El teu fill no sap què estudiar després de la selectivitat. Així el pots ajudar

«¿Què vols estudiar?» és la primera pregunta que es fa als nois i les noies. Aquí comença l’error. Carlos Javier González, professor de filosofia i orientador de batxillerat de l’escola San Gabriel (Madrid), aposta per canviar la pregunta i donar-li un caire socràtic: «¿Qui soc jo i quins desitjos tinc?». Segons la seva opinió, els orientadors no han de ser oracles, sinó «acompanyants». «La nostra missió no és dirigir, sinó acostar-nos a ells i acompanyar-los. També des del punt de vista psicoemocional».

Elena Ibáñez, investigadora sobre els llocs de treball del futur, fundadora de Singularity Express i autora de l’assaig ‘¿Tu hijo aún no sabe qué estudiar?’ (editorial Larousse), insisteix que, a l’hora d’ajudar els fills per trobar el seu camí acadèmic i professional, la pregunta no ha de ser «¿quins llocs de treball hi ha i en quins encaixa el meu fill?», sinó «¿quin potencial té el meu fill i quines feines amb futur encaixen amb ell?».

«El criteri de l’ocupabilitat i les sortides professionals no ha de ser l’únic que serveixi per orientar els nostres fills. Hem de tenir molt en compte els seus interessos i capacitats, hi ha d’haver una clara motivació perquè una professió pot tenir molt futur, però si no li interessa deixarà els estudis. D'aquí ve l’alta taxa d’abandonament universitari», explica la divulgadora.

L’orientació acadèmica i professional és un factor determinant per al futur dels estudiants de secundària. No obstant, continua sent una assignatura pendent a Espanya. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) estableix que els centres educatius han de comptar amb, almenys, un orientador per cada 250 estudiants. Espanya és lluny d’arribar a aquesta xifra ja que, de mitjana, hi ha un orientador per cada 750 alumnes, segons l’informe anual Xcelence, un model d’orientació desenvolupat per la Fundació Bertelsmann. Una altra xifra de l’estudi de Bertelsmann que no convida a l’entusiasme és que tot just la meitat dels estudiants d’ESO, batxillerat i FP tenen clar què volen estudiar en etapes posteriors.

Les llacunes en orientació tenen conseqüències serioses. La primera, l’abandonament universitari. L’informe ‘Dades i xifres del sistema universitari espanyol’, del Ministeri d’Universitats xifra en el 33% la taxa d’abandonament dels estudis superiors, tot i que amb una diferència molt destacada entre universitats presencials (26%) i no presencials (64%). La branca que té més abandonaments és Arts i Humanitats (43%), seguida d’Enginyeria i Arquitectura (40%). Els canvis de grau tenen una taxa molt més moderada, 12%, i amb prou feines hi ha diferències entre els centres presencials i els no presencials. 

L’informe de Bertelsmann afegeix que al voltant del 30% dels estudiants d’FP no acaben els estudisen el període previst i, entre les causes, hi ha l’abandonament i el canvi de cicle. «La major part d’aquestes baixes es produeixen per falta d’informació sobre l’oferta educativa postobligatòriai la falta d’anàlisi i maduresa per prendre decisions acadèmiques i professionals dels estudiants. Aquestes situacions es podrien corregir de manera eficaç reforçant l’orientació que reben durant l’etapa de secundària», conclou l’informe. 

L’orientació té dues etapes. La primera és la d’explorar i la segona, prendre la decisió. La primera ha de començar a 1r d’ESO, una cosa que brilla per la seva absència a Espanya malgrat que tots els experts en educació ho recomanen. Si l’orientació comença a batxillerat s’arriba tard per un motiu fonamental: són cursos en què cal enfocar-se a treure bones notes, explica Ibáñez.

Quan el teu fill fa el salt de primària a secundària és l’hora de començar la tasca d’orientació. L’oferta d’estudis i professions és immensa, però hi ha dues certeses: el teu fill treballarà amb tecnologia, així que toca posar-se al dia. La segona, afegeix la divulgadora, és que els llocs professionals perden terreny enfront dels rols professionals. «L’objectiu de l’orientació va més enllà d’ajudar a triar els estudis professionals. L’objectiu és mostrar-los quines àrees amb alta demanda estan més alineades amb el seu propòsit, amb allò que els mou», remarca.

El llibre d’Ibáñez deixa clara una cosa. El món laboral actual no té res a veure amb el de fa anys. El nombre de professions i les branques del coneixement és tan gran que molts pares i mares se senten, lògicament, desbordats. Només a la universitat hi ha més de 3.200 graus. «Quan vulguis ajudar el teu fill a triar estudis i feines, no comencis parlant-li d’estudis i feines. Esbrina abans com podeu descobrir els seus talents», recomana. «Abans es triava carrera sense tanta parafernàlia», deuen dir a moltes cases. Error. «La realitat actual és de tot menys simple», recorda l’experta.

L’orientació no pot ser que consisteixi en dues visites a centres laborals durant l’ESO i un parell de xerrades de professionals. «És una tragèdia», es lamenta la fundadora de Singularity Express. «Conèixer els fills i filles inclou saber-ne les aptituds cognitives, la intel·ligència emocional, la manera de ser i la capacitat per programar», assenyala Ibáñez, que recomana als pares i les mares que demanin ajuda professional per encaminar l’orientació acadèmica i laboral dels seus fills.

L’orientació falla a Espanya, i la culpa és de tots: sistema educatiu i famílies. Els i les alumnes no se n'escapen, també tenen punts febles. El primer, segons l’autora de ‘¿Tu hijo aún no sabe qué estudiar?’, són els alts nivells d’exigència, que els porta a ser «molt conscients dels seus drets però no tant dels seus deures». La conseqüència és la frustració que senten quan no aconsegueixen els seus objectius. La segona és la gratificació immediata, una cosa que han interioritzat de la mà d’internet i les xarxes socials. «La vida adulta i professional no implica, precisament, gratificació immediata», diu l’experta.