THE CONVERSATION
¿Per què els extraterrestres són calbs?
Quan consultem la paraula «extraterrestre» al cercador Google Imatges, apareixen davant nostre desenes d’il·lustracions.
Durant el segle passat, la imaginació va dotar aquests misteriosos invasors arribats d’un altre món d’una gran varietat de formes. Grans unes vegades i diminuts d’altres, posseïdors de tres ulls o d’un de sol, el cas és que aquests visitants, ja siguin pacífics o agressius, són d’allò més variat.
La seva descripció podria omplir un llibre sencer d’«exozoologia», com es feia antigament amb els catàlegs raonats que recollien les diferents varietats d’éssers vius que els naturalistes amateurs trobaven al seu pas.
No obstant, per molt diverses que siguin aquestes figures, hi ha un aspecte que crida l’atenció per la seva constància: la majoria són calbs. Pensem, per exemple, en E. T., els homenets grisos o els annunakis, com de vegades els anomenen els experts en la matèria: els visitants no tenen ni rastre de cabells al cap. ¿És realment una coincidència?
La majoria dels relats que tracten sobre la vida extraterrestre descriuen civilitzacions superiors a la nostra (la qual cosa explica que tinguin els recursos tecnològics necessaris per venir a visitar-nos). Pel que fa a això, podria estar en joc una certa representació de la teoria de l’evolució. La hipòtesi implícita en la qual se sustenta la descripció física d’aquests éssers és que, a l’estar molt per davant de nosaltres, representarien, en certa manera, el nostre futur desenvolupament biològic.
Aquestes criatures extraordinàries, dotades d’un cap sovint desproporcionat en relació amb el cos, constitueixen foscament l’etapa final del nostre futur.
Podria dir-se que el cabell, cosí del pèl, es considera, sens dubte, un tret d’aparent animalitat impropi d’una consciència superior. A més, els cabells i els pèls, que potser tenien utilitat en èpoques en què els homes es veien exposats a les inclemències de la temperatura, estarien abocats —ja que la funció crea l’òrgan— a desaparèixer lentament per deixar exposada tota la potència d’un còrtex que tendeix a ser cada vegada més voluminós.
Aquesta manera d’entendre l’evolució biològica —¿potser ens sorprèn?— no respecta massa l’ortodòxia de la teoria darwiniana, sinó que té més aviat accents clarament lamarckians.
Força vital
Jean Baptiste de Monet, conegut com a Chevalier de Lamarck, considerava, igual com Darwin, que les espècies no eren immutables; però la seva teoria, contràriament a la d’aquell, afirmava que els éssers evolucionaven segons les lleis d’una misteriosa força vital, present en tota forma de vida, que orientava l’evolució biològica.
L’exemple més emblemàtic d’aquesta teoria és la idea que les girafes tenen el coll llarg perquè la força vital els l’ha allargat, a causa que el seu aliment es troba a la copa dels arbres. Més tard, aquesta adaptació adquirida es tornava innata. El medi natural hi influeix, influència que només s’explica per la intervenció d’una hipòtesi metafísica —la força vital— en l’estructuració biològica dels éssers.
Selecció natural
En canvi, Darwin concebia l’evolució de les espècies com la conseqüència d’un procés natural de selecció que permet la supervivència dels individus més ben adaptats. Dit d’una altra manera, els individus no s’adapten biològicament al seu entorn; si sobreviuen és perquè, com a resultat de combinacions genètiques agitades, estan més ben adaptats que els altres.
D’acord amb aquesta teoria, a les girafes no els va créixer el coll de sobte, sinó que l’atzar va fer que algunes tinguessin el coll més llarg que d’altres, cosa que els donava més facilitats per alimentar-se i, per tant, per reproduir-se. A poc a poc, o de manera sobtada segons els casos, el genotip de l’espècie més adaptada es va expandir, mentre que el de l’altra espècie es va extingir.
Tornant als extraterrestres, aquesta representació d’éssers superiors estadísticament desproveïts de cabells sembla delatar l’imaginari lamarckià dels que els van concebre.
Notícies relacionadesHem de ser molt clars: seria un veritable miracle que tots aquests éssers de l’espai haguessin seguit una evolució idèntica cap a la calvície. Per descomptat, de vegades es produeixen coincidències extraordinàries. Però en aquest cas potser seria més assenyat, i en qualsevol cas més parsimoniós des del punt de vista intel·lectual, prendre’s seriosament la idea que tals descripcions són meres invencions humanes que delaten la concepció errònia que, en general, tenim de la teoria de l’evolució.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
