¿Per què s’ha desplomat la compressió lectora dels nens a Catalunya?

«Promoure els 30 minuts de lectura diària a l’escola [una de les mesures plantejades pel departament] està molt bé, però la pregunta és: ¿com aconseguim que la lectura ocupi un lloc central als centres educatius?», planteja l’experta. El camí, i hi ha bastant consens, seria, per començar, un pla de biblioteques escolars ambiciós, per a totes les escoles i instituts i amb una persona al capdavant a cada centre. Fer que la biblioteca formi part del que passa a les aules (ara com ara un 40% de centres públics no en tenen).

Sobre el factor idiomàtic, López –que posa per per davant que, com més llengües es parlin, millor– afirma que és evident que no és el mateix fer una prova en el teu idioma que en un altre. «Hem de començar a pensar si hi ha alguna cosa que no ens està funcionant en com estem acollint les famílies amb altres llengües. No es pot ensenyar igual una llengua materna que una llengua que no ho és», reflexiona.

Sobre aquesta última qüestió, Mònica Baró, especialista en biblioteques escolars, posa una dada sobre la taula. A les biblioteques escolars de Barcelona pràcticament no tenen llibres que no siguin en català, castellà o anglès. I es tracta d’escoles en què es parlen 22 idiomes. «Es parlen molt de l’atenció a la diversitat, però un nen que només parla urdú a casa seva, a l’escola no troba cap llibre en la seva llengua materna. ¿Ningú pensa que perquè aquesta criatura s’enganxi a la lectura li aniria millor començar amb un llibre en la seva llengua? ¡Després és clar que ja llegirà en català i en castellà!», explica.

Sobre el factor idiomàtic, López –que posa per davant que com més llengües es parlin, millor– afirma que és evident que no és el mateix fer una prova en el teu idioma que en un altre. «Hem de començar a pensar si hi ha alguna cosa que no ens està funcionant en com estem acollint les famílies amb altres llengües. No es pot ensenyar igual una llengua materna que una llengua que no ho és», reflexiona.

Sobre aquesta última qüestió, Mònica Baró, especialista en biblioteques escolars, posa una dada sobre la taula. A les biblioteques escolars de Barcelona pràcticament no tenen llibres que no siguin en català, castellà o anglès. I es tracta d’escoles en què es parlen 22 idiomes. «Es parlen molt de l’atenció a la diversitat, però un nen que només parla urdú a casa seva, a l’escola no troba cap llibre en la seva llengua materna. ¿Ningú pensa que perquè aquesta criatura s’enganxi a la lectura li aniria millor començar amb un llibre en la seva llengua? ¡Després és clar que ja llegirà en català i en castellà!», explica.

L’investigador Héctor Ruiz Martín introdueix en el debat una qüestió preocupant: l’ensenyament de la lectura és l’aspecte de l’educació sobre el que hi ha feta i publicada més investigació, però pràcticament no hi ha transferència entre tots aquests ‘papers’ i la pràctica educativa. El coneixement sobre com la ciència recomana ensenyar a llegir no està arribant als centres. «No hi ha transferència entre la comunitat científica i l’educativa», remarca Ruiz Martín, convençut de la necessitat de garantir la formació del professorat. I posa un exemple: un dels països on, segons el PIRLS, la comprensió lectora no ha caigut és Anglaterra. ¿Com ho han aconseguit? «Apostant per transferir la investigació a les aules; formant el professorat sobre com ensenyar a llegir de la manera més afectiva», afegeix l’investigador.

La solució plantejada sona tan òbvia –ensenyar els professors a ensenyar a llegir– que resulta fins i tot incomprensible que no s’estigui aplicant.

Al final, continua Ruiz Martín, llegir depèn de dues coses: la capacitat de convertir el text en la teva veueta interior (la descodificació fluida) i la comprensió lingüística (entendre el que explica la veueta).

¿Quin és llavors el mètode a seguir? «Per començar, s’ha de treballar la consciència fonològica i la descodificació i, alhora, enriquir el llenguatge, el vocabulari a què s’exposen els nens. Es tracta d’oferir-los un vocabulari ric. Parlar-hi més.

No poques veus apunten que un dels responsables d’aquesta pèrdua de vocabulari són, un cop més, les pantalles. Tant les dels mòbils dels pares (que roben la seva atenció i temps) com les de les aules. Algunes veus també apunten que la nova concepció de l’escola, amb àmbits i projectes, fa que els mateixos docents parlin menys als nens del que ho feien a la vella escola, basada a escoltar el mestre durant tota la jornada.

¿Què podem fer, doncs, per revertir aquesta situació? «L’ensenyament de la lectura té una aparició molt tímida a les facultats. Hauria de tenir la seva pròpia assignatura. Anar a l’arrel, assegurar-nos que els professors són experts a ensenyar a llegir. Encara hi ha, per exemple, molts mites sobre la dislèxia», continua l’investigador Héctor Ruiz Martín. «D’una banda, ens assegurarem que els mestres que surten de la facultat saben ensenyar a llegir, i per l’altra, fem formació als docents ja en actiu», assenyala Ruiz Martín que, al seu torn, és un dels impulsors del manifest en defensa de la biblioteca escolar i el llibre de paper.