De l’hotel maleït als caiacs: rere les empremtes del crim de Daniel Sancho

La senyora Jab mastega la seva còlera. Planejava esprémer-li les últimes setmanes a la temporada alta i pateix la cancel·lació de reserves des que la premsa va informar que Daniel Sanchova matar i va trossejar Edwin Arrieta al seu hotel a primera línia de platja. Passa les fulles del dossier amb el publicat en una llengua que no entén. «¿Veus? Aquí. I aquí una altra vegada. I aquí. El nom del meu hotel». Assenyala la foto feta per una càmera de seguretat que mostra una parella de periodistes deambulant entre els bungalous a les tres del matí. «Per descomptat que no van avisar», rugeix. La broma definitiva: és l’hotel equivocat. 

Es compleix una setmana des que unes restes humanes fossin descobertes en un abocador de Koh Phangan i només els afectats en parlen. L’assassinat que ja havia agitat l’any passat aquesta petita illa meridional del golf de Tailàndia, de fet, ja no recorda ningú. Àsia digereix les desgràcies a un ritme diferent. Un cabal de viatgers desembarca cada matí al seu moll, les platges mai van perdre banyistes i els més joves es preparen per al desenfrenament èpic de la pròxima festa de la lluna plena. L’assumpte és tan ubic a les graelles televisives espanyoles com desdenyat aquí. Un eco llunyà, una fugaç conversa de cafè. 

L’hotel, obert a curiosos

L’hotel del crim està un centenar de metres a l’interior del de la senyora Jab. Una de les seves ales està en obres, només es veuen obrers transportant materials de construcció i un passeig despreocupat porta fins a l’apartament on tot va passar. Es podria entrar si a un no el vencés el pudor. Diu el més semblant a una encarregada que la cap se n’ha anat i ningú pot parlar. És comprensible el cansament per aquesta romeria de periodistes.

Dues turistes europees, allotjades a l’ala encara oberta, revelen el que saben. Havien vist el Daniel diversos dies, impossible no reparar en ell sobre la sorra, sempre incomprensiblement sol. Van coincidir a la botiga dels caiacs, l’altre escenari de forçós compliment en la reconstrucció periodística del crim, i prometen que Kanda li va fer firmar un document en el qual es responsabilitzava de qualsevol accident. «Li insistia que només volia fumar-se un porro sota la llum de la Lluna», recorden. 

La senyora Kanda mastega el seu cansament. És una d’aquestes persones corrents empeses a una situació excepcional que les supera. Venia patates fregides i cerveses i ara atén periodistes perquè un tipus amb melena va entrar a la seva botiga a la recerca del caiac des del qual llançaria les restes del cadàver. Va dir primer que no va voler llogar-l’hi perquè en aquella nit ventosa era perillós navegar però va accedir a vendre-l’hi per mil dòlars. Va dir després que tampoc l’hi va vendre sinó que Sancho se’l va emportar després de dipositar els diners al taulell.

El caiac del crim, acordonat

Notícies relacionades

Cronologia del cas de Daniel, el fill de Rodolfo Sancho, assassí confés d’un cirurgià colombià

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El document firmat és incompatible amb la versió i li pregunto per ell. Assenteix però es negarà a ensenyar-m’ho durant 45 minuts amb inversemblants excuses. ¿Va mentir? Sí. ¿I qui l’hi pot retreure? És una bona dona que vol evitar qualsevol relació amb un assassinat i tornar a les seves cerveses i bosses de patates fregides al més aviat possible. Aquell caiac vermell es manté sobre la sorra, tot just un centenar de metres més enllà de la botiga i acordonat amb cinta policial, més pròxim a una obra d’art modern que a l’evidència d’un crim encara en fase d’investigació.

La policia de Kho Phangan mastega el seu aclaparament. S’hi acudeix per alguna engruna de la investigació. Pot deixar-te anar un agent fumant a la porta que, posem per cas, van trobar amenaces de mort d’Arrieta al mòbil del Daniel, i convertir-se la teva notícia en viral, però és més probable sortir amb les mans buides. Primer rebuts de bon grat i interès gairebé antropològic per uns policies locals desacostumats al focus global, fins i tot permetent les connexions en directe a les instal·lacions, després exterioritzant l’aclaparament i aclarint que una comissaria no és un plató de televisió. «Dimarts, dimarts», repeteixen ara citant-nos a la roda de premsa d’un capitost policial de la província. En tres setmanes hauran empaquetat les seves conclusions i les enviaran a la fiscalia perquè comenci el judici a la veïna illa de Koh Samui, pròxim destí de la tropa periodística si la tardor ve tan parca en notícies com l’estiu.