Els ‘#MeToos’ pendents: des de l’Exèrcit a les més precaritzades

El petó no consentit de Luis Rubiales a Jenni Hermoso ha desencadenat una onada de rebuig al masclisme en el futbol que s’assembla a l’explosió feminista contra els depredadors sexuals de Hollywood que va provocar el moviment #MeToo i que va tenir ramificacions internacionals, inclòs el #Yotambién o el #Cuéntalo a Espanya. Des d’aleshores hi ha hagut rèpliques en altres àmbits, especialment en el món de la cultura i la política, però també a les universitats o la ciència, aquests últims impulsats per EL PERIÓDICO.

Dones que contra vent i marea han explicat, a cara descoberta o de forma anònima, que han sigut víctimes d’abusos, assetjament sexual laboral, humiliacions i agressions sexuals, assenyalant els seus assetjadors, per trencar amb el masclisme estructural i l’halo de silenci i camaraderia que l’afavoreix. Però encara són molts els sectors en què no hi ha hagut moviments semblants, o els intents no han tingut èxit.

Per exemple, en l’Exèrcit va ser molt sonada la denúncia de Zaida Cantera contra un superior per assetjament sexual, que es va saldar amb una condemna a l’assetjador de més de dos anys de presó. No obstant, Cantera va viure un infern, va ser víctima de mòbing (assetjament laboral) per interposar la denúncia, per la qual cosa va decidir abandonar les Forces Armades. El seu cas, no obstant, va ajudar perquè Defensa aprovés un protocol d’actuació de cara a l’assetjament sexual, que ha permès que les militars vexades per un superior no hagin d’interposar davant seu la denúncia, sinó davant un òrgan independent però format per militars.

L’existència del protocol, no obstant, no ha servit per aixecar les alfombres. Segons les últimes dades, el 2021 es van interposar 39 denúncies contra 53 presumptes assetjadors, xifres que només suposen la punta de l’iceberg perquè persisteix la «por» de denunciar, sobretot per part dels membres de Tropa i Marineria, en què els contractes no són fixos. «Tenen por de perdre el lloc de treball i que la denúncia se’ls giri en contra i el superior els denunciï per deslleialtat», explica Ignacio Unibaso, secretari general de l’associació de militars Aume.

Les temporeres

Pitjor és la situació en sectors en què les dones estan molt precaritzades. De fet, el 2018 van sortir a la llum diverses denúncies de temporeres marroquines que van explicar agressions sexuals i abusos laborals durant la seva estada als camps de maduixes de Huelva, però la majoria dels procediments s’han arxivat o els acusats han sigut absolts. I hi ha un problema afegit, al seu país d’origen «si et violen, ets impura i, per això, les han repudiat, no poden tornar amb la seva família, han de treballar a Espanya on poden», segons explica Jesús Díaz, un dels advocats que va representar 10 jornaleres. Es tracta d’una prova més de la dura factura que una denúncia d’assetjament sexual pot passar a les víctimes, si no es disposa de proves sòlides.

En l’àmbit universitari, EL PERIÓDICO va contribuir a destapar un #Metoo que ha implicat canvis importants com l’existència d’un protocol únic que, a petició de les víctimes, contempla la violència de gènere aïlladora, que és la que reben les persones que recolzen les víctimes. Des d’aleshores, «s’han multiplicat per quatre les víctimes que contacten amb la xarxa MeToo Universitat però moltes no fan el pas de denunciar perquè pateixen encara represàlies», explica Ramón Flecha, el primer catedràtic espanyol que es va posar del costat de les assetjades. Segons la seva opinió, «s’ha avançat però queda per fer», com que les Comissions d’Igualtat siguin independents del rectorat i que la formació en gènere que s’imparteix «no estigui basada en notícies falses», com passa en alguns casos.

Aquests exemples demostren que «el #MeToo encara ha d’arribar a tots sectors perquè els casos han sortit amb comptagotes», segons interpreta Carla Vall, advocada experta en aquest problema estructural. «La violència sexual campa per tot arreu, no és una cosa que tingui a veure amb les professions, sinó que és transversal», afegeix Violeta García, psicòloga de l’Associació Assistència Dones Agredides Sexualment (AADAS).

Tot i així, les expertes en agressions masclistes coincideixen que els sectors més jerarquitzats, més masculinitzats o en què les dones tenen feines més precàries, és on hi ha més episodis. En aquest sentit, les especialistes esmenten la judicatura, l’exèrcit i els cossos policials, l’àmbit rural, el sector metal·lúrgic o la indústria de l’automòbil, així com el sector de la neteja i les cures, com els àmbits més importants amb #MeToos pendents.

I els motius són transversals i tenen a veure amb què «les actituds masclistes es donen també a l’hora de denunciar, tant en l’àmbit empresarial com judicial, on és possible que s’intenti tapar, treure-li importància, excusar o protegir l’agressor». «Ni les empreses ni la justícia estan exempts del masclisme», avisa Júlia Humet, advocada especialista en dret penal i família.

Malgrat els anys d’avanços, les víctimes continuen tenint por que no les creguin, que la denúncia perjudiqui la seva carrera professional, i s’hi afegeix que si no són famoses o no tenen un altaveu al seu favor, «és increïblement més difícil que la seva denúncia prosperi», segons Vall. «Si a Jenni li està passant el que li està passant [s’està posant en qüestió la seva credibilitat perquè en un inici no es va mostrar afectada pel petó], que li pot passar a una ‘kelly’ [netejadora d’un hotel], reflexiona Isabel Muntané, codirectora del Màster de Gènere de la UAB.

Les solucions

En qualsevol cas, les especialistes avisen que el #MeToo o la denúncia pública no hauria de ser la via per acabar amb el masclisme en l’àmbit laboral, donat l’escarni públic i professional que pateixen les víctimes. No obstant, com que els protocols i la via judicial «no funcionen», de vegades les afectades no tenen cap més sortida, apunta Humet.

Notícies relacionades

Marta Caño, directora d’institut: «Les noies encara són excloses en els partits de futbol del pati»

Nevenka Fernández recolza Jenni Hermoso i les seves companyes: «No esteu soles»

A més, col·lectivament les denúncies públiques, sobretot si arriben a tenir la repercussió del #Metoo o el ‘S’ha acabat’ serveixen per «canviar imaginaris i visibilitzar agressions, perquè un ‘piquito’ es vegi com una agressió sexual», remarca Muntané.

En definitiva, acabar amb el masclisme estructural requereix canvis profunds però els #Metoo són un fort reconeixement per visibilitzar agressions, impulsar les víctimes que denunciïn i, a poc a poc, aconseguir que els assetjadors es trobin sols i desisteixin en les seves conductes.