Teo Pardo: «Els xavals senten que els culpem de violències masclistes que no cometen»

¿El negacionisme masclista està generalitzat entre els adolescents?

Els discursos antifeministes entre els nois estan augmentant; i això no només ho veiem els docents a l’aula, ho diuen totes les enquestes, i això és una cosa que ens ha de preocupar i fer pensar. No obstant, també crec que aquests discursos no són els majoritaris; ho podem veure si rasquem una mica i també ho diuen les enquestes.

Hi ha esperança, llavors.

¡És clar! Però que no siguin els majoritaris no vol dir que no siguin els que marquen les dinàmiques de grup...

¿És aquest el principal problema?

Sí. Quan pensem en la masculinitat s’ha de fer cas de la dinàmica de grup. L’augment dels discursos antifeministes per part dels nois quan es fan intervencions –però també sense, quan surt el tema a l’aula o quan parlen a l’hora del pati– és multifactorial. Jo identifico dos grans elements. Un, que la masculinitat, per la seva pròpia construcció, té dificultats per pensar-se ella mateixa. 

¿Què vol dir?

La socialització en la masculinitat es construeix com una identitat molt segura, individual, autosuficient, que lluita per guanyar, per estar per sobre... En aquest sentit, és una cosa complexa fer que nois que estan construint la seva identitat amb aquests valors –inculcats des del món adult– hi pensin críticament. He vist molts nois que fan veure ser molt més superficials del que realment són per una qüestió de supervivència. Això d’una banda.

¿I per l’altra?

Les intervencions sobre prevenció de violències masclistes són sovint molt puntuals. I de vegades els nois se senten atacats perquè sovint es plantegen les qüestions en termes de lluita i els posem a sobre un pes que no els toca. Senten que se’ls culpabilitza de les violències masclistes, quan en realitat són nens i adolescents i, en general, les solen perpetrar adults. Ens atrevim més a treballar amb adolescents perquè són més plàstics i tenen l’oportunitat de canviar... però moltes vegades senten que els responsabilitzem de violències que no cometen. A més, aquest factor s’afegeix al fet que ells també poden patir violències que no són tingudes en compte quan es fan aquest tipus d’intervencions; malestar relacionat amb violències racistes o classistes que mai es rescaten. Tot això junt és el que els fa enfadar.

Llavors, ¿podem parlar d’efecte rebot?

L’explosió de la ‘manosfera’, de tots els discursos masclistes molt fàcils d’assumir i reproduir i que corren per internet, posa a l’abast dels nois un argumentari molt fàcil de disparar. Malgrat això, jo entro a les aules a parlar de prevenció de violències masclistes des del 2010, abans de la quarta onada, i llavors ja ens trobàvem amb una reacció. És veritat que les enquestes diuen que aquesta reacció augmenta, però ja existia. El mite de les denúncies falses ja corria. El problema és que ells tenen moltes ganes de deixar anar el seu argumentari, i molt poques d’escoltar. Perquè se senten atacats, tenen poques ganes de pensar-se a si mateixos, senten que els estem qüestionant una identitat que justament estan començant a construir... I són adolescents, necessiten una identitat per viure, per pertànyer, per sentir-se respectats... Així que surten a defensar-se amb tot el que tenen. I tot el que tenen també és una manera de discutir molt desagradable.

Això fa que elles no vulguin entrar en aquesta dinàmica tan desgastadora i opten per evitar el tema. ¿Què podem fer? 

No crec que l’origen de la reacció estigui en les intervencions que fem a l’aula, més aviat és la resposta al moviment feminista. Tot i que segons com plantegem les intervencions, no ajuda; s’ha de continuar fent-les, i seria ideal que estiguessin integrades dins el currículum.

En teoria ho estan.

A la pràctica no. Perquè la coeducació estigués integrada al currículum hauries d’haver format tot el professorat i aquesta formació ara mateix és molt justa, molt precària. La coeducació amb mirada feminista està absolutament absent.

No hi ha una formació obligatòria per als docents en coeducació, com, per exemple, sí que s’està fent en competències digitals.

No. I és veritat que els profes tenim càrregues de treball molt altes i és complicat posar formacions obligatòries, però per a mi un factor clau és la formació del professorat.

¿Ja a la facultat?

Exacte. Hi ha una oportunitat que no s’està aprofitant. Hi ha una assignatura de psicologia que es podria aprofitar.   

Tenint en compte que a la pràctica aquestes xerrades puntuals són la porta d’entrada de la coeducació als centres, ¿caldria replantejar-les?

Hi ha moltes entitats que ja ho estan fent. Podem treballar qüestions de gènere sense dir que venim a fer un taller de masculinitats. Jo abans de ser professor em dedicava a fer tallers i vaig aprendre que per treballar amb nois necessitem una via d’entrada, que pot ser o que el tallerista tingui tatuatges i ells s’hi identifiquin, o que sigui una tema que els interessi: el sexe. Hi treballàvem les violències, però el nom era taller de sexualitat. 

Entenc que no ho llegien com «un altre rotllo», sinó com un «parlarem de follar».

Sí. Al principi els nois es relacionaven amb mi a través de les complicitats masclistes. I jo pensava, ‘davant això, ¿què faig?’ Ells recorrien a aquesta complicitat masclista perquè des del món adult l’única eina que donem als nanos per relacionar-se entre tios és aquesta. I ells em volien agradar, i la manera que entenien de molar era parlar de les dones com objectes... I jo els volia agradar a ells i aquí fèiem tots un teatre fins que em vaig dir que no podia ser. L’eina que vaig trobar va ser explicar-los la meva història. 

¿Com va anar?

Doncs quan parlàvem de les vulves i em deien, ‘Tu n’hauràs vist moltes, oi? Que ets un ‘fucker’. I jo els deia, no, no és que n’hagi vist gaires, és que soc un home trans, en tinc una i sé perfectament com funciona.

¿I com reaccionaven?

Silenci, mirades, cops de colze... Però de sobte hi havia una cosa que transformava la dinàmica. Jo els deia que no hi tinc cap problema, però de vegades les mirades en un vestidor, per exemple, em fan sentir insegur. I llavors començaven a aixecar la mà. ‘Perdona, ¿pots tornar a explicar això que la mida no importa?’ Quan jo vaig posar la meva vulnerabilitat sobre la taula van començar a posar-hi ells les seves; i de sobte es generava un vincle, que al final és el que necessitem per transformar. Jo no els venia a parlar de dades, ni de masclisme, ni de feminisme, sinó de les nostres històries. Les transformacions educatives passen pel vincle i és molt difícil establir aquest vincle en dues hores. Aquí hi ha una altra qüestió important, que és el paper dels professors homes.

Segueixi, sisplau.

Els professors tios tenim molta feina pendent. Dins l’àmbit socioeducatiu, hi ha una qüestió que és l’autoritat. I la masculinitat i l’autoritat són cosines germanes. Hi ha una lògica masclista d’entendre l’autoritat. Quan un home o una dona entra a classe l’escolten de manera molt diferent. I hi ha homes a qui els costa renunciar a aquesta manera de relacionar-se perquè tenen por de perdre les regnes, de perdre l’autoritat.

Notícies relacionades

Instituts pioners en educació feminista canvien d’estratègia per evitar l’‘efecte rebot’ dels nois

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

¿La pregunta, llavors, més que què fem amb els nois, és què fem amb els profes?

Totalment. Els professors tenen una càrrega de treball i d’enuig importants amb tota la raó del món, i el departament va pressionant i pressionant. I prefereix pressionar canviant el calendari, que és una mesura molt més electoralista, que fent formació en coeducació al professorat, perquè diuen, a més, que això ja està, que ja s’ha incorporat com un vector al currículum; però és evident que no està.