Es pot parlar sobre la mort amb nens i adolescents?

Un nen d'entre 10 i 11 anys haurà vist unes 8000 morts violentes en la televisió. Són dades que va llançar un informe elaborat per la filòsofa Blandine Krieger per al govern francès en 2002 i que podrien ser fàcilment extrapolables a la resta de països d'Europa i en l'actualitat. Malgrat aquest contacte dels menors amb la mort, parlar sobre ella, encara que no sigui de manera violenta, continua sent un tabú en la majoria de les llars. Les famílies aparten a nens i adolescents de tot allò relacionat amb la mort i el dol com un mecanisme de protecció. Però realment és positiu que els menors visquin al marge?

“El tabú que hi ha al voltant de la mort és comparable al qual va tenir el sexe. Ho veuen en la tele i en el seu entorn, però no es parla. Quan sobreprotegim a un nen, d’alguna manera no ho estem fent. La mort és una part de la vida i és el que sabem amb certesa que arribarà. I, al final, els nens són capaços d'afrontar qualsevol cosa”, va explicar la pediatra de la Unitat de Dol infantojuvenil de l'Hospital Sant Joan de Déu de Lleida, Montse Esquerda, durant unes jornades organitzades per la Delegació Territorial de Tarragona del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) i la Fundació Mémora.

No sols això. Una pèrdua afecta a tot l'entorn i, en el cas d'una família, els nens i adolescents no queden exempts. Tampoc del dol que genera la defunció d'un ésser estimat. “Quan perdem a un ser estimat es desencadena un procés de dol. Aquest fenomen afecta a tota la família i els més petits també necessiten que el seu dolor sigui reconegut i poder expressar-ho”, afirma Lola Cabrera, psicòloga especialitzada en pèrdues que col·labora amb Mémora en els grups de dol.

Per què els nens no acudeixen als funerals?

Fins no fa moltes dècades els més petits de la casa participaven en tots els rituals vinculats amb la mort. Les persones morien i eren vetllades en la llar. Era un procés acceptat i els nens participaven activament d'ella. “La mort era part del procés vital. Avui dia l'hem convertit en un problema mèdic i l'hem desnaturalitzat”, apunta Esquerda.

Això és molt visible en els tanatoris. “Com a funerària, hem notat que en els tanatoris no solen acudir nens. La majoria dels morts són persones majors, probablement molts d'ells avis, però observem que fins i tot en aquests casos, els nets no assisteixen al tanatori. Creiem que això es deu a la por a la mort que poden tenir els nens i també a la protecció que els pares senten cap als seus fills, tractant d'evitar-los experiències doloroses o difícils”, expliquen des de Mémora.

Per a Xusa Serra, infermera de la Unitat d'Acompanyament en Dol i Final de Vida de l'Hospital Universitari General de Catalunya, el resultat que s'aconsegueix és precisament el contrari. “Sabem que els nens estan preparats per a la més trista notícia, però no per a les mentides. No acomiadar-se se'ls queda gravat per sempre. Aquests nens que no van poder participar del ritual, van perdre l'oportunitat de veure el declivi de la vida i aquest dèficit els deixa un dol pendent de reparar”, apunta l'experta, que des de l'any 2010 imparteix el taller “Sí que en sé” en diferents centres escolars de Catalunya amb l'objectiu de treballar sobre el dol.

“Moltes famílies i professionals manquen de coneixements sobre el dol, ja que ells tampoc han rebut una formació. Amb aquests tallers volíem crear una alfabetització emocional que suplís les deficiències de l'educació domèstica. Volíem ajudar-los a entendre què senten, per què i per qui”, afirma Serra.

Per part seva, des de Mémora consideren fonamental abordar la mort i el dol amb els nens i adolescents. “És important que es faci en el si de la família, però també a les escoles. És fonamental disposar de recursos, ja que continua sent una assignatura pendent en els col·legis”, asseguren donis de la funerària que ha assessorat diversos col·legis i realitzat diferents tallers. A més, a través de les Aules Mémora, també ofereixen sessions divulgatives sobre totes aquestes qüestions.

Com reacciona un nen o un adolescent davant una mort?

El dol infantil té algunes particularitats respecte al que viuen els adults. Per a les persones adultes la mort és irreversible, irreparable, universal i causal. Els nens moltes vegades no poden entendre aquestes quatre característiques. Per als primers és una cosa desconeguda, indesitjable i temut; per als segons és una cosa desconeguda que provoca la seva curiositat i desig d'aprendre.

Cabrera, per part seva, destaca algunes reaccions que podrien donar-se. “En el cas dels nens poden aparèixer comportaments com la irritabilitat, fer preguntes reiterades, l'ansietat per separació o el pensament màgic. Els adolescents, pel seu costat, poden viure les emocions molt intensament, aparentar indiferència, aïllar-se, o tenir conductes de risc com beure, a més de desenvolupar trastorns del son i alimentació”, apunta.

Com parlar de la mort i el dol amb els nens?

Cabrera coincideix amb Esquerda que la sobreprotecció no és positiva. “Encara que intentem protegir-los, no els estem comptant veritat. Moltes vegades no els expliquem la gravetat de la malaltia de l'avi o retardem el moment de comunicar-los la pèrdua. Tard o d'hora hauran d'enfrontar-se a la realitat”, assegura l'experta.

Com encarar el tema, pot marcar també com el viurà en la seva vida adulta. “Si la família comparteix el que sent i facilita l'expressió de les emocions, els nens aprendran i també ho faran. Si el model és totalment el contrari i s'evita parlar del tema, els transmetem un model en el qual no hi ha espai per al dolor”, adverteix la psicòloga col·laboradora de Mémora.

En aquest sentit, per a parlar sobre la mort i el dol amb un menor, Cabrera recomana tenir en compte la seva edat, el vincle amb la persona morta i les circumstàncies. I per a la missió destaca alguns punts molt importants:

1.  Fer-ho sense presses i amb un to de veu càlid i pausat.

2. Tenir en compte el contacte visual i el físic.

3. Donar-los temps per a processar i assimilar tot. També per a reaccionar.

4. Dir-los sempre la veritat encara que sigui de manera parcial.

“En el cas dels nens és important dedicar-los temps, ajudar-los a identificar i expressar les emocions, que pugui continuar amb les seves rutines i ajudar-los a dissipar el sentiment de culpa que pugui sorgir. Amb els adolescents també és rellevant tenir-los en compte. Cal escoltar-los sense jutjar-los, mostrar disponibilitat sense atabalar-los i respectant la seva necessitat d'intimitat. I tant en un cas com en l'altre és important comunicar-lo al col·legi”, explica Cabrera.