Haver de marxar de casa i altres drames de l’orfandat i la viudetat: «Hi ha zero empatia, et quedes sol»

De Quadras parla d’una realitat que veu sovint, ja que fa més de 10 anys que treballa en teràpies de grup en nens i adolescent que han viscut de prop una mort traumàtica. «Cada vegada ens arriben més casos en què, al morir un progenitor i perdre’s un sou, la situació econòmica familiar s’enfonsa. I cada vegada veiem més nois que han perdut els dos pares, de manera que la situació és terrible», segueix. Això implica el que l’especialista qualifica de «pèrdues secundàries»: la vivenda o els amics de l’escola són les més importants. «Obliguem a viure aquests nens lluny dels seus records i això té greus conseqüències», explica la psicòloga.

Alguns dels pares que porten els seus fills a teràpia comparteixen aquest calvari. El de Yolanda Martínez, que va perdre el seu fill, va començar tan bon punt va trepitjar l’hospital de Granollers. «Com que el meu fill no havia mort en aquell centre, em van dir que no ens podien atendre. Em van donar un full llarguíssim amb llocs privats on portar els meus fills, però no ho puc pagar», explica. Després d’enviar una carta a l’ajuntament i una altra al centre hospitalari, els nens van ser derivats a la teràpia grupal finançada per La Caixa. «Em deien que si a causa del dol mal gestionat tenien addiccions o intents de suïcidi, llavors sí que els podrien atendre», critica la mare.

Ni conciliació ni ajudes

Roger Martínez es va veure, d’un dia per l’altre, al capdavant d’una família monoparental. «Hi ha zero ajudes i zero empatia, et quedes sol», critica. La pensió de viudetat correspon al 80% de la pensió de jubilació que correspondria a la persona morta, mentre que la d’orfandat és del 40%. «És injust, perquè els que més ho necessiten són els que menys reben», explica l’Elisabet, una jove de 19 anys òrfena de mare. Martínez cobra 500 euros de viudetat i el seu fill percep 200 euros per orfandat. «A més, el carnet de família monoparental no serveix de res, és un disbarat», es queixa.

Un altre problema que cal sumar a aquestes llars és la conciliació. «Els meus pares tenen 80 anys. ¿Com t’apanyes?», lamenta. Ell agraeix les facilitats que li posen a la feina. «Nosaltres som tres a casa i la meva família viu a Andalusia», explica Miguel Gámez, que ha quedat vidu recentment. «El pitjor és que al moment en què més ho necessites estàs perdut en un abisme i no saps què fer», explica. Vanesa Hurtado, que va perdre el seu marit, assumeix que està sobrecarregant la seva filla gran. «Es fa càrrec de la seva germana, li fa de mare. No hauria de ser així, però no hi ha més remei», lamenta. Dante Terreiros, també vidu, va haver de portar els seus pares del Perú. «Vaig entrar en una depressió i treballo de nit, així que no tenia ningú que m’ajudés amb el nen».

«Hi ha examen i et fots»

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Els fills adolescents, a més, lamenten que els professors tampoc els posen les coses fàcils. «La societat t’obliga a seguir amb la rutina com si no hagués passat res», explica la Miranda, que ha perdut el seu germà. «Vols estar concentrada i ser bona estudiant, però no pots», segueix la noia, que estudia a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’Ainhoa va haver de fer un examen quan el seu pare ja estava moribund. «Em van dir que si no em presentava em tocaria anar a recuperació. No hi va haver comprensió, hi ha examen i et fots», explica.

Ara l’Ainhoa ha deixat els estudis. Està intentant aprovar l’examen teòric de conduir. «Però soc incapaç, no em puc concentrar». Es tracta d’una dificultat de concentració habitual, apunta la psicòloga, a causa del trauma que arrosseguen. La resta d’adolescents del seu grup assenteixen. «T’has d’esforçar el doble, no entenc res de les lliçons i d’aquí dos dies tinc un examen», explica l’Elisabet, que estudia a la universitat. «No hi ha ningú que t’ajudi, no hi ha un tracte humà: vaig al límit, suspenc, em frustro, tinc ràbia... ¿Per què tothom diu que ho sent però ningú fa res?», es queixa l’Adrià, que va perdre la seva mare fa un any.