Droga a l’AP-7: les lleis de la narcovia

Jove, esbojarrat, delinqüent en potència aguerrit en una barriada, amant dels cotxassos i el risc, o madur, solitari, format al volant d’un camió a les carreteres de l’est d’Europa. Un, a tota velocitat per l’autovia; l’altre, mirant de no cridar l’atenció. Tots, al darrere de 20.000 euros per una bona càrrega. Diàriament conductors que responen a aquest retrat robot són els usuaris més perillosos de l’AP-7, peons del negoci de la droga en una de les narcovies més transitades del planeta.

Amb el volant a les seves mans són l’epicentre del ‘boom’ del narcotràfic europeu, portant al nord haixix africà, cocaïna americana i marihuana del creixent verd espanyol, o portant pastilles per a les festes del sud. Juguen a una ruleta criminal: passar com qualsevol dels 45.000 vehicles que creuen diàriament per la Jonquera sense que els intercepti la càrrega una patrulla policial o una banda de narcos rivals.

Un càlcul estès entre els experts sosté que només un 10% del tràfic de drogues al món és atrapat per les forces de seguretat. El sergent dels Mossos d’Esquadra D., implicat en la lluita contra el crim organitzat, ho anomena «la xifra grisa». No hi ha estadístiques precises en una cosa tan clandestina, però per a l’intendent que dirigeix la Divisió d’Investigació Criminal dels Mossos, Joan Carles Granja, som davant pics sense precedents en la demanda i producció, «i és evident que tota aquesta droga no es consum a Catalunya. La major part va cap a Europa, i la seva sortida és l’AP-7».

Regles simples

Regles simplesEls narcos elegeixen l’AP-7 no només per la lògica de la geografia. En els seus trams catalans l’autovia ofereix una densa trama urbana a les seves vores, amb racons –confirmen els Mossos– on assentar ‘guarderies’ de marihuana, i vies de servei i carrers pels quals perdre’s en cas de persecució.

I aquesta fugida forma part de dues regles bàsiques. La primera és anar atent al que digui el cotxe llançadora. En ruta, cinc quilòmetres al davant, altres peons avisen si hi ha un control. Van a la llançadora, els ulls del comboi, ja sigui aquest de vehicles d’alta gamma a tota velocitat –que els policies anomenen go-fast– com de camions d’altres mercaderies, entre les quals amaguen la droga.

La segona regla és no parar, tot i que ho ordeni la policia, tot i que s’interposi un narco rival; no aturar-se si es pot córrer més o escapar.

En ruta no hi ha descans. Als xòfers se’ls marca on repostar, si és possible en una gasolinera deserta, desviant-se uns quilòmetres de l’autopista si cal, per evitar mirades policials o emboscades del robatori de droga.

Nit i espies

Nit i espiesLa nit és l’escenari preferit. Els controls es veuen més de lluny, hi ha menys trànsit... «i és que moltes vegades porten la càrrega a la vista», explica el sergent D. Un farcell de 30 quilos, de la mida d’una maleta gran, és difícil d’ocultar en un cotxe. De dia, en marxa, poden ser visibles des d’un altre cotxe els paquets, potser tapats amb una manta.

Aquesta barra contrasta amb el recelós increment de l’ús de balises a la narcovia. Han sigut confiscats sofisticats aparells de senyal rastrejable amb el mòbil que els subministradors oculten a la massa de l’haixix per, quan arribi al destí, saber on va parar i anar a robar-lo al client, però també s’utilitzen collars GPS de mascotes que es venen per 60 euros a internet.

En la ruta conviu el nyap amb l’alta tecnologia. Alguns cotxes llançadora no encripten els seus missatges, avisen amb mòbils d’un sol ús i targetes SIM agafades amb dades falses. La comunicació encriptadam,en la ruta catalana, «ha quedat per als directius de les bandes», explica J., sergent dels Mossos que va participar en l’operació policial internacional que va acabar amb Encrochat. Era el xifratge més potent fins al 2020. Utilitzaven SIM holandeses i mòbils sense GPS, càmera o WhatsApp. Costava 2.000 euros cada aparell tunejat.

Picardia

PicardiaSovint no és qüestió de tecnologia, sinó de picardia. Un percentatge de la droga viatja a l’AP-7 en furgons d’empreses convencionals de missatgeria a les quals el remitent no ha dit què està enviant.

Però és arriscat intentar colar així palets de marihuana o bosses de cocaïna. Pot passar, com recentment a la conurbació de Gavà i Viladecans, que salti la llebre d’un enviament estrany. Cridava molt l’atenció gastar-se 800 euros per enviar un armari d’Ikea que costa molt menys que el transport.

Si tria col·locar la càrrega a un altre, el narco intentarà que una aprehensió a l’AP-7 no acabi portant fins a ell. També és recent una operació dels Mossos en un polígon industrial del sud de Barcelona. Intentaven colar a la missatgeria dos palets de droga com si fossin mercaderia d’una altra empresa. De fet, quan va arribar el missatger a recollir es va trobar els palets a la porta d’aquesta empresa... que no tenia res a veure.

De pressa, de pressa

De pressa, de pressaSi la dissimulació és la regla bàsica en l’enviament de droga camuflada en camions, la velocitat és el comú denominador dels go-fast que recorren l’AP-7.

La confiscació de 10 quilos de cocaïna a Sant Celoni el 23 de juliol, últim gran cop dels Mossos, va ser possible en un control de documentació de Trànsit. Els últims sis enviaments de droga «han caigut per la velocitat», apunta D. Fa uns dies el seu equip seguia uns butroners a Barcelona quan els va passar un Audi A5 com una bala. Li van agafar la matrícula... i era robat. Blanc i en ampolla. En el moviment de drogues per l’AP-7, «el cotxe o és llogat, o robat, o li han doblat la matrícula», explica el sergent.

La velocitat és indicador clau per sospitar. «La majoria de les últimes confiscacions han tingut com a origen un excés de velocitat detectat pel radar, o un accident...», confirma l’intendent Granja. I no parla de petits salts sobre el límit de 120: creuen Catalunya aquests transports a 160, 180 i fins i tot 200 quilòmetres per hora aprofitant que ja no hi ha peatges.

El xòfer

El xòfer«La velocitat i la delinqüència estan vinculades», reflexiona Granja. I creu que hi influeixen pel·lícules com aquelles franceses que sovint recreen excursions ‘go-fast’ de nois de barriada, pel·lícules de persecucions i cotxassos en les quals, sovint, l’adrenalínic perfil del protagonista casa amb el del xòfer d’aquests enviaments: jove, sense feina estable, resident en una banlieue de Lilla, Marsella o París, d’origen magribí i parla francesa, que ha robat un Porsche Cayenne o ha llogat un BMW i que té prou audàcia i inconsciència per a l’ofici.

És una audàcia similar a la dels pilots de gomes que creuen l’estret de Gibraltar amb l’haixix, si bé la consideració que els ‘capos’ tenen per uns i d’altres és diferent: escassegen els timoners de llanxa pneumàtica amb quatre motors en popa, i abunden els nois de suburbi a França, Bèlgica i Holanda disposats a córrer una aventura lucrativa per Espanya.

Notícies relacionades

El camió que va col·lapsar l’AP-7 a Tarragona amagava 190 quilograms de marihuana

Detingut un conductor que transportava gairebé 10 quilos de cocaïna a Sant Celoni

Tots busquen diners. Depenent de la càrrega, 20.000 euros per trajecte no és res en comparació amb el valor del carregament. El quilo d’haixix es col·loca a 3.000 euros a França o Alemanya i en una mica més de 30.000 el quilo de coca.

Si perd la mercaderia, al xòfer l’espera un càstig. El més comú: fer altres trajectes gratis fins a pagar el que ha perdut. La cotització de la droga contrasta amb la infraestima de les persones. A Joan Carles Granja no deixa de cridar-li l’atenció: «Aquests individus no són res per a l’organització. Com l’immigrant a bord d’una pastera quan ja ha pagat el viatge: per al traficant aquesta persona ja no té el més mínim valor».