Michael Benson «Un insecte és més sofisticat que un avió»

Michael Benson –fotògraf, cineasta i artista nord-americà– es veu a si mateix com un explorador naturalista del segle XIX que s’endinsa en una selva desconeguda a la recerca d’espècimens rars. Això sí, els seus instruments no són una lupa i un caçapapallones, sinó una eina més sofisticada: els microscopis electrònics de rastreig del Canadian Museum of Nature. Amb ells ha aconseguit captar la bellesa del món natural a escala submil·limètrica, com l’ala d’una libèl·lula, la probòscide d’un mosquit (l’agulla amb què pica) o l’estructura d’un radiolari, un tipus de plàncton. Algunes d’aquestes imatges es reuneixen ara en l’exposició Nanocosmos. La realitat oculta a l’ull humà, produïda per Fundació La Caixa i que es pot visitar al museu de la ciència CosmoCaixa de manera gratuïta fins al 22 de juny.

–Com a tota la seva obra anterior, a ‘Nanocosmos’ fusiona art i ciència. ¿Hi ha també l’objectiu filosòfic de preguntar-se què és la realitat?

–Des de la infància sempre m’ha fascinat conèixer quines són les fronteres de la realitat, i la tecnologia ens permet endinsar-nos-hi cada cop més. Com artista, em sembla molt interessant treballar des d’aquesta perspectiva. En obres anteriors, mirava cap al més llunyà, els planetes, i ara me n’he anat a l’altra banda de l’escala, al més petit. Sempre amb l’objectiu d’explorar, de descobrir, i crec que aquestes micrografies (que s’anomenen així perquè es basen en electrons en comptes de fotons) exerceixen de mediador entre nosaltres i la realitat que ens envolta però que no som capaços de veure.

–¿És una cura d’humilitat per a l’ésser humà?

–Si considerem el coneixement humà com una bombolla envoltada de foscor, i aquesta foscor és la nostra ignorància, sens dubte aquesta bombolla no ha parat de créixer a l’últim segle a mesura que hem anat aprenent més coses. No obstant, i això sí que és un plantejament filosòfic, com més sabem, més creix també la nostra consciència del que encara desconeixem.

–El «només sé que no sé res» socràtic.

A l’observar amb el microscopi un fragment que per a nosaltres és molt petit, es produeix una paradoxa: esdevé enorme. Em vaig passar setmanes mirant un espai de realitat de dos centímetres que contenia milers de radiolaris microscòpics. Per mi això és un privilegi, i amb la meva obra intento donar a entendre que com a éssers humans ens passem massa temps preocupats per la nostra espècie en comptes de fer atenció al marc extraordinari que ens envolta.

–¿Apareixen moltes sorpreses a l’observar per l’ocular del microscopi?

L’exoesquelet d’un insecte és tan extraordinari que per si sol ja és una sorpresa. He sigut com un explorador que partia d’un punt de vista subjectiu per deixar-se meravellar pel disseny natural vist a escala submil·limètrica. És una cosa molt emocionant.

–Algú pot dir que aquest disseny natural és tan perfecte que ha hagut de ser obra d’algun ésser superior. ¿Ha trobat cap resposta?

Fa milers de milions d’anys que la nostra evolució té l’energia del sol com a motor, que ha anat alimentant un disseny cada vegada més complex. Per mi no hi ha espai per a la figura d’un creador, tot i que tampoc soc capaç de respondre a aquesta pregunta. Però n’hi ha prou amb l’observació de criatures unicel·lulars, com els radiolaris i diatomes, per entendre que són més complexes que qualsevol ciència que hàgim creat els humans. L’exoesquelet d’un insecte o l’esquelet d’un peix em semblen més sofisticats que un avió o un submarí. ¡Tenim tant a aprendre del disseny natural!

–¿Aquest és l’objectiu de la seva obra, que puguem aprendre?

–El meu objectiu és artístic més que científic. Tinc l’esperança que les meves imatges entrin a formar part del cànon fotogràfic i que ho facin per un mèrit purament estètic. És a dir, que es considerin obres d’art.

Notícies relacionades

Les eòliques demanen celeritat en la licitació dels parcs marins

A partir del 2027 sols es podrà accedir a Vallter en telecabina

–¿S’imagina anar més enllà de l’escala actual, submergir-se en les partícules elementals?

–Fins ara la ciència no ha sigut capaç de produir imatges de partícules subatòmiques amb prou qualitat. Quan ho aconsegueixi, és molt possible que m’interessi. Per mi, sempre ha d’existir aquesta connexió entre art i ciència. Però qui sap, mai pots dir mai.