Mercè Rom «L’organització de l’escola pública fa olor de naftalina»

Si l’adolescència ha sigut sempre convulsa, ara s’hi afegeixen ingredients que agiten encara més el còctel, com les pressions que exerceixen les xarxes socials i els efectes que ha tingut la pandèmia sobre la salut mental dels joves. I el professorat de l’escola pública ha de gestionar tot això amb pràcticament les mateixes eines que fa 40 anys. Mercè Rom, directora de l’Institut Jaume Mimó de Cerdanyola del Vallès, va participar com a ponent en una formació organitzada per EduCaixaTalks de Fundació La Caixa per analitzar com es pot acompanyar els estudiants durant els moments de crisi emocional.

¿És més difícil ser adolescent avui dia?

–L’adolescència actualment és més llarga i complexa per dos factors. D’una banda, l’etapa de formació s’ha dilatat i la incorporació al mercat laboral s’ha retardat, per la qual cosa la societat no els demana que assumeixin responsabilitats d’adults fins a més tard. El segon factor és que el jove té el doble repte de trobar el seu lloc en dos mons, el real i el digital. Així, es veuen obligats a convertir-se en un doble ésser: ells mateixos i el personatge de ficció que han de ser a les xarxes. L’autenticitat queda desdibuixada.

–La societat del ‘like’... ¿Això afecta a classe?

Les emocions i les tensions són presents a l’aula i s’han de gestionar. El món digital els crea problemes d’autoestima i inseguretat perquè hi estan sempre exposats i es comparen amb els seus presumptes amics digitals o referents. Coexistir al grup, conviure i respectar-se entre les persones presents a l’aula és un repte diari per als professionals. Però hi ha tècniques que podem fer servir, com la pràctica restaurativa i la disciplina positiva.  

¿S’estan notant ara els efectes de la pandèmia sobre la salut mental dels alumnes?

–La nostra percepció és de més immaduresa, perquè porten un retard en experiències vitals que no van viure durant el confinament. S’hi suma el fet que s’han substituït els hàbits de lectura per hores davant el mòbil i que els problemes socioeconòmics causats per la pandèmia en moltes famílies han generat inestabilitat emocional, per la qual cosa els joves s’han refugiat a les xarxes socials. Això ha sigut un còctel que ha minvat la capacitat de desenvolupament d’habilitats socials imprescindibles al món real.

¿Com es pot gestionar tot això en una aula?

¿Qui pot gestionar en una aula, de manera imprevista i simultània, 25 emocions? Es demana als professors que acompanyin emocionalment els alumnes amb la mateixa organització escolar, temps de treball i salari que als anys 80, quan ningú parlava de gestió emocional. L’organització de l’escola pública fa olor de naftalina: fa falta un canvi absolut de l’organització, el temps escolar, les instal·lacions i les competències. I, malgrat tot, hi ha grans professionals que fan una feina invisible impressionant amb els joves.

–¿Les famílies ajuden?

–Detectem famílies que infravaloren l’aprenentatge partint d’una subcultura difosa a les xarxes que considera la cultura del coneixement com una cosa a evitar. I també trobem progenitors que contradiuen el docent o que eduquen de manera negativa, i crien així petits tirans. Necessitem establir uns principis ètics comuns a l’escola pública que enviïn un missatge a la societat i donin seguretat als professionals.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

¿El sistema públic està preparat per al canvi que reclama?

–Les escoles públiques hem de donar el millor servei amb la màxima qualitat possible, però la nostra organització interna és fràgil, inestable i estem enterrats en burocràcia amb una normativa inabastable. Es necessita una legislació clara i limitada, marcar objectius reals i tenir un pla estratègic definit i donar marge d’actuació als centres. L’educació hauria de ser un repte de país i una prioritat; m’entristeix veure que s’inverteixen diners en temes molt més secundaris.