Catalans afectats pel terratrèmol del Marroc tornen a casa: «Vaig pensar que la meva vida s’acabava allà»

«Vam anar a dormir aviat, l’endemà havíem d’aixecar-nos a les cinc del matí, però jo no podia dormir», recorda. «Se sentia un fort vent, feia dos dies que bufava, i de sobte el terra va començar a tremolar, cada vegada amb més intensitat», rememora. «Era en un refugi perdut, vaig pensar que la meva vida s’acabava allà, que allò s’enfonsaria en qualsevol moment, i allà no vindria cap helicòpter a rescatar-nos», recorda.

El terratrèmol a la muntanya

El terra va tremolar «entre 20 i 25 segons», que assegura que «se’m van fer eterns». Alguns dels companys d’habitació «sorprenentment van continuar dormint» (en els 50 metres quadrats de refugi hi havia 40 persones allotjades, entre grups d’excursionistes alemanys, francesos i espanyols). «No sabia què fer, vaig tancar els ulls i vaig abraçar la meva parella». Quan la vibració es va interrompre, va sortir del refugi per comprovar la magnitud dels danys. «Una roca es va desprendre de la muntanya, va impactar contra una de les parets del refugi i va ferir algunes persones al cap i a la cara», recorda.

«Els guies van sortir, alguns van agafar una llanterna i van fugir muntanya avall per veure si la seva família estava bé (el poble més pròxim estava a 14 quilòmetres caminant)». Aquella nit no va dormir. «Temia que hi hagués un altre terratrèmol, contínuament s’anaven desprenent roques de la muntanya». L’endemà, tots els excursionistes van realitzar una expedició conjunta per baixar al poble. «La muntanya havia canviat completament, els senders pels quals havíem pujat ja no existien», explica.

Cases esfondrades i l’exèrcit desplegat

A l’arribar al primer poble, l’Imlil, van comprendre la magnitud del terratrèmol. «No tenien llum, estaven completament aïllats perquè la carretera es va esfondrar». Dies més tard, van saber que havien mort 12 veïns. «Malgrat tot la gent era molt hospitalària, no ens va faltar de res», recorda. L’endemà, van caminar muntanya avall en direcció a Marràqueix. «La carretera estava en un estat lamentable, plena de roques, a tot estirar passaven furgonetes que portaven menjar i persones», explica. Fins que un vehicle els va carregar. «El paisatge era dantesc, era una imatge de guerra, amb cases esfondrades, gent acampant al carrer i l’exèrcit desplegat», assegura. «Veus situacions extremes, com gent que intenta robar per desesperació», confessa.

Camí cap a Marràqueix, la carretera (similar a la d’un port de muntanya) estava col·lapsada. «Vam trigar 4 hores a recórrer 50 quilòmetres, estava saturada de cotxes de gent que pujava provisions, camions plens de soldats, ambulàncies, era un caos, tothom passava per on podia», recorda. Diumenge a la tarda van arribar a Marràqueix. «Hi havia barris molt afectats, la gent estava molt tocada anímicament», assegura. Allà va poder posar-se en contacte amb la seva família. «Van patir molt, van contactar amb el consolat preguntant per nosaltres, perquè ens trucaven al mòbil però no teníem cobertura», assegura.

El bloqueig dels veïns

El gironí Rachid Es Safri (41 anys) va arribar ahir al migdia a l’estació de Girona després d’un vol de més de dues hores que enllaçava Casablanca amb Barcelona. Havia viatjat al Marroc amb la seva dona i la seva filla de 4 anys per visitar els seus pares i la seva àvia de 89 anys, que feia més de dos anys que no veia. La nit en què el terratrèmol va sacsejar el país, acabava de posar la seva filla a dormir a casa dels seus pares, a Beni Melal (una localitat situada a 145 quilòmetres de l’epicentre del sisme). «Havíem anat a passar el dia fora i vam tornar a casa a les onze de la nit, la nena s’havia quedat adormida al cotxe i la vaig anar a portar a l’habitació», relata.

Quan tornava cap al menjador, va notar que les parets es movien. «En un primer moment, no li vaig donar importància, vaig pensar que algú devia movent mobles, però la meva dona estava molt espantada, em va dir que corregués, que agafés la nena, que era un terratrèmol», recorda. Els seus pares es van quedar «completament en xoc»: «Vam sortir tots de casa i el meu pare es va quedar assegut al sofà, no sabia què fer, estava absolutament bloquejat», recorda. «Jo no parava de trucar-li des del carrer, havia de sortir de casa perquè en qualsevol moment hi podia haver rèpliques i l’edifici podia caure-li a sobre», explica. Al cap d’una estona, va aconseguir fer-lo baixar. Tots els veïns eren al carrer. «Les persones grans, sobretot els homes, no sabien què fer, no reaccionaven», recorda. Van agafar el cotxe i van buscar un descampat allunyat dels edificis per passar-hi la nit. «La meva dona em deia que pugéssim a agafar els passaports, però jo no podia pensar en res, només a salvar-nos la vida», assegura Es Safri.

Tornar a casa

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Però tothom va tenir la mateixa idea. «Érem més de 400 persones allà, tothom havia sortit de casa només amb el que portava posat, fins i tot alguns anaven descalços», explica. «Ningú sabia on havia passat, si hi havia morts, no hi havia cobertura, tothom tenia el mòbil a les mans esperant senyals de vida de la seva família», afirma. Ben entrada la matinada, van tornar a casa. I es van quedar fins dilluns, quan la seva dona va carregar la seva filla al cotxe i va agafar un ferri de Tànger a Barcelona, que arribarà avui.

Ell, no obstant, s’havia d’incorporar de nou ahir a la tarda a Càritas Diocesana de Girona, on treballa, i va optar per l’avió. «La meva dona tenia la reserva feta des d’abans del terratrèmol i no va tenir problemes, però jo vaig pagar 300 euros pel bitllet». El trajecte a l’aeroport de Casablanca va ser fàcil. «Es pot circular bé pel país». La resta de passatgers que volaven amb ell «eren persones que volien tornar a casa per por de rèpliques».