats a l’hospital. Ho confirma la neuropsicòloga Mar Balagué, que se sol trobar casos a l’Hospital Moisés Broggi. «Solen ingressar per una infecció, o perquè cauen pel carrer i tenen un traumatisme, o són persones alcohòliques a qui es localitza al carrer en estat d’embriaguesa. La síndome de Diògenes la detectem a l’hospital quan parlem amb ells», assenyala Balagué, que també és membre del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Aquesta psicòloga remarca que, a més de deixar de banda la seva higiene personal i acumular runa de tot tipus, les persones amb síndrome de Diògenes es neguen a acceptar que tenen un problema. «És la definició de la síndrome: ells veuen casos greus, però quan els mostrem el seu ho neguen», explica. És per això que és molt difícil detectar-los i atacar el problema. «Si els dones medicació, no se la prenen. Si els demanes que vagin al metge, no hi van», resumeix Balagué.

Sense mitjans per acompanyar la tornada

Sense mitjans per acompanyar la tornadaSempre que acaba una neteja, a Lezcano l’inquieta un dubte. «¿Que passarà quan tornin? És que molts tornen i fan igual.. i hem de tornar a netejar. ¿No els poden ajudar?», es pregunta. «És important generar un vincle amb ells de màxima confiança, tenir molta paciència... cal fer un acompanyament especial, anar a casa seva... però no hi ha mitjans per fer-ho», lamenta Balagué. Detalla que aquestes persones solen tenir demències, esquizofrènia o addiccions associades. «El mètode que hem trobat és tractar aquestes patologies, perquè la síndrome de Diògenes o de l’arca de Noé s’esmorteeixi», explica Balagué.

Notícies relacionades

Els veïns, les grans víctimes de la síndrome de Diògenes

¿Què és la síndrome de Diògenes?

Aquests tres professionals asseguren que els casos s’han mantingut estables aquests últims anys. «Durant la pandèmia hi va haver un augment, però perquè hi va haver més defuncions, i vam detectar més casos que, quan entràvem, eren Diògenes», explica Lezcano.

Els dos empresaris de la neteja afegeixen que cada vegada hi ha més intrusisme al sector. Persones que no estan formades, que desconeixen els mètodes efectius de neteja i que tampoc fan contracte als seus empleats. «Posen un matamosques per matar les mosques que apareixen amb la descomposició: amb això no es fa res», lamenta Valls.