Alumnes de 12 anys expulsats del barri: la creu del pla contra la segregació escolar a Barcelona

El de l’Achraf no és un cas aïllat. Segons dades del mateix consorci, entre el 13 i el 14% dels nens i nenes identificats com a vulnerables a la ciutat se’ls ha assignat una plaça d’ofici (és a dir, no han entrat en cap de les opcions que havien triat en el tràmit de la preinscripció). Nens i nenes amb realitats complexes –molts amb dols migratoris i/o desnonaments a la motxilla– a qui als nervis intrínsecs del salt de l’escola a l’institut se’ls suma el desarrelament forçat.

En línies generals, la política d’Educació prioritza la continuïtat de l’alumnat entre escoles i instituts per suavitzar el salt entre etapes. La qüestió és que hi ha dues llistes. Una amb l’alumnat ordinari i una segona amb els xavals amb necessitats educatives específiques per diversitat funcional o per vulnerabilitat econòmica. Quan les places s’esgoten, l’alumnat amb menys puntuació o amb pitjor número de sorteig s’envia a altres centres.

Lluny de la xarxa de suport

Aquest haver de marxar sols, a un institut lluny del seu barri i dels seus amics, de la seva xarxa, i començar de zero en un altre univers –que a més fins i tot els expliquen que és «un lloc millor»– és l’altra cara de l’aplaudit pla de xoc. Una política quebusca disminuir la preocupant segregació escolar a la ciutat; evitar que certs centres, a certs barris, «concentrin tota la vulnerabilitat». Una situació que en els pocs anys que fa que el pla està en marxa ha donat fruits (és un fet incontestable que la privada concertada ara escolaritza més nens de famílies amb dificultats econòmiques que abans), però ha causat també danys col·laterals de què amb prou feines es parla.     

La situació amb l’Achraf es viu com un ‘dejavú’ a casa de l’Abdeltif. Amb la Sara, la més gran, els va passar una cosa molt similar. Després d’acabar primària al Mestre Morera –escola pública del barri, on la Sara era l’alumna exemplar– la van passar a l’Institut Doctor Puigvert, a Sant Andreu. Malgrat que és molt més a prop de Ciutat Meridiana que el Sadako, on han enviat el seu germà, per arribar-hi ha d’agafar l’L11, caminar i agafar el 60, per la qual cosa, sortint a un quart de vuit de casa cada matí, arriba sempre tard a primera hora. Aquest fet, sumat a l’esmentat desarrelament, ha afectat, i no poc, la seva adaptació, fins al punt que, dos cursos més tard –acaba d’acabar segon d’ESO– encara no ha trobat el seu lloc, cosa que ha impactat en les seves notes, brillants en primària, en un entorn on se sentia segura i acompanyada.

«L’adolescència és una època molt complicada; és molt injust que llencin tot el treball que es fa al barri a la primària, pujant aquests nens. Si volen acabar amb la segregació escolar em sembla formidable, que enviïn famílies del Sadako aquí», reflexiona una educadora d’Ubuntu, associació de Ciutat Meridiana que recolza la família.

Vist el que ha passat amb la més gran, l’Abdeltif no està disposat a passar pel mateix amb el mitjà. «Vull un institut més a prop de casa per als dos. Si no hi ha plaça al Picasso [el del barri], que ens en donin una a l’IE Trinitat Nova o a Via Júlia, però no en un centre d’elit al Tibidabo. Els nens a aquesta edat ho comparen tot, els mòbils, les vambes... No vull que el meu fill passi per això. No el matricularé en aquesta escola», conclou aquest pare de família,que té com a principal objectiu –relata entre emocionat i enfadat assegut a la ‘plaça verda’ de Ciutat Meridiana– fer que els seus quatre fills estudiïn i arribin tan lluny com puguin. Ell va estudiar a Fez, la seva ciutat natal, «a la universitat més antiga del món», remarca amb orgull.

«Els nens s’adapten ràpid»

Des del Consorci d’Educació de Barcelona –ens format per la Generalitat i l’ajuntament– reconeixen que «en ocasions» es produeixen situacions com aquestes –han rebut 34 recursos a assignacions d’ofici d’aquestes famílies–, però consideren que «els nens s’adapten ràpid», que «els resultats són molt positius tant per a les famílies vulnerables com per a les dels centres receptors». Sovint, asseguren fonts del Consorci, les famílies acaben «agraint el canvi», i defensen amb convicció els beneficis «per al conjunt del sistema». El pla de xoc inclou la beca menjador i el pagament de totes les activitats a «l’escola receptora», tinguin el preu que tinguin. El Consorci, a més, insisteix que el 85% de les famílies vulnerables entren en un centre sol·licitat.

A ulls de lapresidenta de la federació de famílies d’alumnes Affac, Belén Tascón, l’essència mateixa del pla de xoc és «absolutament paternalista». «Els envien contra la seva voluntat a un institut que no desitgen i a més se’ls diu que és pel seu propi bé, i aquí és on entra el bonisme de la classe mitjana. No els estàs tractant igual mentre tens una llista A i una llista B, amb els alumnes vulnerables, que tenen menys opcions, ja que les places reservades són limitades», resumeix Tascón destacant que no només es dona aquesta situació en barris comCiutat Meridiana, sinó que passa a tot arreu [de fet, és el sentit del pla].

El mateix passa en enclavaments gens estigmatitzats de la ciutat com Gràcia, «on el pla de xoc també destrueix les xarxes informals, comunitàries, que moltes vegades sostenen aquestes famílies», afegeix Tascón.

Exemple d’això són l’Eva, la Sofia i el Dante, tres alumnes del CEIP Patronat Domènech de Gràcia, els qui, per estar, malgrat no ser-ne conscients, en la llista B –la d’alumnes vulnerables «a repartir»–, s’han trobat sense esperar-s’ho, ja que per nombre de places donaven per fet que hi entraven tots, que no passaran a l’institut Vila de Gràcia, com sí que ho faran la resta dels seus companys.

Notícies relacionades

Marc Hortal, director d’institut: «Hi ha molta desigualtat, i això no hi ha metodologia màgica que ho arregli»

La vida després de l’abandonament escolar: «Després d’un mes repartint paquets 14 hores al dia vaig veure que preferia estudiar»

Mares i pares del centre s’han rebel·lat contra aquesta mesura del consorci que consideren, en una carta firmada per tots ells, que va en contra de la política educativa de continuïtat en el pas de primària a secundària i de la política de protecció de les persones vulnerables.

«I a més, el pla no acaba amb la pobresa, només els mou de lloc. ¿Quins amics podran fer aquests nens amb companys amb realitats tan diferents de la seva? Amb el temps caldrà veure quants d’aquests casos no acaben en ‘bullying’ o abandonament escolar», conclou Tascón.