Depressió i adolescència: «Vaig acabar a urgències després d’un intent de suïcidi perquè no vaig saber demanar ajuda abans i vaig arribar al meu límit»

«Al meu institut no es parlava de salut mental», recorda González. Creu que, si se n’hagués parlat, la seva història hauria pogut ser diferent. «Vaig començar a estar malament als 14 anys: hi va haver molts canvis en el meu entorn familiar que no es poden gestionar a aquesta edat. A l’institut intentava que no es notés, així que vaig començar a aïllar-me. Sempre havia sigut bastant reservada i vaig deixar de relacionar-me amb la gent». El seu rendiment escolar va començar a baixar, i això sí que ho van notar els professors. «Només la meva tutora va intentar parlar amb mi. Com que normalment no parlava amb ningú, vaig decidir obrir-me amb aquesta professora, però aquí es va acabar». 

Es va graduar sense rebre cap mena d’ajuda i sense tenir un diagnòstic. És per això que reclama més formació per al professorat, més recursos i instruments per acompanyar l’alumnat. «Les coses anirien millor si els professors estiguessin mínimament informats, perquè sàpiguen quins recursos poden oferir als seus alumnes si tenen un problema de salut mental, com ara recomanar-los un psicòleg, parlar amb la família... Qualsevol cosa és millor que no fer res».

En el seu cas, a més, va tenir un paper clau el seu silenci. González explica que no va voler demanar ajuda per evitar ser assenyalada i pels prejudicis que ella mateixa havia assumit. «‘Has d’estar bé’, ‘has de ser forta’, m’havien criat així. En cap moment vaig pensar a demanar ajuda, simplement m’havia d’aguantar i adaptar». 

Aquesta situació es va allargar fins que al complir els 17 es va intentar suïcidar i va acabar a urgències. «Vaig arribar a no tenir cap esperança de viure. No parlava de com estava, de com em sentia. Aquí va ser quan vaig fer una temptativa de suïcidi i vaig acabar a urgències. No vaig demanar ajuda abans i vaig arribar al límit». Durant el seu ingrés hospitalari li van diagnosticar depressió. Va començar el seu tractament. Després d’un temps a l’hospital de dia va poder tornar a estudiar i reprendre la seva vida. 

Ja amb un diagnòstic i un tractament, González va reprendre els seus estudis de formació professional. Però la resposta del professorat no va ser millor que la que va rebre a l’institut. Malgrat advertir-los que la depressió li impedia seguir el ritme normal de les classes, els docents no ho van tenir en compte. «Perquè no ho entenen», remarca. I recorre a un exemple: «Si veus que una alumna no té cames, no li facis córrer una marató. No té sentit».

Quan va anar a queixar-se a la direcció, recorda que la directora la va enviar a la psicopedagoga. «Jo ja tenia una psicòloga, no necessitava la pedagoga. El que necessitava era la seva ajuda a l’hora d’organitzar-me les classes per seguir el curs», explica. «Quan algú t’està explicant el seu problema, no és perquè li facis teràpia, és perquè mínimament l’entenguis, perquè l’escoltis, i a partir d’aquí busquis una solució», afegeix.

Descobrir Obertament li va donar l’aire definitiu que necessitava. «Quan vaig descobrir Obertament, vaig descobrir un espai on es lluitava contra l’estigma. On es normalitza el fet que tots podem tenir un problema de salut mental. Veus que no ets l’única que s’ha d’enfrontar als prejudicis de la gent», destaca González. Entre aquests prejudicis hi ha el fet que encara hi ha qui es creu que la depressió és cosa d’un parell de dies, que amb una mica d’exercici es passa o que estàs sent mandrosa.

Combatre l’autoestigma

Els comentaris insistents, reitera González, acaben provocant l’autoestigma. «Quan estàs en un entorn en què estigmatitzen que tinguis depressió, en què no l’entenen i es pensen que no fas res perquè no vols, t’ho acabes creient», descriu l’ara activista. Quan va descobrir aquest terme gràcies a Obertament, la va ajudar molt. «Jo volia ser superproductiva, però no podia i jo mateixa m’autoestigmatitzava. No me’n vaig adonar que això tenia un nom fins que vaig fer la formació d’activista».

Notícies relacionades

El 8,8% dels adolescents catalans diuen que tenen ganes de morir-se

Un psicòleg i un psiquiatre i mig per a 225 pacients a l’any: la falta de mitjans llasta la lluita contra l’anorèxia

En aquestes formacions aprenen a explicar la seva experiència, a aprendre el que són els estigmes i com lluitar-hi i a donar testimoni en els programes de salut mental d’Obertament. El projecte ‘¡What’s UP! ¿Com vas de salut mental?’ està enfocat a les escoles i ajuda els adolescents a sentir-se en un espai segur per poder parlar de la salut mental i desmuntar els prejudicis existents en la societat.

A partir dels programes com el d’Obertament, González confia que la situació a les escoles i en la societat canviï. «Actualment, la salut mental és més visible. Encara falta molt, però ja es comença a parlar en alguns instituts i comença a prendre’s més seriosament el tema de la salut mental», reflexiona. Queda també molt per fer en les xarxes socials, en què abunden les frases motivacionals que acaben sent contraproduents. «El meu missatge és que la gent faci l’esforç d’informar-se», remarca.