¿Què es pot plantar a la terrassa o el jardí que sigui compatible amb la sequera?

En vista de la pertinaç sequera que viu Catalunya, diversos experts proposen canviar petúnies, dàlies i lliris africans per romaní, lavanda, sàlvia o ginestes. La idea és reconvertir patis, terrasses i jardins de les ciutats i de les cases particulars perquè siguin sostenibles. Plantegen abandonar les boniques flors exòtiques i substituir-les per la flora mediterrània. «Si la sequera influeix en la política, en el turisme i en la indústria, ¿com no ha d’afectar la jardineria?», es pregunta el geògraf i naturalista Martí Boada.

Ell, juntament amb Jaume Marlès, un altre investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), advoca per omplir els patis, terrasses i jardins amb plantes autòctones que tinguin opcions de sobreviure amb l’aigua de la pluja i poc més. «Hem de recuperar l’encant i apreciar la bellesa d’aquestes espècies que tant valorem al camp però que no plantem als nostres jardins», afirma Boada.

Els dos científics van posar sobre la taula aquesta proposta en una conferència al museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu. La xerrada la va organitzar la fundació Viver de Bell-lloc amb el títol ‘Jardineria i futur sostenible’. Per als dos especialistes, no hi ha dubtes que l’actual situació ambiental no té precedents.

«Per tant, quan algú es posi a planificar un jardí, públic o privat, ha de tenir en compte com funcionaran les espècies escollides en els 20 o 30 anys vinents», opina Boada. ¿És possible un jardí «sostenible»? Segons Boada i Marlès, ho hauria de ser. La clau és escollir plantes mediterrànies de baix consum hídric, compatible amb la pluviometria local.

El que no té sentit, asseguren, és haver de regar les flors cada dia. Per a ells, no obstant, eliminar del tot els jardins tampoc és una opció: «S’ha d’aconseguir l’efecte pot de mel. És a dir, que les plantes atraguin pol·linitzadors com les papallones i les abelles, dues espècies en declivi.

Això també servirà de crida per a diverses espècies d’ocells, per la qual cosa es generarà un petit ecosistema molt fructífer.

‘Bones’ herbes

¿Però quines espècies s’han de plantar i quines s’han de deixar morir? Boada pensa en la creació d’aquest petit oasi de biodiversitat: «Es requereixen espècies diferents, per assegurar-nos que hi ha fruit al llarg de tot l’any. Els fringíl·lids com els carboners, les mallerengues i els tallarols capnegres. Així, aconsegueixes que la natura entri a casa teva».

Alguns dels possibles arbres, segons detalla Marlès, són l’olivera, el lledoner, l’alzina, el roure, el pi i el garrofer. Una altra possibilitat passa per intentar plantar arbustos com el marfull, el llentiscle, el romaní, la sàlvia, la lavanda i la ginesta. Les herbàcies típiques mediterrànies són la milfulles, el lliri i la borratja. I després, hi ha les trepadores: la glicina i l’heura en són dues possibilitats.

Una altra opció, encara més senzilla, econòmica i transgressora és deixar créixer les mal anomenades «males herbes». «Són plantes que funcionen per si soles, resisteixen molt bé durant tot l’any i s’ha de permetre que dibuixin el seu camí sota els arbres i arbustos», recomana Boada.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Aconsella també replantejar l’estètica i oblidar el concepte de «males herbes» i substituir-lo per «bones herbes»: «No ens agraden per una qüestió cultural. Si aprens a apreciar-les, poden semblar precioses».

Boada exigeix a les administracions que tinguin en compte tots aquests principis en el moment de dissenyar parterres o d’escollir espècies per a les ciutats: «Els governs municipals i autonòmics haurien d’assumir-ho i aplicar-ho».