Pares agredits pels seus fills: «Si no hi ha sang ningú fa res»

Otín explica que el seu fill va començar a tenir problemes de conducta a partir dels 13 anys, quan també va començar la seva relació amb la marihuana i els porros. «De sobte un dia dius: ‘¿què li passa al meu fill?’ Amb els anys et sents culpable, penses que t’has equivocat com a mare, que no has posat límits... però després t’adones que el ‘bullying’, la seva sensibilitat... tot peta en l’adolescència. Els meus dos fills van créixer igual però un se’m va perdre pel camí», explica la dona.

Quan el noi va complir 16 anys, les solucions de l’Administració eren nul·les. «Ens vam trobar que als centres de salut mental no ens donaven hora fins a tres i sis mesos, ¡és que no hi ha professionals! I vam acabar en un centre privat pagant 4.000 euros al mes», explica Otín. És habitual que les famílies, abans d’arribar a la denúncia policial, hagin intentat resoldre el problema en uns sis o set serveis públics de manera prèvia.

«Tu, com a pare i mare, t’agafes al que sigui», explica Otín. El noi va estar al centre privat durant 19 mesos, cosa que els pares van poder pagar amb els estalvis. Gairebé 80.000 euros. Allà van coincidir amb famílies d’altres joves en la mateixa situació. I van decidir crear l’associació. «Penses: o fas alguna cosa o els nostres fills acaben morts o a la presó», explica la mare.

Por i desesperació

La violència era constant a la casa. També les anades i vingudes dels Mossos d’Esquadra. «Ell no volia saber res de salut mental, estava molt esgotada i continuava consumint drogues... la cosa cada vegada anava a més. Intentàvem que estudiés, però era insostenible», afegeix. El matrimoni va aguantar uns quants anys amb insults, crits i maltractament verbal constant. «Els pares ho neguem per l’estigma i la por. Penses que si denuncies el perdràs, que no l’estimes prou, que es pensarà que el denuncio per treure-me’l de sobre. Vaig preferir picar les portes de l’escola, serveis socials, sanitaris, psiquiàtrics... tot i que tampoc va servir de gaire. Al final denuncies perquè ja no saps com ajudar-lo, és impossible», diu la mare.

La primera denúncia va arribar quan el noi ja era major d’edat, després d’una amenaça de mort cap al pare. Al cap de poques hores va tornar a casa. Tot i que hi va haver una intervenció dels Mossos, el conflicte va continuar a la llar familiar. La mare esperava que el portessin a un psiquiàtric i l’atenguessin, però no va ser així. «Van venir els Mossos, se’l van emportar amb ambulància, i quan es va tranquil·litzar i va acabar el brot li van donar una pastilleta i apa ¡un altre cop cap a casa!», es queixa Otín.

Esperances trencades

El juliol del 2022, la família va tornar a presentar denúncia. «Va trencar tots els vidres, els mobles de casa, i ens va amenaçar de mort. Llavors va ser quan ens vam tornar a plantar», continua la mare, que lamenta que els Mossos van trigar una hora a arribar al domicili. Aquesta vegada el jutge va dictar una ordre d’allunyament.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Des d’aleshores no sap res d’ell. «Jo esperava una resposta terapèutica: però no, és al carrer. Vaig pensar que és clar, aquesta vegada ja hi havia sang i farien alguna cosa... però no, perquè la sang era del meu fill, no nostra», explica la mare. Va patir a l’hivern, pensant com estaria passant el fred. I pateix ara a l’estiu, imaginant-se com el seu fill s’està protegint de les onades de calor. «Denunciar és una arma de doble tall, pot anar molt bé o pot anar molt malament. Al final tens dues opcions, o tems per la teva vida i la del teu fill, o prefereixes que acabi pres», continua aquesta mare.

Otín reclama mesures de prevenció contra aquesta mena de violència i, sobretot, més recursos en consideració a la salut mental: des de professionals fins a centres o espais on els afectats puguin portar una vida tan normalitzada com sigui possible. «Necessitem mitjans, necessitem opcions per als nostres fills. És clar que temia per la meva vida, però no se’l pot deixar al carrer i fer veure que el problema ha desaparegut», insisteix.