Les vides del rosa: de color de la cursileria a aliat del feminisme i del frenesí consumista

Igual que va fer el mag d’Oz amb les ulleres de filtre maragda, la pel·lícula ‘Barbie’ ha aconseguit que ara portem unes ulleres per veure fúcsia la realitat. Després de l’explosió d’aquest nou fenomen, el color rosa és a tot arreu, malgrat que fins no fa tants anys estava associat a la cursileria, ple d’estereotips i pròxim a aquella feminitat caricaturitzada de la qual tantes dones han volgut allunyar-se.

Però no sempre ha sigut així, sinó que el rosa es va convertir en un color amb gènere (el femení) després de la Segona Guerra Mundial. Entre molts altres motius, pel ‘boom’ del cine, la publicitat i el capitalisme més vibrant, amb estímuls constants en color, que van donar ales a un rosa ple de vida que, a l’anar vestit per dones icòniques, es va assimilar amb tot el gènere. 

La periodista i experta en moda Elena Muñoz, recorda alguns d’aquests esdeveniments que van posar el rosa al mapa de la feminitat. Per exemple, la col·lecció ‘shocking pink’ d’Elsa Schiaparelli, que va inspirar dissenyadors, i el seu color insígnia va ser utilitzat per l’icònic vestit de Marilyn Monroe en ‘Els senyors prefereixen les rosses’.

També hi van contribuir Audrey Hepburn, amb el seu vestit de núvia rosa (per al seu segon matrimoni); Brigitte Bardot; Mamie Einsehower, i, fins i tot, Jackie Kennedy, que portava el seu mític vestit rosa quan el seu marit va ser disparat. 

Segons Dominique Grisard, historiadora i especialista en gènere, el color rosa, històricament, evoca la joventut, la vivacitat i la força, per la seva intensitat. No obstant, «a Occident», remarca, al color rosa se li ha assignat el gènere femení i s’ha utilitzat per imposar, des de nadons, de manera subtil, la diferenciació de gènere i l’autoconsciència de la mateixa identitat sexual. És a dir, el rosa ha servit, per ensenyar a les dones, des de petites, que són dones: amb tota la càrrega social que això comporta. És clar, de manera inconscient. 

És per això que, durant tants anys, al rosa se li ha negat la seva vivacitat i se li ha donat una descripció més injuriada, amb adjectius que orbiten l’espectre de la superficialitat, la banalitat i la cursileria. Muñoz, assegura que, com que històricament tot l’entès com a femení s’ha mirat per sobre de l’espatlla, quan el color rosa va ser adjudicat a les dones, va passar a ser percebut com a badoc, infantil i poc profund. 

Al llarg dels anys, en les vuit dècades que ens separen de la Segona Guerra Mundial, el rosa ha passat per moltes vides, per descomptat. Grisard cita moltíssimes de les polèmiques que l’han embolicat. Com convertir-se en un color amb una càrrega eròtica que, utilitzat en les nenes, ha servit per sexualitzar-les des de petites (mirin-se els motius de les adaptacions de ‘Lolita’). També se l’ha acusat de ser un color que podia feminitzar homes (perquè, com que durant els camps nazis a les persones ‘queer’ se les marcava amb un triangle d’aquest color, el rosa és l’anticrist de la masculinitat). 

Però, des de fa una dècada, aquesta dinàmica s’ha invertit. El rosa ja no és aquell color cursi del qual les dones intel·ligents han de fugir. Estem en plena era de renaixement i reapropiació del color, gràcies, sobretot, als moviments feministes globals que han aprofitat el tàndem rosa-feminitat per establir-lo com a color identificatiu de les seves lluites (un parell d’exemples, els ‘pussyhats’ feministes contra Donald Trump, o els ‘sarees’ roses de les manifestacions contra la violència de gènere a l’Índia) i als grups ‘queer’ que utilitzen el triangle nazi rosa com a memòria de les víctimes i lluites LGTBI. 

Al final, aquesta reapropiació ha servit perquè marques s’atreveixin a jugar més amb el color i normalitzar-lo a molts armaris. «Ja no és un color tan infantil, ara té cabuda en espais més seriosos, com demostren, per exemple, els vestits de la reina Letizia», detalla Muñoz. Fins i tot ha aconseguit l’impensable: fer-se un lloc en col·leccions masculines sense que els homes heterosexuals que les vesteixen sentin que la feminitat del rosa es cola pels seus porus com si fossin estrògens. 

Però, acompanyant aquesta normalització del rosa, arriba una altra polèmica: la capacitat engullidora del capitalisme. L’investigador en gènere Kévin Bideaux explica que, a través de celebritats com Nicki Minaj, Miley Cyrus, Rihanna o, més recentment, ‘Barbie’, el mercat ha pogut utilitzar la «(re)politització del rosa com el color del feminisme» per «explotar comercialment el concepte de l’empoderament». 

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

«Rihanna, que manté un discurs fortament feminista, no dubta a vestir de rosa. El setembre del 2016, va col·laborar amb la marca Puma. Gairebé exclusivament en rosa, la col·lecció ‘Fenty x Puma’ va utilitzar el concepte de l’empoderament utilitzat pel feminisme com a estratègia de màrqueting per vendre», afirma. Així, les empreses s’anoten un doble punt: venen més, i a més els serveix com a campanya de comunicació, perquè se les relaciona amb valors progressistes. 

Tornant al ‘boom’ del moment: ¿que et vols comprar una de les moltíssimes col·leccions roses que acaben de sortir en col·lació a la ‘Barbie’ de Greta Gerwig? Estaràs dient al món que ets una persona feminista i que combregues amb els valors antipatriarcals que, clarament, mostra la pel·lícula. Però, com conclou Bideaux, també estaràs participant en una roda capitalista que acaba de descobrir que, per vendre els mateixos productes roses de sempre, ja no han de dir «per a nena», sinó «per a feministes».