Núria Montserrat: «Ara és possible generar parts del ronyó amb cèl·lules reprogramades»

Núria Montserrat ha sentit des de sempre fascinació per la capacitat de certs éssers vius per regenerar els seus òrgans. Durant la seva formació acadèmica, va fer estades internacionals enfocades en cèl·lules mare i models animals regeneratius. Gràcies als seus mentors, va aconseguir treballar en el camp de la medicina regenerativa i obtenir una prestigiosa beca per unir-se a un reconegut laboratori en aquest àmbit. Allà va aprendre a manipular cèl·lules mare i generar estructures similars a òrgans humans, com els minironyons. El seu treball va ser reconegut pel Consell Europeu de Recerca, fet que li va permetre establir un laboratori d’alt nivell a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya.

–¿Quins antecedents hi ha del concepte de regeneració?

–A l’antic Egipte ja hi havia un ocell, Bennu, que representava la fertilitat, la bonança, i es creia que tenia el poder de regenerar els cultius i, per tant, portar prosperitat a la vall del Nil. Per la seva banda, els grecs també van jugar amb la idea de regeneració a través de l’au Fènix, que vindria a ser un precursor de Força Fènix, l’entitat còsmica creada per Marvel. Així que aquesta ha sigut sempre una inquietud humana.

–Una inquietud que sempre ha tingut...

–Des de jove em va interessar conèixer com es formen els teixits i els òrgans, per què ocupen determinada posició al cos i per què tenen la forma que tenen. La resposta és que tot això ve determinat pels gens i per senyals bioquímics que les cèl·lules reben durant la seva divisió al zigot. Una vegada que ja estan formats, els òrgans humans no tenen capacitat de regeneració de teixits, com sí que fan altres animals.

–¿Per exemple?

–Una de les espècies amb més capacitat endògena és el peix zebra, un organisme petit que, a l’amputar-li un 20% del seu ventricle, i en qüestió d’un mes, regenera aquesta part i torna a tenir un cor completament funcional. És com si les cèl·lules que no han sigut amputades proliferessin. En aquest sentit, un altre ser espectacular és l’axolot, que tot i que tingui una edat adulta (des del punt de vista temporal) es troba permanentment en un estat larvari. Per tant, tot el que se li amputi torna a aparèixer. El genoma de l’axolot no es coneixia fins fa poc temps, però, ara que la investigadora japonesa Elly Tanaka ho ha fet públic, podrem avançar molt més en aquestes investigacions.

–I, no obstant, l’espècie més evolucionada –l’ésser humà– ha perdut aquesta capacitat. ¿Per què?

–Algunes teories diuen que, en el procés evolutiu, es van haver de produir decisions per adaptar-nos a un medi diferent. Arran d’aquestes decisions vam guanyar algunes funcions, però en vam perdre d’altres.

–I precisament dedica la seva vida a l’estudi de la capacitat regenerativa de les nostres cèl·lules.

–Sí. La medicina regenerativa és un camp multidisciplinari que utilitza diferents metodologies (la teràpia cel·lular, la teràpia genètica, l’enginyeria de teixits) per generar nous teixits o cèl·lules que havien perdut la seva funció (a causa d’una malaltia, traumatismes, envelliment, etcètera) i fer que tornin a ser funcionals.

–¿El seu principal instrument de treball són llavors les cèl·lules?

–Unes cèl·lules concretes, perquè al cos en tenim més de 200 tipus. Nosaltres treballem amb les cèl·lules mare pluripotents, és a dir, les que tenen la potència de diferenciació cel·lular. Aquestes existeixen quan ets un embrió, i també es poden generar de manera artificial al laboratori. Mitjançant una tecnologia anomenada reprogramació somàtica podem transformar cèl·lules sense aquesta capacitat (cèl·lules de la pell, per exemple) en cèl·lules pluripotents.

–¿Com s’aconsegueix, això?

–És com si féssim un ‘reset’ a les cèl·lules, com si les tornéssim a posar a zero, en un estat indiferenciat, tal com estaven a l’embrió.

–¿A partir d’allà, quin control té el manipulador?

–Podem diferenciar-les i fer que es converteixin en diferents tipus de teixits. Així podem generar cèl·lules similars a les del cor, el fetge, etcètera. Però això exigeix entendre molt bé com són les cèl·lules de cada òrgan i com es comporten. Des de l’any 1998 (quan per primera vegada es van aïllar cèl·lules embrionàries) fins al 2006, (quan es van reprogramar cèl·lules somàtiques per primera vegada) s’ha fet un treball molt intens.

–¿Són processos que s’esdevenen en dues dimensions?

–Inicialment era així, a la superfície plana d’una placa de laboratori. Però actualment, quan es formen els nostres teixits, ja ho fan en un espai tridimensional, en sistemes de cultiu esferoides. Així és com hem instruït les cèl·lules per aconseguir diferenciar, per exemple, microronyons, en qüestió de 16 dies. Són estructures molt petites, inferiors a un centímetre, però les seves cèl·lules s’assemblen molt a les dels ronyons humans. Així és com estem avançant en el camp de la generació de microòrgans.

–¿Podem somiar la generació d’un òrgan complet?

Serà molt difícil, perquè un ronyó té més de 21 tipus de cèl·lules diferents, zones anatòmiques diferenciades, està enervat, vascularitzat... Però el que sí que podem pensar és en la possibilitat de regenerar parts d’aquest ronyó, repoblant-lo amb noves cèl·lules reprogramades. O fins i tot, en el futur, utilitzar ronyons que han perdut la seva funció i, després d’introduir-los cèl·lules humanes, fer-los novament funcionals per ser trasplantats. 

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

–A més del ronyó, ¿quins altres òrgans els interessen?

–També treballem amb el cor i la retina. Són models que ens semblen molt interessants perquè es veuen compromesos en patologies de tipus congènit, com per exemple la diabetis tipus 2.