Operació neteja en un pis «diògenes»: «Penso com viuen i em traumatitzo»

«¿Com pot viure així una persona?», es pregunten els pocs veïns que encara queden al bloc. Un d’ells apunta que l’antiga inquilina dormia a terra. No hi ha matalàs. Igual que el veí del Prat de Llobregat, la resident d’aquest apartament vivia entre runa. L’olor recorda el de peix podrit de la llotja de pescadors el d’un abocador.

Amb l’arribada del bon temps i l’augment de la temperatura, les empreses que s’encarreguen de les neteges traumàtiques a Catalunya veuen com se’ls dispara la feina. Les persones que viuen entre quantitats ingents d’escombraries, que acumulen objectes per tot arreu, que prescindeixen de la higiene personal i que han normalitzat aquest estil de vida són una realitat invisible. És el cas d’aquesta vivenda de la capital catalana, destapat quan la propietat del pis va canviar de mans.

La porta entreoberta permet veure una safata de plàstic amb vedella podrida. Hi ha excrements de gos per tota la casa. Les rajoles ja no es veuen: una capa encartonada de pols i brutícia ho cobreix tot. A sobre, bosses, papers, mobles trencats i roba. L’ambient és irrespirable.

A les nou del matí, cinc empleats de neteja entren amb el repte de deixar com nova aquesta vivenda. L’antic inquilí ja no tornarà, ha marxat a un altre pis. «Primer traiem les escombraries, després van els mobles i al final netejarem el terra. Crec que ens hi estarem dos dies», diuen els empleats, que prefereixen no ser identificats. En menys d’una hora ja han utilitzat 50 bosses d’escombraries de mida extragran. En tenen 150 més. Quan estan plenes, les fiquen en una furgoneta rumb a un punt de destrucció de residus.

«Dormia a terra»

«No és el cas més extrem que he vist, però és greu», opina una de les treballadores. El que més l’ha impactat és el vàter i l’estat de la cuina. «L’olor forta que desprèn... Les escombraries, la caca de gos, de pipi i el menjar putrefacte. I de moment només hem entrat en una habitació», explica.

Fa deu anys que es dedica a això i encara recorda un home que sortia de casa amb vestit, corbata, americana i perfum. «Entraves a casa seva i et queia l’ànima», segueix. Crida l’atenció que al pis que ara neteja no hi ha ni un matalàs. «Dormia a terra», explica l’únic veí amb qui la inquilina tenia bona relació.

Els netejadors vesteixen una granota de cap a peus, porten una mascareta FFP2 i guants. Apliquen productes químics per alleujar la pudor. Una de les condicions que imposen aquestes empreses per acceptar el treball és que l’inquilí no sigui a la vivenda. «És gent que s’exilia del món, per a ells tot té valor. Pot ser que tinguin recaigudes psicològiques, que pateixin per alguna cosa... Però prefereixo no saber res de les seves vides. Després arribo a casa meva, penso com viuen... i em traumatitzo», explica l’empleada, amb més de 10 anys d’experiència. Neteja tres pisos com aquest cada setmana.

‘Bullying’ i dols

Però les fotos, els trofeus i la seva roba, entre la runa, parlen sense voler de la vida de l’Eva. Té més de 50 anys i va ser professora en diversos instituts, tot i que ara cobra una invalidesa.

L’Eva no era una desconeguda al barri. Ha passat tota la seva vida allà. Veïns i comerciants coneixen al detall la seva història. Diuen que la seva obesitat no li facilitava sortir de la seva vivenda, sense ascensor, tot i que ho feia. «És una dona encantadora, tot i que fa dos anys que no li faig dos petons, per la forta olor que desprèn», explica una dependenta, que prefereix recordar-la amb els llavis sempre pintats de vermell. Durant aquests anys, els veïns han renunciat a menjar al balcó a l’estiu per l’olor que sortia de la finestra i encara tenen gravat com els escarabats campaven al seu aire.

Conèixer la seva història ajuda a entendre com de complicat és atendre aquestes persones i evitar que el problema vagi a més. Les persones que la coneixien expliquen que va deixar les classes fa més d’una dècada perquè els alumnes li feien ‘bullying’. «T’has d’imaginar una professora amb taques a la roba i fins i tot forats. Amb el cabell greixós... i que desprenia molta pudor», descriu una veïna. La mare de l’Eva va morir fa molts anys i els seus germans es van emancipar. Ella es va quedar cuidant del seu pare fins que va morir.

Un dels problemes per atendre els afectats per aquestes situacions és que no reconeixen que tinguin un problema. A part del risc de plagues, malalties i incendis que sotgen els veïns amb qui conviuen, els familiars també en pateixen les conseqüències. Tots van intentar, a la seva manera, ajudar-la, tot i que sense èxit.

Notícies relacionades

Drama al Prat: rescatat un home de 250 quilos amb síndrome de Diògenes d’un pis

¿Què és la síndrome de Diògenes?

A tots els arrendats d’aquest bloc els preocupava l’Eva. Amb alguns sí que es deixava ajudar. «Si jo no hi era, no obria la porta als serveis socials», segueix un d’ells, que sempre va intentar acompanyar-la, tot i que no era fàcil. «Tenia molts problemes», segueix. Fa cinc anys que els serveis socials de Barcelona la visitaven sovint.

Ara el bloc ha canviat de mans i tots els inquilins es muden a altres vivendes. També ha sigut el cas de l’Eva. «Esperem que, ara que comença una nova vida, canviï la situació», sospira el seu entorn. El cert és que a Catalunya hi ha desenes de persones com ella. Ho corroboren les desenes de trucades que arriben a les empreses de neteges especialitzades.