«La línia de passar a viure al carrer cada vegada està més difuminada a l’illa del superluxe»

La gent que no té llar a Vila ha augmentat en els últims anys i «cada vegada va a més», apunta Mari Castaño, coordinadora insular de Creu Roja a l’illa. «Aquí, el nombre de persones sense sostre és fluctuant. Hi ha persones que venen a buscar feina i una vegada aquí es veuen obligades a dormir al cotxe, en tendes de campanya, en ruïnes...». «La realitat –continua la coordinadora–, és que no tenen on anar a descansar i han de carregar les seves pertinences, perquè si no els hi roben o les llencen». «No tenen res i el poc que tenen ho porten a sobre», reafirma.

Estereotips «sense llar»

En moltes ocasions, explica, es genera per part d’un sector de la població un «perfil estereotipat» de la gent sense llar quan existeixen «diferents situacions i perfils, per exemple, treballadors que se les enginyen a l’illa perquè tenen un contracte laboral però no poden accedir a una vivenda». «És una realitat sobre la qual es genera un estereotip de persona però que podríem ser tu i jo demà», determina Castaño.

Sobre això, Gustavo Gómez, coordinador de Càritas a Eivissa, suggereix que existeix una percepció «que viure al carrer et defineix com a persona, quan es tracta d’una situació circumstancial». Sobre això, valora que el límit entre «veure’s dins i fora d’aquesta realitat és difús». «Un desnonament o un acomiadament inesperat són factors que poden portar-te a les males condicions de viure al carrer o a convertir-te dependent de substàncies com l’alcohol o la droga». «Per desgràcia, aquesta línia es difumina cada vegada més en aquesta illa de superluxe», lamenta, i afegeix que quan ets allà, a l’altre costat de la línia, «ningú et mira, ningú et parla i ets invisible».

En aquesta direcció, Castaño fa l’observació que no hi ha «gaire distància» entre aquests supòsits –un acomiadament, un desnonament o la conversió d’un contracte normal de lloguer en un d’abusiu– i el fet de veure’s sense un sostre sota el qual poder viure. «Sense una xarxa de suport –prossegueix–, la possibilitat de trobar-se en aquesta situació de vulnerabilitat s’accentua, sobretot a Eivissa, on l’accés a la vivenda és un macroproblema».

Consum d’alcohol i/o drogues

En altres ocasions, les persones sense llar s’han vist abocades a aquesta situació «pel consum d’alcohol o estupefaents o a la inversa, s’han vist al carrer i això les ha empès al consum», apunta la coordinadora. Per la seva banda, Gómez defensa que «hi ha un percentatge mínim de persones sense llar que vol viure d’aquesta manera» i puntualitza que en aquests casos se sol tractar de ciutadans amb «problemes de salut mental» o altres patologies.

En aquests casos, la integració en societat «requereix més temps –detalla–, però proporcionar un sostre és un punt de partida essencial per solucionar altres problemes».

Els veïns que s’han posat en contacte amb la Policia per informar de la situació d’aquestes persones sense vivenda ho han fet, en alguna ocasió, quan han vist que orinaven i defecaven a la via pública i a prop o a les mateixes portes del seu bloc de pisos són cada vegada més, segons informa una font d’aquest diari.

Això passa als portals de blocs de pisos i també en el de comerços i altres negocis de la ciutat. Algunes de les persones sense llar, explica la mateixa font, acampen durant el dia davant la porta d’algun pub o discoteca i quan arriba a la nit l’horari d’obertura, es traslladen, i així successivament.

Trucades solidàries

La coordinadora de Creu Roja assegura que en l’organització han rebut «més trucades de preocupació que de problemes de convivència i més avisos solidaris que de denúncia o de queixa». «De vegades, amb aquestes situacions, es generen pors i frustracions que porten a la confrontació. Però si es pogués deixar de banda aquesta emoció i s’aconseguís veure la persona i la història que hi ha darrere, en la majoria dels casos aquest sentiment canviaria», conclou.

Notícies relacionades

Bakú aconsegueix 300.000 milions a l’any per als països del sud global

Els juristes reclamen una normativa per fer front al ‘greenwashing’

En els últims dies, un artesà que treballa a Dalt Vila es posa en contacte amb aquest diari per avisar, en to empàtic, de la situació que percep diàriament als carrerons del Patrimoni. Gent dormint en cartrons i treballadors de neteja i ciutadans que truquen a la Policia Local perquè els desallotgi (sense trobar resistència) a un altre lloc del qual també seran, probablement, convidats a anar-se’n.

L’artesà, d’origen argentí i que prefereix no donar el seu nom, treballa des de fa quatre temporades a l’illa i comunica que, efectivament, en els últims dos anys ha vist molta més gent que pateix aquesta situació mentre exerceix la seva tasca. Cada dia, aquest observador es pregunta: ¿D’on neix el problema perquè aquestes persones siguin on són i quina és la solució?