Alba Alfageme, psicòloga: «Els orfes de la violència masclista poden reproduir els rols de víctima i maltractador»

Des de començament d’any, la violència masclista ha deixat orfes 39 menors d’edat, una xifra terrible que ja supera la registrada durant tot l’any anterior (38 orfes). El 2021, en van ser 32. I el 2020, 26. Només aquesta setmana, sis nens han perdut la mare. En moltes ocasions, han sigut testimonis dels assassinats i, prèviament, de pallisses, cops i insults.

Des del 2013 –any en què es van començar a fer estadístiques oficials– la xifra de nens i nenes que s’han quedat sense mare pels feminicidis ascendeix a 416. ¿Com se sobreviu al fet de veure el teu pare assassinar la teva mare? ¿Quin tipus d’ajuda psicològica necessiten?

Parlem amb Alba Alfageme, psicòloga especialista en violència masclista i professora a la Universitat de Girona.

Algunes entitats afirmen que fins al 70% dels crims masclistes es cometen davant dels fills. ¿Què suposa per als menors ser testimonis directes d’una cosa així?

En la violència masclista és essencial entendre que els fills són receptors d’aquesta violència, tot i que no hagin rebut un cop físic directe. Conviure amb la violència implica uns efectes claríssims en ells i elles, iguals als que pateixen les dones maltractades. De fet, viure l’angoixa i la por de les seves mares fa que pateixin inseguretats, por i tristesa. I també confusió sobre ells mateixos i de la seva relació amb el món. El veuen com un lloc insegur, incert i violent.

Són menors d’edat i estan en una etapa fonamental de la vida. ¿Els afecta també en el seu desenvolupament? 

Afecta el seu desenvolupament, efectivament. Molta d’aquesta angoixa es tradueix en terrors nocturns, alteracions del son, problemes alimentaris, estrès i depressió. Hi insisteixo, és molt important tenir clar que, tot i que no siguin l’objectiu directe de les agressions físiques, pateixen violència psicològica i s’ha de considerar una forma de maltractament infantil. La incidència és alta. És un dolor i una experiència que no hauria de viure ningú i menys en aquestes etapes precoces del desenvolupament personal. És important tenir present que el poden acabar integrant.

¿Tots necessiten ajuda psicològica?

Ajuda psicològica, sí, i especialitzada. Això no es pot treballar sense uns coneixements específics del professional que els atén per entendre tot el context social i cultural que alimenta aquesta violència i com es construeix el sentiment de culpa, vergonya i els estigmes que pesen sobre les mares. Tot això es pot acabar reproduint en els nens i en les nenes. De vegades es pot reproduir el rol, ja sigui com a maltractador o maltractada. 

Que terrible.

Aquests nens i nenes estan creixent, viuen un moment de desenvolupament maduratiu i formen la seva personalitat en funció de les experiències que viuen. Així que poden acabar interioritzant els rols i els models. És la conseqüència de viure en la violència mentre ets petit. Per això és important que es detecti al més aviat possible perquè no interioritzin ni justifiquin que els cops i els insults són normals en una relació. Hi ha fills i filles de situacions de violència masclista que acaben entenent que una forma normal és l’ús de la violència perquè, al final, és el model que han viscut. 

Llavors, ¿els afecta també quan es converteixen en adults?

Sovint aquests nens i nenes acaben creixent i desenvolupant-se a través de la por, una situació que acaba repercutint en trastorns per estrès posttraumàtic o depressió per desesperança o possibles trastorns de personalitat. I tot això es pot produir tot i que no hi hagi hagut un cop directe o violència física directa. Només per viure en la violència. Molts estudis afirmen que aquests menors pateixen enormes conseqüències negatives, ja sigui en el seu desenvolupament físic o psicològic. I afecta el seu món emocional, el seu comportament, les seves relacions socials, els seus valors i el seu rendiment acadèmic. De vegades manifesten conductes agressives desafiadores o mostren baixa autoestima, ansietat, inhibició. Somatitzen la violència.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

¿Per on es comença?

Si això es treballa al més aviat possible, es pot contenir perquè tot el riu dolorós que han patit no acabi contaminant tota la seva vida. Si no es detecta o es treballa en edats precoces, el dia de demà molts podran tenir conseqüències tot i que no les relacionin amb la violència de la seva infància. Reprodueixen rols que havien vist en els seus pares. És molt important trencar el cercle de la violència transgeneracional.