L’’únic’ migrant de Djibouti a Barcelona: d’exercir la medicina a viure al carrer

Si la resiliència fos un gen, el Said el tindria. L’hauria heretat del seu pare, el Houssein, que va fugir als 13 anys d’un matrimoni forçat amb la seva tia i mare adoptiva a Djibouti, país africà situat entre Eritrea, Etiòpia i Somàlia. Sent un nen, el pare del Said va agafar un tren cap a Addis Abeba. I allà va créixer com a nen del carrer, vivint al mercat, demanant almoina i netejant sabates. Amb 25 anys havia estalviat prou per tornar al seu país i iniciar una nova vida. Es va casar i va treballar molt perquè el seu fill Said tingués una vida diferent. Va morir quan aquest era adolescent. 

«Però el destí és el destí i no l’elegeixes», diu el Said, que als seus 43 anys ha acabat vivint a l’estació de Sants durant més de tres mesos, després de fugir del seu país per motius polítics i treballar a Alemanya. Aquest no era el seu primer viatge fora de l’Àfrica. A la seva maleta, dormen el seu títol de Medicina per la Universitat de l’Havana i el d’especialista en Urologia per la de Romania, juntament amb els seus somnis de futur gairebé intactes. El seu pare ni tan sols havia pogut anar a l’escola i ell va acabar el batxillerat com un dels tres primers de la seva promoció (2000). Una beca del Govern de Cuba el va portar a viure vuit anys al país caribeny com a estudiant.

Ara, aquest metge amb una vida digna d’una novel·la de Jack London, i que parla àrab, francès, castellà, romanès, alemany, somali i àfar, tramita l’estatut d’asilat a Espanya, mentre repeteix en veu alta el mateix somni que el seu pare: que el seu fill Ayoub, a qui ha deixat a Djibouti amb la seva dona, tingui una vida més fàcil. Aquest desig i el d’exercir la medicina que tant estima li han permès mantenir-se dret, amb dignitat i un somriure, a prova de detencions, centres, carrer i soledat.

La repressió de la Primavera Àrab

«El 18 de febrer del 2011, la meva vida va canviar per complet. La Primavera Àrab havia arribat al meu país i jo exercia de metge a Urgències de l’Hospital General Peltier. Hi va haver una gran manifestació reprimida amb molta violència. La policia va venir a demanar-me que denunciés totes les persones que arribaven ferides per arrestar-les. Em vaig negar que el meu servei es convertís en una antecambra de la presó», recorda. A partir d’allà va començar una cadena de disbarats: se li va negar l’estudi de l’especialitat, se li van tallar beneficis laborals i econòmics... I va decidir buscar-se la vida a l’estranger. 

El novembre del 2013 va aconseguir la seva carta d’acceptació de la Universitat de Medicina de Bucarest per estudiar Urologia. El 2014 va tornar de vacances al seu país. Les autoritats sanitàries el van citar. «Em van amenaçar d’impedir-me sortir per continuar els meus estudis, però vaig aconseguir arribar a Etiòpia i, d’allà, tornar a Europa. Aquell any la meva dona i jo ens vam adherir al partit polític d’oposició, el CDU». 

Malgrat viure a milers de quilòmetres, la seva vida continua pendent del que passa en aquest petit racó en què habiten menys d’un milió de persones. «El 21 de desembre del 2015, el Govern va agredir a sang freda la meva comunitat, un subclan de l’ètnia Issa, que viuen al barri més pobre de la capital. Celebraven una festa anual i només reclamaven l’abolició de la llei discriminatòria de la data de naixement 01.01. Milers de persones són assenyalades amb aquesta, el que implica que no poden accedir a determinades ajudes o professions». Aquesta llei, herència dels colonitzadors francesos, marca tots els de la seva ètnia: no importa que dia hagin vingut al món, al seu certificat apareixerà aquesta data. Said té dos aniversaris: el 21 de novembre i l’1 de gener.

Un podria pensar que el temps ajuda a oblidar, però no. Mercenaris del Govern van acovardir la seva dona perquè se separés d’ell i va acabar sent agredida. «Em van decretar de nou la suspensió d’ocupació i salari, que no cobrava des del 2014. Una intimidació més per recordar-me que sempre m’esperen. Viure allà significaria la presó, ser torturat... La tortura no es pot descriure. Allà, simplement parlar ja és un delicte».

Notícies relacionades

Primavera Àrab: la dècada perduda

Espanya, a la cua d’Europa pel dret a l’asil

A l’acabar la seva especialitat, va mirar de viure a Alemanya, on va arribar a treballar. Però la burocràcia era molt lenta i ell volia complir el seu somni: exercir de metge i poder reunir la seva família fora de perill. Es va mudar a Barcelona, els estalvis van anar desapareixent i va acabar al carrer. «El més dur és no veure el meu fill, la meva família, però m’impulsa l’alè de mirar cap al futur. Tinc esperança: sé que no hi ha res que duri per sempre. Igual que avui passo una situació difícil, demà pot ser millor. Aquí no soc ningú, però al meu país soc una persona coneguda. Fa anys, parlava com a metge a l’únic canal de televisió de Djibouti i el president en persona es va visitar dues vegades amb mi». Això significa que soc bon metge i ho vaig aconseguir amb esforç. Sempre tinc la meva mare i la meva dona al costat, són també el meu alè», afirma aquest home abans d’afegir: «No em rendiré mai perquè soc fill del meu pare, Houssein, que no es va rendir mai», clama aquest home de mil vides. 

En els últims mesos, la sort del Said ha començat a canviar. Gràcies al programa Dret a l’habitatge (de LLAR SÍ i Provivenda amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona entre altres institucions), ha deixat el carrer i comparteix pis amb uns companys africans. Rebrà ben aviat la targeta vermella –document provisional que li permet, com a estranger procedent d’un país en conflicte, quedar-se a Espanya mentre espera la resolució d’asil polític– i ja ha tingut algunes entrevistes per treballar com a metge quan l’obtingui. Llavors, el rellotge correrà més de pressa per a l’únic ciutadà de Djibouti–«o potser som dos», diu– i el retrobament amb la seva dona i el seu fill serà més a prop. I és que de vegades, als carrers de Barcelona, les històries tenen un final gairebé feliç.