Teatre augmentat

Aquesta setmana, la companyia Apple ha presentat un nou dispositiu electrònic: unes ulleres de realitat augmentada. És a dir, una pantalla individual davant els ulls que afegeix una capa d’informació extra a tot el que ens envolta. Com sempre en aquests casos, la campanya de llançament ens l’ha venut com un estri destinat a revolucionar el nostre dia a dia amb paraules grandiloqüents escollides amb la intenció d’impressionar-nos. És clar que de vegades encerten, com en el cas de l’iPhone, però d’altres es queden a mitges, com amb l’iWatch. De quin costat es decantarà la balança en aquesta ocasió ho sabrem els pròxims anys. De moment l’empresa insisteix que mai fins ara hi ha hagut un aparell d’aquestes característiques, quan en realitat l’espècie humana sempre que pot inventa alguna cosa trencadora.

La diferència és que alguns d’aquests invents formen part de la nostra vida quotidiana des que naixem i ja no els considerem «noves tecnologies». Per exemple, moltes persones que ens llegeixen tenen ben viu el record del primer telèfon mòbil que van comprar o de quan van instal·lar internet a casa. D’altres poden evocar amb tota mena de detalls el dia que van arraconar la màquina d’escriure per començar a treballar amb ordinadors. En canvi, potser el dia que van arribar al món ja hi havia un aparell de televisió al menjador dels seus pares, mentre que ells sí que van assistir a l’arribada d’aquest nou mitjà de comunicació. I així podríem anar retrocedint fins a la nit dels temps i evocar els primers passos del cine, la ràdio, la premsa, el telègraf, la fotografia, la impremta... Tot això algun dia van ser novetats tecnològiques revolucionàries.

Treballar per a les noves generacions

Una de les tasques dels historiadors és entendre per què alguns invents tenen èxit mentre que d’altres es queden en un calaix. I també és una tasca seva estudiar com poden influir en els canvis socials. Ara bé, perquè això sigui possible és necessari tenir fonts d’informació, i aquí és quan entren en joc els arxius. Precisament, el dia 8, aquestes institucions van celebrar el seu dia internacional per reivindicar la seva funció, però per més campanyes de difusió que fan, continuen sent unes grans desconegudes per a la majoria de la ciutadania. Tothom sap què fan un museu i una biblioteca, però en canvi costa més fer entendre que importants que són per al nostre futur els arxius i els professionals altament qualificats que hi treballen i s’afanyen a fer una feina fonamental per a les futures generacions: preservar les proves de qui som i d’on venim perquè qui ens succeeixi pugui estudiar-ho i entendre-ho. Però amb els arxivers no n’hi ha prou. Hi ha d’haver gent disposada a endinsar-se en les muntanyes de documents. I aquí és on entren els historiadors, però no només ells, perquè hi ha àmbits en què no n’hi ha prou amb revisar els papers i explicar-los. Aquesta setmana ho hem fet evident a El Tren de la Història conversant amb el director de teatre Xavier Albertí.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

És una de les personalitats del món de l’escena catalana més implicades en la recuperació de la memòria teatral del nostre país. És cert que els arxius conserven els textos dels grans dramaturgs i, fins i tot en alguns casos, els dissenys de les escenografies i del vestuari. I és clar que les hemeroteques conserven els diaris que van publicar les cròniques de les grans estrenes, però tot això no ens permet captar la profunditat d’una obra. Per això cal representar-la i que el públic actual la vegi sobre l’escenari. Ara bé, perquè sigui possible primer és necessari que algú conegui la història del teatre, decideixi recuperar les obres i representar-les. És a dir, professionals i institucions que vulguin posar en valor aquest patrimoni artístic literari. Perquè de la mateixa manera que podem anar a veure les esglésies del romànic de la Vall de Boí, també hem de poder assistir a representacions de les obres dels Serafí Pitarra, Àngel Guimerà, Josep Maria de Sagarra, Santiago Rusiñol, Adrià Gual... Certament podem llegir les seves obres, però no n’hi ha prou amb això. Ells van escriure els textos perquè actors i actrius els donessin vida i el públic els aplaudís des de la platea.

Però ja se sap que les coses noves ens enlluernen i n’arraconem les d’abans que acaben oblidades agafant pols. Per sort, hi ha persones com Xavier Albertí que ens ajuden a descobrir que al nostre país el teatre va ser molt important com a entreteniment de masses, de la mateixa manera que després ho van ser el cine i la tele, i com potser ho seran d’aquí uns anys les imatges que contemplarem amb unes ulleres de realitat augmentada dissenyades a Califòrnia.