El periodista infiltrat en els Yahoo Boys de Nigèria: «Volia conèixer l’estafador que va enamorar la meva mare»

¿Què pot fer que algú s’enamori d’un desconegut per internet i acabar dipositant en ell tota la seva confiança? La major part de les vegades, la soledat. I, en moltes d’aquestes ocasions, l’idil·li acaba revelant-se com una estafa.

¿Què pot fer que algú viatgi a Nigèria per intentar descobrir qui és la persona que ha intentat estafar-lo? Si ets periodista, trobar una bona història i, de passada, el tipus que va enganyar la teva pròpia mare.

És el cas de Carlos Barragán (Madrid, 1996). Un reporter (ex ‘El Confidencial’, actualment a la Universitat de Colúmbia, EUA) que ha sigut al seu torn cronista i protagonista d’aquesta història. El 2015, la seva mare, Silvia, va conèixer un home per Tinder i de seguida es va encendre l’espurna. Deia ser un soldat nord-americà que estava de reservista en la guerra de Síria. I que volia començar una nova vida a Europa amb ella. Deia ser...

Malgrat totes les advertències i red flags que els seus tres fills li anaven insinuant, ella es va il·lusionar. Un home atent i amb sentit de l’humor amb què parlava diàriament i a què fins i tot una vegada va arribar a referir-se com «el meu nòvio». La Silvia va arribar a comprar dos anells per quan el Brian arribés per fi a Espanya. Però això mai va passar.

Com sol passar en aquest tipus d’estafes, procedents la major part de Nigèria, el següent pas és demanar diners a la víctima (o client, com anomenen els estafadors als incauts que plomen). El Brian li havia d’enviar a la dona uns misteriosos lingots d’or que deia haver-li confiscat a uns terroristes. Amb ells podrien viure la resta de les seves vides. Ella només havia de fer-se càrrec de pagar els 5.000 euros de duanes i... vida resolta.

Allà van intervenir els seus fills. Li van demostrar que tot allò era scam (una estafa) i que el Brian no existia. Ella va comprendre llavors que l’havien enganyat. I tot i que l’estafador no va arribar a treure-li un sol cèntim d’euro, hi ha ferides més doloroses que les que deixen els diners. Una dona divorciada, reservada i somniadora, topant de cara contra la realitat: s’havia enamorat d’algú que no existeix i només volia aprofitar-se d’ella.

L’efecte del desengany mai va acabar d’anar-se’n. Al contrari, es va manifestar amb més força cinc anys després, durant la soledat del confinament pandèmic del 2020. Carlos Barragán, el menor dels seus tres fills, se saltava les restriccions de mobilitat per anar a veure-la. I d’aquelles converses va acabar naixent la idea del Carlos: se n’aniria a Lagos (Nigèria) per intentar descobrir qui era aquell fals Brian i com treballen els estafadors nigerians.

Són els denominats Yahoo Boys. Persones que es dediquen a jornada completa a intentar estafar gent per internet amb diversos mètodes. Des d’estratègies sentimentals (suplantar una altra persona i enamorar una víctima per les xarxes socials) fins a la clàssica del príncep enderrocat que necessita ajuda per treure la seva ingent fortuna del país. Previ pagament, això sí, d’una quantitat (irrisòria si un es creu la recompensa final) de la qual s’ha de fer càrrec l’incaut. O el del tipus que ven un cotxàs per quatre duros perquè se’n va a viure a Anglaterra i allà el volant és a l’altre costat. Després de rebre els diners, el nòvio/príncep/venedor de cotxes desapareix per sempre. Perquè mai va existir.

Cor vulnerable

«La meva mare, divorciada, sempre es va centrar a cuidar els seus tres fills. Però mai va tenir gaire èxit en l’amor. Se sentia frustrada en aquest sentit. De fet vaig ser jo, el seu fill petit, que li va ensenyar l’aplicació Tinder i la va animar a instal·lar-se-la al mòbil per conèixer gent», li explica ara Carlos Barragán a ‘El Periódico de España’, del grup Prensa Ibérica, des d’un modest apartament a Lagos. Perquè el Carlos ha recollit aquella experiència i l’està plasmant en un llibre. Acaba de publicar un llarg extracte a la revista nord-americana ‘Atavist’.

«Va ser el 2015 quan els meus germans i jo ens vam adonar que se li il·luminava la cara. Havia conegut algú per internet i s’estava il·lusionant. Ens va mostrar un perfil molt treballat, un militar nord-americà molt atractiu. Moltes fotos, que roben d’altres perfils», recorda ara. Els seus fills van desconfiar des del primer moment i això va provocar algunes discussions familiars. Però ella va seguir endavant.

«Aquests estafadors de seguida et treuen de Tinder, perquè allà no es poden enviar fotos. Et porten a Whatsapp, a l’‘email’, a Hangouts de Google, a xat de Facebook o a qualsevol altra forma de comunicació més íntima en la qual es pot compartir més material. Un material que és creïble, perquè fa anys que per aquests estafadors es treballen aquests perfils.»

La relació a distància es va mantenir fins al 2016, quan el fals militar va fer el pas definitiu per a l’estafa. Li va comunicar que li enviaria lingots d’or confiscats a Síria a uns terroristes. Ella els ho va explicar als seus fills: «La meva mare és una persona intel·ligent, formada, lectora. Té una clínica dental. Jo crec que en el fons sempre va tenir el dubte i per això ens anava informant als seus fills. Ella mateixa va arribar a dir-nos en alguna ocasió que el Brian anava molt ràpid». Quan va explicar allò dels lingots, el seu fill Jaime (germà més gran del Carlos) l’hi va dir clar: «Mama, ho sento, però no hi haurà or. Final de la història». Va ser el principi del final del fals idil·li.

«Jo vaig descobrir una aplicació de rastreig de correus electrònics, per saber la seva procedència. Ho vaig provar amb un ‘email’ del meu pare, que vivia a la Xina. I aquella nit vaig asseure la meva mare al sofà i amb tota la delicadesa possible li vaig demostrar que els ‘mails’ que li enviava el tal Brian no venien de Síria, sinó de Nigèria. Recordo que va dir ‘mare meva, soc estúpida’ i es va adonar de tot de seguida», recorda ara el Carlos, en una videoconferència que cau sovint per la qualitat de la xarxa d’internet nigeriana. Ell continua allà investigant per escriure el seu llibre.

Yahoo boys

A priori no hi va haver més drames i aquell episodi va acabar formant part del folklore familiar. La Silvia s’ho va acabar prenent amb humor i li treia importància. Encara riu quan recorda el tema. Però va arribar la pandèmia del 2020 i va ser el Carlos el que va reparar en la soledat de la seva mare. Els seus tres fills se n’havien anat a viure fora: «Jo em saltava les restriccions per anar a visitar-la. I quan jo la veia sola, pensava en el nigerià», confessa el periodista madrileny.

El Carlos, que en aquell temps ja es preparava per anar-se’n a la Universitat de Colúmbia amb una beca d’escriptura creativa de la Fundació La Caixa, va veure que era el moment d’implicar-se al 100%. Va decidir que viatjaria a Nigèria per intentar trobar el Brian o, si no, els estafadors professionals que viuen d’aquestes estafes. Per pur interès professional i per la seva implicació emocional.

«¿Com sorgeix allò d’anar-me’n fins allà? Perquè des del principi vaig veure que era una història que tenia molts angles i molt complexa. Tot el que s’ha publicat dels Yahoo Boys són històries molt unidimensionals. T’ho pinten molt caricaturitzats. Que ho fan per la pobresa o perquè els seus avis eren esclaus i ara ells els treuen als blancs el que els van treure als seus ancestres. Però jo volia posar-me a l’habitació d’aquests tios, veure com són, com ho fan, com viuen, com riuen. I vaig veure una història molt potent fent una primera persona», explica Carlos Barragán.

Ficar-se on ningú s’ha ficat: al cau dels Yahoo Boys. És com es coneix aquest tipus de ciberestafadors que abunden a Nigèria. «És gent que viu d’estafar-ne d’altres per internet. No només amb estafes d’amor. Hi ha multitud de sistemes. I jo volia saber com treballaven des de dins». El nom de Yahoo ve de l’empresa tecnològica que té una aplicació de missatgeria instantània utilitzada per aquests estafadors per caçar incauts.

«Jo coneixia un periodista del ‘The New York Times’ que em va recomanar un fixer (persona que contracta un reporter perquè li faci de guia en les destinacions més conflictives) fiable. En aquest sentit em vaig ser tranquil. Després, el novembre del 2021, vaig decidir dir-l’hi a la meva mare. Que me n’anava a anar a buscar aquesta història. No des del despit ni la venjança, sinó des de la pura curiositat periodística. Jo ja estava tan convençut, que pensava «tant de bo li agradi a la meva mare». L’hi vaig explicar i per sort per a mi li va semblar bé», rememora el periodista, mentre un nigerià truca a la porta de la seva habitació per recordar-li que té una entrevista en pocs minuts.

A la gola del llop

El Carlos va arribar a Nigèria el 2022, havent invertit en el projecte gairebé tots els seus estalvis. Ja havia visitat Nigèria tres anys abans, però com a turista. Aquesta vegada venia a ficar-se a la gola del llop. Va arribar a l’aeroport de Lagos a mitjanit i allà, entre taxistes clandestins i locals que es barallaven per transportar-lo, hi havia Bukky Omoseni, el fixer que li havien recomanat. L’acompanyava el Biggy, un amic que treballava de ciberestafador. Un Yahoo Boy que li explicaria les seves experiències.

La casualitat va fer que el Bukky, el fixer oficial, emmalaltís al cap de pocs dies de malària i febre tifoide. Va acabar ingressat a l’hospital. I el Biggy, el Yahoo Boy que venia només a ser testimoni, va acabar ocupant el seu lloc. «El fet que fos un xaval de la meva edat va fer que entauléssim una relació estreta. No sé si dir-te que ens vam fer amics, però per a mi ho va ser. Dormia al meu apartament, menjàvem junts, bevíem junts, fumàvem porros junts, jugàvem a la Play, em portava de festa a discoteques d’afrobeat o a jugar a billar...».

Aquella relació va fer que el Biggy li acabés presentant més Yahoo Boys. Ells li van ensenyar els seus mètodes de treball, li van mostrar les converses amb les seves víctimes: «Vaig viure durant 11 dies amb ells i els vaig humanitzar. Els vaig veure actuar i plomar gent, però també els vaig veure preocupant-se per mi i explicant-me les seves vides. El Biggy es passava el dia fumant porros i em deia «he d’estafar», com una obligació, com el que no vol anar a treballar», relata el Carlos.

«El bo que el meu fixer emmalaltís va ser que el Biggy em deixava veure el seu mòbil i m’ensenyava les converses amb els seus clients, que és com ells anomenen les seves víctimes. Això és una cosa inaccessible per complet i té un gran valor per a la meva història», apunta, recordant que els Yahoo Boys són «gent que ve d’un entorn de molta pobresa i molt poques oportunitats; per això es dediquen a això».

«El Biggy, per exemple, estava estafant una dona dels Estats Units la filla de la qual es va morir en un accident. Solen ser persones que venen d’un trauma sentimental, gent que s’ha quedat sola. Una vegada, el Biggy era al meu costat jugant al Fifa de la Playstation. Jo vaig llegir una de les converses de mesos enrere i ella li deia «em vull suïcidar». Jo recordo que en aquell moment em vaig preguntar «Amb qui estic.

Sense notícies del Brian

«N’hi ha alguns que treballen per lliure i d’altres que pertanyen a una espècie d’empresa; que treballen per altra gent. Jo sé que el que va intentar enganyar la meva mare era d’aquests últims perquè amb aquesta estafa dels lingots pretenia treure uns 5.000 euros. Els que treballen pel seu compte moltes vegades són xavals que es conformen amb aconseguir 100 o 200 euros», il·lustra el Carlos.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El periodista mai va trobar el Brian. Ja el van avisar a la seva arribada que seria com trobar una agulla en un paller. La quantitat de gent que es dedica a estafar per internet a Nigèria és incalculable. Aquest tipus d’estafes es coneixen com 419, que és el número de l’article del Codi Penal de Nigèria que sanciona aquestes pràctiques. Però són gairebé indetectables.

El Carlos treballa actualment en el llibre i ha tornat a viatjar a Lagos (on es troba a la publicació d’aquest reportatge) per completar la informació. «Estar vivint amb ells m’ha fet humanitzar-los, però també em vaig adonar que parlaven amb una fredor tremenda de la gent que estafaven. Si has de guanyar pasta, no pots pensar que els teus clients tenen sentiments».